2020 – TEMPS DE DURANT L’ANY (II)

Presentació del Leccionari Dominical (cicle A): 2a part

Per raó dels Diumenges ocupats per les solemnitats de la Santíssima Trinitat i del Santíssim Cos i Sang de Crist, el Leccionari dominical es reprèn el Diumenge XII del Temps de durant l’any, on trobem la part final del “discurs de la missió”.

És el 2on Discurs (Mt 9,35-11,1). En trobem la conclusió el Diumenge XIII: els deixebles no han de tenir por. L’exigència del seguiment, de l’amor envers qui és el seu amor, és absoluta: han d’estimar el Senyor per damunt de tot i prendre la seva creu. Tanmateix, “un vas d’aigua fresca” donat a ells, per ser els seus deixebles, “no quedarà sense recompensa“. I qui els aculli a ells, acull el Senyor i el Pare que l’ha enviat.

El Diumenge XIV escoltem el “iubilus” del Messies. Jesús exulta per la fe dels senzills de cor: això constitueix la complaença “eudokia” del Pare del cel. Som convidats a esdevenir deixebles de qui és benèvol i humil de cor. És un text magnífic, importantíssim, que expressa la relació íntima de coneixement i d’amor entre el Fill i el Pare.

Els Diumenges XV, XVI i XVII es proclama a l’Evangeli l’ensenyament en paràboles del capítol 13 de Mateu (3er Discurs: “de les paràboles”). S’escolten: la paràbola del sembrador (Diumenge XV); del jull i del blat (Diumenge XVI); i les tres paràboles del tresor amagat, de la perla preciosa i de la gran xarxa del Regne (Diumenge XVII). En aquest últim, s’hi inclou la conclusió del “discurs en paràboles”: talment paraules d’un mestre de la Llei, Jesús treu “del seu cofre joies modernes i antigues“. En tots tres Diumenges és dóna la possibilitat de la lectura breu, però ometre la “versió llarga” és sempre una equivocació i no té sentit qualificar l’explicació de la Paràbola -donada pel Senyor mateix- com a quelcom simplement redaccional, talment no fos també “Verbum Dei“.

El Diumenge XVIII llegim el relat de la multiplicació dels pans. En el temps del ministeri itinerant, Jesús multiplica el pa per a una multitud de pobres, dels quals es compadeix: “som en un lloc despoblat“. El relat adquireix un clar sentit pasqual i eucarístic.

El Diumenge XIX, Jesús caminant sobre les aigües.

I el Diumenge XX, la guarició de la filla de la dona cananea. Tots dos Diumenges proclamen la victòria de Crist sobre el mal, el caos marítim, i en la possessió de la nena, filla d’una dona estrangera. En tots dos casos cal la fe per accedir al Regne de Déu: la de Pere en el mar, i la gosadia d’una dona que no pertany a Israel. Pròpiament, són els dos únics “miracles-signes” que escoltem en la lectura evangèlica del cicle A, i són clarament insuficients des del punt de vista de l’harmonia de l’evangelista Mateu, que presenta la predicació de Jesús sobre el Regne, no únicament amb paraules, els discursos “didascàlics“, sinó amb obres.

Al voltant del relat de la Transfiguració, que malauradament no es llegeix, el Diumenge XXI trobem la professió de fe de Pere. És l’Evangeli del primat de Pere: Jesús esmenta la seva Església, edificada sobre la fe de “la Roca” “Petrus” i dels deixebles.

El Diumenge XXII esmenta el primer anunci de la Passió i Resurrecció, on l’oposició de Pere provoca l’ordre revulsiva de Jesús “Fuig d’aquí, Satanàs! Lit: de mi“, seguida de la invitació de prendre la Creu per seguir-lo, tenint com a horitzó la vinguda del “Fill de l’home“, el seu Regne.

