2021 – Setmana del 13 al 19/09
SANT JOAN CRISÒSTOM, bisbe i doctor de l’Església En un llogaret perdut del Caucas (Comana), en els confins de l’Imperi, moria el dia 14 de setembre de l’any 407 el sant Patriarca de Constantinoble, Joan, anomenat el Crisòstom, “boca d’or“, per la seva alta eloqüència. Va exercir l’episcopat, dedicant-se especialment a la predicació, a l’ajuda dels pobres i a denunciar tota injustícia i iniquitat, l’avidesa dels rics i la corrupció. Relegat a l’exili pels poderosos, les penalitats de camí, forçades caminades per senders abruptes, alternativament sota el sol i la pluja, sense un alt de repòs, dugueren l’ancià bisbe, d’uns setanta anys, a la seva pàtria definitiva. No podent més amb si mateix, els guàrdies el van deixar el 13 de setembre, sense tenir-ne cap cura, en una capella rural del lloc, on a l’albada de l’endemà va morir. Les seves últimes paraules foren: “Que Déu sigui glorificat en totes les coses“. Contemplant la seva mort, acuden a la memòria les seves paraules quan s’acomiadava del seu poble abans de marxar a l’exili. Deia: “Que em desterren? A quin lloc em podran enviar que no hi sigui el meu Déu allà, cuidant de mi? Que em treuen els meus béns? Què em poden treure si ja els he repartit tots? Que em mataran? Així em torno més semblant al meu Mestre Jesús, i com Ell, donaré la meva vida per les meves ovelles” (Homilia I, abans de l’exili). La vida del sant Patriarca de Constantinoble és coneguda i les seves obres també. L’exegesi que cultiva s’enquadra en l’anomenada “escola d’Antioquia“. Una exegesi que es reflecteix en els seus copiosos comentaris a l’Escriptura, homilies i tractats. S’atribueix a ell l’”anàfora” més en ús de les Esglésies orientals, la qual titulen: “Divina litúrgia del nostre pare entre els sants sant Joan Crisòstom“. És conegut com el “Doctor eucarístic” per la seva doctrina sobre el sagrament. Doctor de l’Església, és sense cap dubte, el més gran dels Pares d’Orient. |
13 LUNES SAN JUAN CRISÓSTOMO, obispo y doctor de la Iglesia En un villorrio perdido del Cáucaso (Comana), en los confines del Im- perio, moría el día 14 de setiembre del año 407, el santo Patriarca de Constantinopla, Juan, llamado el Crisóstomo, “boca de oro“, por su alta elocuencia. Ejerció el episcopado, dedicándose especialmente a la predicación, a la ayuda de los pobres y denunciando toda injusticia e iniquidad, la avidez de los ricos y la corrupción. Relegado al exilio por los poderosos, las penalidades del camino, forzadas caminatas por senderos abruptos, alternativamente bajo el sol y la lluvia, sin un alto de reposo, llevaron al anciano obispo, de unos setenta años, a su patria definitiva. No pudiendo más consigo, los guardias lo dejaron el 13 de setiembre sin ningún cuidado en una capilla rural del lugar, donde al alba del día siguiente murió. Sus últimas palabras fueron: “Que Dios sea glorificado en todas las cosas“. Contemplando su muerte vienen a la memoria sus palabras cuando se despedía de su pueblo antes de partir al exilio. Decía: “¿Qué me destierran? ¿A qué sitio me podrán enviar que no esté mi Dios allí cuidando de mí? ¿Qué me quitan mis bienes? ¿Qué me pueden quitar si ya los he repartido todos? ¿Qué me matarán? Así me vuelvo más semejante a mi Maestro Jesús, y como Él, daré mi vida por mis ovejas” (Homilía I, antes del exilio). La vida del santo Patriarca de Constantinopla es conocida y sus obras también. La exégesis que cultiva se encuadra en la llamada “escuela de Antioquía“. Una exégesis que se refleja en sus copiosos comentarios a la Escritura, homilías y tratados. Se atribuye a él la anáfora más en uso de las Iglesias orientales, la cual titulan: “Divina liturgia de nuestro padre entre los santos san Juan Crisóstomo“. Es conocido como el “Doctor eucarístico” por su doctrina sobre el sacramento. Doctor de la Iglesia, es sin lugar a dudas, el más grande de los Padres de Oriente.
