2016 – Jubileu de la Misericòrdia : Salm 113 A

SALMS PASQUALS

Lectura orant del Salm

El Salm 113 A: “In exitu Israel de Aegypto”, “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, és estimadíssim en la litúrgia d’Israel i de l’Església. És un dels Salms al·leluiàtics perquè contenen l’aclamació pasqual al començament del Salm. És, com cap altre, un Salm pasqual: un esclat d’alegria pel do de la llibertat. Ressona com un himne d’un poble finalment lliure. El Salm forma part del gran Hal.lel i es canta a l’inici del Seder pasqual. També el Senyor i els apòstols van cantar aquest Salm segons el ritual d’Israel. La memòria dels esdeveniments de l’Èxode, tots ells continguts en el breu Salm, és el cor, el centre, de la fe d’Israel. Així Pau predicava: “El Déu d’aquest poble d’Israel escollí els nostres pares i, quan vivien com a immigrants al país d’Egipte, va fer-ne un gran poble i els en tragué amb la força del seu braç. Durant quaranta anys els va alimentar al desert” (Ac 13, 17-18a).

El Salm canta la sortida (èxode) del país de l’esclavitud (Egipte) i l’entrada a la terra promesa, evocades pel Mar Roig, que un cop passat obre el camí a la llibertat, i la porta d’entrada a la terra, representada en el pas del Jordà. Tant el mar com el riu es van obrir i deixaren pas al poble de Déu. La terra promesa va ser el seu santuari, terra realment santa, realment de Déu, la seva possessió i herència.

Durant el camí vers la terra, donada al poble com a herència, les meravelles es multipliquen: “les muntanyes saltaren com anyells” (la teofania del Sinaí) i Déu sadolla la set del seu poble amb la roca que s’obre com una deu d’aigua. El Salm canta com el mar deixa pas el poble de Déu, també el Jordà a la terra promesa. A la festa pasqual Israel el canta amb una joia molt viva.

El salm recorda les belles paraules del Exsultet, de la Vetlla pasqual: «Aquesta és la nit en que el Senyor, en altre temps, va treure d’Egipte els nostres pares, els fills d’Israel, i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig”. Fixem-nos que en els moments que Déu actua en la història (teofonia) hi ha senyals de tremolor, “s’estremí la terra” i la naturalesa es postra davant Ell. La terra va tremolar en el primer Èxode, com va tremolar també, quan el Senyor va expirar a la Creu, complint per nosaltres la plenitud del segon Èxode. Com va tremolar en la seva resurrecció segons l’evangeli de Mateu 28,2: “Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol”.

El Salm canta també el Misteri del Jordà que és Crist, “Mysterium magnum Iordanis”. Ell és el riu d’aigua viva, un riu que va brollar del seu costat obert i un riu que torna sempre enrere, cap a l’origen, ad retrorsum, cap a la Trinitat. És el riu del Baptisme, del nou Èxode i de la nova humanitat.

La roca   del sepulcre per la Resurrecció de Crist s’ha convertit en un estany d’aigua viva, que conté tota la gràcia de Crist, que inunda el món i els cors. En el si de l’Església, fundada per Crist, hi ha una font, que sempre raja, la font de l’aigua viva de la gràcia. L’Església és un pou donat a la humanitat on tots els homes poden venir a buscar, gratuïtament, l’aigua viva de la gràcia i beguin aquesta beguda espiritual. El Salm està present des d’antic i, ecumènicament, en el Ritual de la Iniciació Cristiana. És un Salm baptismal. El pas del Mar Roig sempre ha estat contemplat com a profecia del Baptisme. La sortida d’Egipte i els esdeveniments que el van acompanyar profetitzen els misteris de la nostra salvació. El Cos de Crist és el “santuari” (v.2a) i l’Església “la seva possessió” (v.2b). El Salm recorda l’antiga oració de la Vigília Pasqual:

Oh Déu, vós, amb la llum del nou Testament, heu fet entenedors els miracles dels temps antics: el Mar Roig fou imatge de la font baptismal i el poble alliberat de l’esclavitud, imatge del poble cristià (…).

També és el Salm més propi de les Exèquies cristianes, ja que els fills de l’Església surten d’Egipte d’aquest món i troben al país d’Israel i la terra de Judà com a santuari i possessió.

Tots els Salms pasquals, molts més que els penitencials, formen part des d’antic de la litúrgia exequial, ja que la mort del cristià és sempre la plenitud del Baptisme. La terra de la qual prenen possessió els que moren en el Senyor és la terra, el país, que el Senyor va prometre en la benaurança: “Feliços els humils: ells posseiran en herència la terra” (Mt 5, 3).

És el Salm d’aquells que la carta als Hebreus diu: “Els qui parlen així mostren clarament que busquen una pàtria.  I no es refereixen a la pàtria d’on havien sortit, perquè sempre haurien tingut l’ocasió de tornar-hi. Aspiren, per tant, a trobar-ne una de millor, la pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyeix d’anomenar-se el seu Déu, ja que els ha preparat una ciutat” (He 11,14-16).