El Diumenge XXIII es llegeix un breu fragment del 4art Discurs, “discurs eclesiàstic”, referent a la vida de la comunitat: la correcció fraterna, la disciplina penitencial, “lligar i deslligar” i la presència de Crist enmig de la comunitat reunida en el seu Nom. El Senyor posa els fonaments de la vida eclesial i dels criteris per a viure en la comunitat del nou Israel de Déu.

El Diumenge XXIV presenta la doctrina del perdó als germans “setanta vegades set“, amb la paràbola dels deu mil talents i el servent sense pietat. En l’horitzó del Regne, cal perdonar sempre els germans i germanes, a imitació del perdó diví.

El Diumenge XXV contemplem la paràbola dels treballadors de la darrera hora. En el Regne de Déu tot és gratuït i va més enllà del que és degut i merescut. Tots hem de ser treballadors humils de la vinya del Senyor i companys els uns dels altres. Ningú ha de tenir enveja de la generositat que gaudeix l’altre, perquè tots som objecte de la generositat infinita de Déu. Aquestes paràboles formen part de l’ensenyament de Jesús durant el camí a Jerusalem (Mt 16,13-20,34). Tant una com altra paràbola estan adreçades als deixebles.

Els Evangelis dels Diumenges XXVI, XXVII i XXVIII pertanyen a la última predicació pública: a Jerusalem, en el Temple.

El Diumenge XXVI escoltem la paràbola sobre els dos germans enviats a treballar a la vinya, i de com els publicans i les dones de mala vida passen al davant al Regne del cel.

El Diumenge XXVII, la paràbola també és adreçada als interlocutors anteriors, grans sacerdots i notables del poble: els vinyaters rebels, amb el bellíssim cant a la vinya d’Isaïes de la primera lectura.

El Diumenge XXVIII, l’apoteosi simbòlica: la paràbola de les noces reials. Totes aquestes tres paràboles tenen una dimensió cristològica important, el Senyor parla de sí mateix en les paràboles, i esdevenen un catequesi per a la comunitat,  sobretot, una advertència a “no ser com“. Totes estan il·luminades per la fe pasqual com a clau última d’interpretació.

El Diumenge XXIX, l’Evangeli s’endinsa en la qüestió del tribut del Cèsar.

I el Diumenge XXX versa sobre el manament primer i més gran. Totes dues qüestions estan adreçades als fariseus. La primera es dirimeix a favor de Déu, la resta és tot idolatria, i la segona es dirimeix en el manament primer i més gran, acompanyat del manament que és “molt semblant“,  de la mateixa identitat, sobre l’amor al proïsme. Un es verifica en l’altre.

El Diumenge XXXI s’escolta un fragment inicial del 5è Discurs, “contra la hipocresia i la supèrbia“, amb el qual el Senyor denuncia els qui “diuen i no fan“. En contrast amb el capteniment altiu i hipòcrita, els deixebles de Jesús caminaran pel camí de la humilitat i cercaran el lloc darrer per esdevenir servidors de tots “tots vosaltres sou germans“. Per això no han d’anomenar a ningú pare aquí i a la terra, “de pare, només en teniu un, que és el del cel“, i han de saber que només tenen un “mestre” i un “guia“, el mateix Crist. Enguany, per raó de la preeminència litúrgica de la Solemnitat de Tots Sants, aquest Diumenge XXXI se suprimeix, però cal tenir-ho present per a no perdre el fil de les lectures.

Els tres darrers Diumenges de l’any litúrgic, la lectura evangèlica roman ja sota el signe de la “parusia” del Senyor en la glòria del seu Regne: es llegeixen tres magnífiques paràboles que tenen en comú l’exhortació a la vigilància, a la fe activa i als dons de la fe i de la gràcia que el Senyor ens ha consignat i que reclamarà al final de la història.

El Diumenge XXXII mostra la paràbola de les deu verges: el Senyor és l’Espòs que ve al cor de la nit i al qual cal sortir a rebre amb les torxes de la fe enceses.