|
|
14 DIMARTS EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU Les Esglésies d’Orient i d’Occident celebren avui l’Exaltació de la Creu del Senyor. La Creu del Senyor és el judici del món, un judici de misericòrdia. És l’elevació de la Creu santa i vivificant sobre el món. La festa, celebrada ecumènicament, procedeix de l’Església mare de Jerusalem. Se celebra quaranta dies després de la Transfiguració del Senyor i el seu origen està relacionat amb la Dedicació de la basílica de la Resurrecció, a Jerusalem, el 13 de setembre del 335. La festa és testimoniada per la peregrina Egèria. La Creu és el signe suprem, indeleble, que manifesta el Senyor Ressuscitat en l’Esperit Sant. Icona de l’amor del Pare que ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit. La geometria infinita de la Creu evoca “la profunditat, l’altitud, longitud i amplada” de l’amor de Crist (Ef 3,18). La Creu roman elevada sobre aquest món fins que el Senyor torni en la seva glòria. A Jerusalem i en els Ritus orientals es realitza el “ritu de l’elevació de la santa Creu“, així es representa també en la icona de la festa. Mentre es beneeix amb la Creu elevada els quatre punts cardinals, els fidels es prostren. L’antífona principal i veritablement antiquíssima és aquesta: “Adorem Senyor, la vostra Creu, lloem i glorifiquem la vostra Resurrecció, per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món“. Pels cristians de Ritu oriental avui és dia de dejuni rigorós. L’Ofici Diví d’avui és tot ell un cant a la Creu del Senyor, contemplada com a “esperança única, altar, santa, beneïda, admirable, preciosa, reial, tresor, nupcial, refulgent, joiosa, emporprada de la Sang del Senyor, redemptora“. Totes aquestes expressions apareixen en els himnes i en les antífones de l’Ofici i de la Missa. En la conversa de Jesús amb Nicodem, el Senyor anuncia que, de la mateixa manera que Moisès alçà un signe de mort, la serp, en el desert perquè els qui la miraven fossin guarits (primera lectura), també el “Fill de l’home” ha de ser exalçat sobre la Creu, el tron de la divina glòria i de la misericòrdia. S’afirma solemnement que qui creu en l’exaltació del Fill de l’home té vida eterna, ja que Déu “no ha enviat el Fill per a condemnar el món, sinó per a salvar-lo gràcies a Ell“. La Creu aixecada roman “in altum“, per sobre de les nostres misèries i pecats, perquè qui cregui en Crist tingui “la vida eterna“, és a dir, participi de la vida de Déu. Crist és el “Fill de l’home“, referit a la figura misteriosa de la profecia de Daniel (Dn 7,12-14), que ha baixat del cel, encarnació, “kènosi” i ha pujat al cel, Resurrecció, exaltació, on subsisteix com a Déu en la glòria de la Trinitat. La Creu és preciosa perquè significa l’amor gratuït de Déu Trinitat, la donació del Fill Unigènit, a canvi de res, sense esperar la resposta de fe i d’amor del món. La Creu és “epifania” de la Trinitat: el Pare es dóna en el seu Fill en l’amor de l’Esperit Sant. Darrere dels braços oberts de Jesús hi ha els braços oberts del Pare que lliura el seu Fill per Amor. El Catecisme diu: “Aquell que va ser crucificat en la carn, nostre Senyor Jesucrist, és Déu veritable, Senyor de la glòria i un de la Santa Trinitat” (CCE 468). En el Salm se’ns convida a escoltar els ensenyaments del Savi, que revelen el sentit de les coses passades, tresor per al nostre present: “No oblideu les obres del Senyor“. En el solemne vers al·leluiàtic es canta la bella i antiga aclamació: “Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra Creu heu redimit el món“. De la mistagògia dels Pares “Aquest arbre és per a mi salvació eterna: d’ell em nodreixo, en ell m’assacio. Amb les seves arrels enfonso les meves arrels, amb les seves branques estenc jo les meves, de la seva rosada m’embriago; el seu Esperit, com alenada deliciosa, em fecunda. Aquest arbre és aliment per a la meva fam, deu d’aigua per a la meva set, mantell per a la meva nuesa… Aquest arbre és la meva protecció quan tinc temor de Déu, el meu suport quan vacil·lo, premi quan lluito, trofeu quan venço. Aquest arbre és per a mi “porta estreta i camí dur” (cf. Mt 7,13ss), escala de Jacob, camí dels àngels, sobre el qual roman veritablement “dempeus el Senyor“(cf. Gn 28,13). Antiga homilia pasqual, 51 (Sch 27, pàg. 177ss) |