Tots els liturgistes saben que aquest Salm, juntament com el 117, és el Salm més propi de les Exèquies cristianes. En alguns llocs era un costum molt antic, quan expirava un cristià, entonà aquest Salm. Un Salm que canta l’Èxode de l’Església de la qual cada cristià participa a la seva mort. Una mort que pels batejats és un emigrar de l’Egipte d’aquest món al santuari “no construït per mans humanes”. El Salm “In exitu Israel” , “Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte”, acompanya el cos del difunt en el seu trasllat i entrada a l’Església en el Ritual de les Exèquies. Els antics l’anomenaven el “velum victoriae”. Certament el vel de la victòria pasqual del Senyor cobreix el cos del cristià en el seu èxode d’aquest món a l’Església ara glorificada en el Senyor.

Orígens en la cèlebre Homilia IV sobre Josuè instrueix d’aquesta manera els catecúmens:

En ser agregat al nombre dels catecúmens i en començar a sotmetre’t a les prescripcions de l’Església, has travessat la mar Roja i, com en aquelles etapes del desert, et dediques cada dia a escoltar la llei de Déu i a contemplar la glòria del Senyor, reflectida en el rostre de Moisès. Quan arribis a la mística font del Baptisme i siguis iniciat en els venerables i magnífics sagraments, per obra dels sacerdots i levites, aturats com al Jordà, que coneixen aquells sagraments en tant que és possible conèixer-los, llavors també tu, per ministeri dels sacerdots, travessaràs el Jordà i entraràs a la terra promesa, en la qual et rebrà Jesús, el veritable successor de Moisès, i serà el teu guia en el nou camí. Llavors tu, conscient de tals meravelles de Déu, veient com el mar s’ha obert per a tu i com el riu ha detingut seves aigües, exclamaràs: ¿Què tenies, mar, que vas fugir, i tu, Jordà, per tornar riu amunt? I et respondrà l’oracle diví: És davant del Senyor que s’estremí la terra, davant del Déu de Jacob, que converteix les roques en estanys, la pedra dura en dolls d’aigua viva”. (Orígenes, Homilia IV sobre Josuè, Cittá Nuova, Roma 1993, pp. 84-86).

Sant Pau empra aquest Salm en 1Co 10,4: “Tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist”.

Cantat en l’Església amb el tonus peregrinus, ha ressonat secularment en el cant de l’ofici vespertí dominical. Quan l’Església el canta s’omple de goig, una alegria molt íntima la pren, alhora molt eclesial. Sant Agustí en el seu llenguatge retòric comença a preguntar: “¿Quin és l’origen d’aquesta alegria? ¿De què el mar es retirés? ¿De què les muntanyes saltessin? L’alegria del Salm no rau en aquestes imatges sinó en la presència del Senyor. L’alegria ve únicament de la presència del Senyor glorificat: davant del Senyor s’estremí la terra. L’alegria del Salm està en el mateix Senyor ressuscitat, que consuma el seu èxode, pel Baptisme i la fe, en la seva Església” (cf. In Ps 113,8-9).

L’Església sap que el Misteri Pasqual és la font al centre, la plenitud de la seva fe i de la seva esperança. Amb aquest bellíssim Salm podem rellegir i fins i tot reviure en pocs versos l’epopeia d’Israel i l’epopeia de l’Església, de tota la humanitat, és a dir, l’esdeveniment central de la nostra salvació. Si el poder de Déu es va manifestar en les meravelles del primer Èxode molt més es manifesta en la nova Pasqua del nostre Baptisme: Crist ha fet del seu cos glorificat el seu santuari i de l’Església seu domini. Davant nostre pel Baptisme la mort retrocedeix, el pecat cessa i l’aigua viva de l’Esperit sadolla la set. Cantar aquest salm és un gran goig i consol.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Salm 113 A

Les meravelles de l’Èxode.

Quan els fills d’Israel sortiren d’Egipte,

quan se n’anaren del poble estranger,
la terra de Judà fou el seu santuari,
el país d’Israel, la seva possessió.

El mar, en veure’ls, va fugir,

i el Jordà se’n tornà riu amunt;
les muntanyes saltaren com anyells,
enjogassades com petits de la remada.

¿Què tenies, mar, que vas fugir,

i tu, Jordà, per tornar riu amunt?
¿Per què saltàveu, muntanyes, com anyells,
enjogassades com petits de la remada?

És davant del Senyor que s’estremí la terra,

davant del Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d’aigua viva.

Ant 2. Davant del Senyor s’estremí la terra, al·leluia

Preguem.

Oh Déu,

vós, amb la llum del nou Testament,

heu fet entenedors els miracles dels temps antics:

el Mar Roig fou imatge de la font baptismal,

i el poble alliberat de l’esclavitud,

imatge del poble cristià;

feu que totes les nacions de la terra,

havent aconseguit, per la fe,

la dignitat de ser el nou Israel,

reneixin per la participació del vostre Esperit.

Per Crist Senyor nostre.

Mn. Rafael Serra

 

You may also like...

Translate »