2022/05/29 – VII – Diumenge de Pasqua
ASCENSIÓ DEL SENYOR
La solemnitat de l’Ascensió s’origina a Jerusalem al segle V i, des dels orígens, la lectura dels Fets és present en la Litúrgia de la Paraula.
El text i la memòria litúrgica van units i la Litúrgia actualitza el misteri.
Situada entre Pasqua i Pentecosta, l’Ascensió només es pot entendre en relació amb aquests dos esdeveniments salvífics.
L’Ascensió és part de l’increïble desplegament de la Pasqua: per la seva Mort i la seva Resurrecció, Crist va salvar la persona humana i va fer que es comprengués cridada a unir-se a Déu per viure en la seva glòria.
La humanitat sencera ha estat glorificada en Ell.
Totes les Esglésies celebren amb gran solemnitat i goig la Litúrgia de la glorificació del Senyor doncs gràcies a ella la humanitat caiguda ha entrat en el si de la Trinitat.
L’Ascensió del Senyor no inaugura una absència de Jesús, sinó una nova presència en l’Esperit, en l’Església i en els seus sagraments.
Un dia grandiós, ja que “el Senyor puja enmig d’aclamacions i seu al tron sagrat” (Salm 46): és el que alegres i corpresos cantem amb el salmista en la Litúrgia d’avui.
Els Prefacis propis proclamen i canten de manera sublim el misteri que avui celebrem.
Missa del dia: Fets 1, 1-11; Sal 46, 2-3. 6-7. 8-9; He 9, 24-28; 10, 19-23; Lc 24, 46-53
El relat dels Fets serveix d’introducció a tot el llibre, ja que l’Ascensió del Senyor inaugura el temps de l’Esperit i de l’Església.
No és el relat de la fi de la vida de Jesús sobre la terra sinó el punt de partida d’una vida nova en l’Església.
No es pot contemplar l’Ascensió del Senyor a la glòria del Pare sense constatar la ressonància missionera de l’esdeveniment.
Els apòstols pregunten sobre la restauració d’Israel i el Senyor els diu que estan cridats a ser els seus testimonis fins a l’extrem de la terra: seran batejats amb l’Esperit Sant d’aquí a poc.
El símbol del núvol, propi de les grans teofanies, és una imatge de l’Esperit Sant.
El Senyor ha vingut en l’Esperit Sant i tornarà en la glòria de l’Esperit.
Ells no han d’estar-se mirant el cel, sinó tornar a la ciutat per rebre la força de l’Esperit Sant, que serà la nova presència del Senyor entre ells.
A Jesús, ja ningú no el veurà mai més amb els ulls del cos, sinó amb els ulls del cor (segona lectura).
Són els ulls de la fe, “ocula fidei“.
El Salm 46, secularment aplicat al misteri que avui celebrem, canta l’alegria de l’Ascensió de Jesús al Pare.
El Crist Ressuscitat que ascendeix ha de ser lloat per tots: “Aplaudiu, pobles de tot el món, aclameu Déu amb entusiasme“.
És una alegria universal.
El leccionari proposa com segona lectura dos textos alternatius.
Un de la carta als Efesis i un altre de la carta als Hebreus.
En el primer, opció 1, l’Apòstol expressa el desig que Déu il·lumini els ulls del cor perquè comprenguem l’esperança que es desprèn de la glorificació del Senyor i la riquesa de la glòria que dóna als sants.
Crist és la plenitud d’aquell qui ho vessa tot en tots.
En el segon text, opció 2, l’Ascensió de Crist és contemplada segons la visió teològica de l’autor de la carta als Hebreus.
Crist no va entrar en aquell santuari fet per homes sinó al mateix cel, on intercedeix per tots.
L’autor exhorta a viure ferms en l’esperança ja que és fidel qui va fer la promesa.
El Salm 67, que és el gran Salm de l’Ascensió i de la Pentecosta en la Litúrgia de les Hores, “Ascendisti in altum, cepisti captivitatem, accepisti dona in hominibus” és citat per Pau (Ef 4,8) segons la versió dels setanta.
El relat evangèlic de l’Ascensió del Senyor el trobem preciosament relacionat amb la primera lectura: ambdós són escrits del mateix evangelista.
La Passió i la Resurrecció de Crist culminen amb la missió universal confiada als apòstols.
L’aparició del Senyor presenta un context litúrgic: Jesús s’acomiada dels seus beneint, com el gran sacerdot quan entrava al lloc santíssim del temple.
És un gest típicament sacerdotal: “Alçà les mans i els beneí“.
Això permet a Lluc relacionar el final de l’Evangeli amb el seu inici.
Lluc clou el seu Evangeli en el temple, allà on l’havia iniciat (Lc 1,7- 8).
Els apòstols retornen a la ciutat amb alegria: saben que el Senyor està amb el Pare i que els ha estat promesa la força que ve de dalt.
Saben que Ell tornarà.
Ells també adquireixen un procedir litúrgic i en el temple beneeixen Déu.
La benedicció del Senyor és ja la donació de l’Esperit Sant.
Crist Ressuscitat té ara una funció sacerdotal.
És l’acompliment de la promesa feta a Abraham (Fets 3,25).
L’Església haurà de viure, fins que el Senyor torni, sota el signe d’aquesta benedicció.
El Salm canta el goig de l’Ascensió de Jesús al Pare: “Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor“.
Sobre l’Ascensió del Senyor.
“Jesús se’n va beneint i roman en benedicció. Les seves mans queden esteses sobre el món. Les mans de Crist que beneeix són com un sostre que ens protegeix. Però són al mateix temps un gest d’obertura que esquinça el món perquè el cel penetri en ell i arribi a ser-hi una presència. En el gest de les mans que beneeixen s’expressen la relació duradora de Jesús amb els seus deixebles, amb el món. En marxar, Ell ve per elevar-nos per sobre de nosaltres mateixos i obrir el món a Déu“.
Benet XVI (Jesús de Natzaret, vol. II)
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.270)