El Diumenge XXXIII, la paràbola dels talents que el Senyor ha confiat segons les capacitats de cadascú, ens desvetlla.

I el Diumenge XXXIV, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món, escoltem la grandiosa paràbola del Rei de la glòria que ve a judicar segons la misericòrdia exercida envers aquells a qui el Senyor anomena “aquests germans meus” més petits, els assedegats, els afamats, els despullats, els forasters, els malalts, els presoners.

La lectura evangèlica està precedida per textos de l’Antic Testament i un Salm responsorial, escollits sempre per la relació amb el fragment evangèlic a proclamar. La selecció, en general,  és sàvia i correcta: cal tenir-ho present en la predicació. S’esta- bleix la llei de que l’Antic Testament ajuda a interpretar el Nou Testament, però també succeeix a la inversa: l’Antic Testament és il·luminat des del Nou com a clau última d’interpretació.

Això s’adiu encara més en l’Evangeli de Mateu, on sovint apareixen les anomenades “formes d’acompliment”. Es un Evangeli escrit per un hebreu i destinat a uns hebreus, que només podien escoltar l’anunci de Jesús i del seu Regne des de l’Escriptura coma mediació i testimoni d’Ell.

El cicle de la segona lectura (la lectura apostòlica) ens apropa    de manera semi continuada al contingut de la carta als Romans:

• Diumenge XII: Jesús, el nou
• Diumenge XIII: la catequesi de Pau sobre el B
• Diumenge XIV: uns versets del capítol 8 sobre les “mires naturals i les de l’Esperit“.
• Des del Diumenge XV fins al Diumenge XVIII escoltem el dens capítol 8è.
• Diumenges XIX i XX: sobre l’elecció d’Israel.
• Diumenge XXI: himne de l’Apòstol a la saviesa de Déu.
• Diumenge XXII: els primers versets del capítol 12è, on se’ns demana que oferim al Senyor tot el que som, “com una víctima viva“.
• Els Diumenges XXIII i XXIV: continua la parènesis apostòlica, la caritat que consuma tota la Llei, i la certesa que “tant si vivim com si morim som del Senyor“.
• A partir del Diumenge XXV es llegeixen de manera semi continuada fragments de la carta als
• Des del Diumenge XXIX fins al Diumenge XXXIII, també de manera semi continuada: fragments de la primera carta de Pau als cristians de Tessalònica. Els textos seleccionats d’una i altra carta expressen suficientment la doctrina pròpia d’aquests escrits apostòlics.

Segons l’oportunitat, la disposició i el nivell teològic dels fidels és convenient prendre com a fil de predicació l’ensenyament apostòlic Diumenge rere Diumenge.

Cal fer-ho, però de manera excepcional, algun any. Alhora, no s’ha de forçar una lectura harmònica de les tres lectures, perquè simplement no és el que està previst.

Els fragments de la carta als Romans són densos teològicament: la inserció de la quasi totalitat del capítol 8è és un tresor per contemplar la vida nova del cristià en l’Esperit, en la pregària i en la caritat. Una vida, en definitiva, pasqual.

La carta als Filipencs respira el goig i l’afecte entranyable de l’apòstol, s’anomena “la carta de l’alegria“. La carta als de Tessalònica, el primer escrit del Nou Testament,  està amarat de la tensió, plena d’esperança, del retorn del Senyor.

De la mistagògia dels Pares:

“Quan l’Esperit estableix la seva estança en un home, aquest ja no pot deixar de pregar, perquè l’Esperit no cessa de pregar en ell. Dormi o vetlli, la pregària no se separa ni s’allunya d’ell. Mentre beu, menja, descansa o treballa, el perfum de la pregària exhala del més pregon de la seva ànima. D’ara en endavant, ja no prega tant sols en determinats moments, sinó en tostemps. Els moviments de la intel·ligència purificada són veus mudes que canten en el més secret del seu cor una salmòdia a l’Invisible“.

Isaac de Nínive, monjo i bisbe (s. VII)

(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.231s)