DIUMENGEXXXIIIDEDURANTL’ANY – 2022-11-23 – DOMINGO XXXIII DEL TIEMPO ORDINARIO
|
Domingo de los signos del tiempo Delante del templo y de su magnificencia, Jesús anuncia su destrucción. Entonces es preguntado sobre el cuándo y el cómo: sobre los signos de “lo último“. Los textos escatológicos son ya propios del final del Año litúrgico y se refieren a la “parusía” del Señor, la perícopa evangélica de hoy continúa el 1er Domingo de Adviento. Jesús Resucitado no llena únicamente el presente, sino también el futuro absoluto. La profecía de Malaquías cierra el Antiguo Testamento: después del juicio y de la noche aparecerá el sol que viene del oriente, es el día del Mesías. Él vendrá en la gloria de su Reino. El Señor no ha querido revelarnos el final de la historia de su salvación. Sólo anuncia a la generación que vio la destrucción del templo, y a todas las generaciones cristianas, que conocerán crisis: mundos que cambian, los horrores de la guerra, las persecuciones y la humillación de sus discípulos… No se refiere a un tiempo concreto, sino al marco existencial en el que viven los discípulos del Señor. Tanto la profecía como el Evangelio nos exhortan a la perseverancia, al “aguante”, una buena traducción de la palabra griega hypomone en Lc 21, 1, ante la venida del Día del Señor. San Agustín, comentando el Salmo de hoy, predicaba: “El vendrá, lo queramos o no; el hecho de que no venga ahora no significa que no haya de venir más tarde. Vendrá, y no sabemos cuándo; pero, si nos halla preparados, en nada nos perjudica esta ignorancia“. Mientras estén en el mundo presente, los cristianos deberán perseverar en la fe y deberán dar testimonio de la fe, un testimonio que será válido únicamente por la presencia interior del Espíritu Santo. Sólo perseverando en la fe se salva la vida: “Con vuestra perseverancia salvaréis vuestras almas“. Tampoco deben tener miedo. Los discípulos quedan alertados para no confundir a los que se presentan como salvadores, mesías, del mundo:”muchos vendrán usurpando mi nombre“. El Papa Benedicto XVI predicaba: “La Iglesia, desde el inicio, recordando esta recomenda ción, vive en espera orante del regreso de su Señor, escrutando los signos de los tiempos y poniendo en guardia a los fieles contra los mesianismos recurrentes, que de vez en cuando anuncian como inminente el fin del mundo. En realidad, la historia debe seguir su curso, que implica también dramas humanos y calamidades naturales. En ella se desarrolla un designio de salvación, que Cristo ya cumplió en su encarnación, muerte y resurrección. La Iglesia sigue anunciando y actuando este misterio con la predicación, la celebración de los sacramentos y el testimonio de la caridad” (Ángelus, 18-11-2007). Al final del Año litúrgico se debe incidir en la teología de la historia y recuperar la tensión escatológica de la vida cristiana. Sin olvidar que lo último ya está en este presente y nos es entregado en cada Eucaristía. El templo destruido, será sustituido por el Cuerpo glorioso del Señor. San Pablo exhorta a trabajar. Indudablemente el cristiano tiene mucho que hacer y poco tiempo para hacerlo. Como lo hizo Jesús, como lo hizo Pablo “de noche y de día“. Esta exigencia de compromiso en el mundo y en la Iglesia se hace más apremiante cuando hoy, por feliz iniciativa del Papa Francisco se celebra la “Jornada mundial de los Pobres“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.512 |
Diumenge dels signes del temps Davant del temple i de la seva magnificència, Jesús anuncia la seva destrucció. Llavors és preguntat sobre el quan i el com: sobre els signes dels “temps darrers“. Els textos escatològics són propis del final de l’Any litúrgic i es refereixen a la “parusia” del Senyor, la perícopa evangèlica d’avui continua el 1er Diumenge d’Advent. Jesús Ressuscitat no omple únicament el present, sinó també el futur absolut. La profecia de Malaquies clou l’Antic Testament: després del judici i de la nit apareixerà el sol que ve de l’orient, és el dia del Messies. Ell és qui vindrà en la glòria del seu Regne. El Senyor no ha volgut revelar-nos el final de la història de la seva salvació. Només anuncia a la generació que va veure la destrucció del temple, i a totes les generacions cristianes, que coneixeran crisis: móns que canvien, horrors de guerra, persecucions i humiliació dels seus deixebles… No es refereix a un temps concret, sinó al marc existencial en què viuen els deixebles del Senyor. Tant la profecia com l’Evangeli ens exhorten a la perseverança, a l’”aguant“, una bona traducció de la paraula grega “hypomonē ” a Lc 21,1, davant la vinguda del Dia del Senyor. Sant Agustí, comentant el Salm d’avui, predicava: “Ell vindrà, ho vulguem o no; el fet que no vingui ara no vol dir que no hagi de venir més tard. Vindrà, i no sabem quan; però, si ens troba preparats, en res ens perjudica aquesta ignorància“. Mentre estiguin en el món present, els cristians han de perseverar en la fe donant-ne testimoni, un testimoni que serà vàlid únicament per la presència interior de l’Esperit Sant. Només perseverant en la fe se salva la vida: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida lit.: Amb la vostra perseverança salvareu les vostres ànimes“. Tampoc han de tenir por. Els deixebles queden alertats per no confondre els que es presenten com a salvadors, messies, del món: “vindran molts que s’apropiaran lit.: usurparan el meu nom“. El Papa Benet XVI predicava: “L’Església, des de l’inici, recordant aquesta recomanació, viu en espera orant del retorn del seu Senyor, escrutant els signes dels temps i posant en guàrdia els fidels contra els messianismes recurrents, que de tant en tant anuncien com a imminent la fi del món. En realitat, la història ha de seguir el seu curs, que implica també drames humans i calamitats naturals. S’hi desenvolupa un designi de salvació, que Crist ja va complir en la seva encarnació, mort i resurrecció. L’Església segueix anunciant i actuant aquest misteri amb la predicació, la celebració dels sagraments i el testimoni de la caritat” (Àngelus, 18-11-2007). Al final de l’Any litúrgic s’ha d’incidir en la teologia de la història i recuperar la tensió escatològica de la vida cristiana. Sense oblidar que allò darrer ja està en aquest present i ens és lliurat en cada Eucaristia. El temple destruït serà substituït pel Cos gloriós del Senyor. Sant Pau exhorta a treballar. Indubtablement, el cristià té molt a fer i poc temps per a fer-ho. Com ho va fer Jesús, com ho va fer Pau “nit i dia“. Aquesta exigència de compromís en el món i en l’Església es fa més urgent quan avui, per feliç iniciativa del Papa Francesc, es celebra la Jornada Mundial dels Pobres. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.491)
|