14 MARTES EXALTACIÓN DE LA SANTA CRUZ Las Iglesias de Oriente y de Occidente celebran hoy la Exaltación de la Cruz del Señor. La Cruz del Señor es el juicio del mundo, un juicio de misericordia. Es la elevación de la Cruz santa y vivificante sobre el mundo. La fiesta, celebrada ecuménicamente, procede de la Iglesia madre de Jerusalén. Se celebra cuarenta días después de la Transfiguración del Señor y su origen está relacionado con la Dedicación de la basílica de la Resur- rección, en Jerusalén, el 13 de setembre 335. La fiesta está atestiguada por la peregrina Egeria. La Cruz es el signo supremo, indeleble, que manifiesta el Señor Resucitado en el Espíritu Santo. Icono de amor del Padre que ha entregado el Hijo en el amor del Espíritu. La geometría infinita de la Cruz evoca la “profundidad, la altitud, longitud y anchura” del amor de Cristo (Ef 3,18). La Cruz permanece elevada sobre este mundo hasta que el Señor vuelva en su gloria. En Jerusalén y en los Ritos orientales se realiza el “rito de la elevación de la santa Cruz“, así se representa también en el icono de la fiesta. Mientras se bendice con la Cruz elevada los cuatro puntos cardinales, los fieles se prostran. La antífona principal y verdaderamente antiquísima es ésta: “Tu Cruz adoramos, Señor, y tu santa Resurrección alabamos y glorificamos, pues del árbol de la Cruz ha venido la alegría al mundo entero“. Para los cristianos de Rito oriental hoy es día de ayuno riguroso. El Oficio Divino de hoy es todo él un canto a la Cruz del Señor, vista como “esperanza única, altar, santa, bendita, admirable, vivificante, preciosa, real, tesoro, nupcial, refulgente, gozosa, empurpurada de la sangre del Señor, redemptora“. Todas estas expresiones aparecen en los himnos y en las antífonas del Oficio y de la Misa. En la conversación de Jesús con Nicodemo, el Señor anuncia que, al igual que Moisés levantó un signo de muerte, la serpiente en el desierto para que quienes la miraran fuesen salvos (primera lectura), también el “Hijo del hombre” debe ser ensalzado sobre la Cruz, el trono de la divina gloria y de la misericordia. Se afirma solemnemente que el que cree en la exaltación del Hijo del hombre tiene vida eterna, ya que Dios “no envió a su Hijo al mundo para juzgar al mundo, sino para que el mundo se salve por Él“. La Cruz levantada permanece “in altum“, sobre nuestras miserias y pecados, para que el que crea en Cristo tenga “la vida eterna“, es decir, participe de la vida de Dios. Cristo es el “Hijo del hombre“, referido a la figura misteriosa de la profecía de Daniel (Dn 7,12-14), que ha bajado del cielo, encarnación, “kénosis” y ha subido al cielo, Resurrección, exaltación, donde subsiste como Dios en la gloria de la Trinidad. La Cruz es preciosa porque significa el amor gratuito de Dios Trinidad, la donación del Hijo Unigénito, a cambio de nada, sin esperar la respuesta de fe y de amor del mundo. La Cruz es “epifania” de la Trinidad: el Padre se da en su Hijo en el amor del Espíritu Santo. Detrás de los brazos abiertos de Jesús están los brazos abiertos del Padre que entrega a su Hijo por Amor. El Catecismo dice: “El que ha sido crucificado en la carne, nu- estro Señor Jesucristo, es verdadero Dios, Señor de la gloria y uno de la Santísima Trinidad” (CEC 468). En el Salmo se nos invita a escuchar las enseñanzas del Sabio, que revelan el sentido de las cosas pasadas, tesoro para nuestro presente: “No olvidéis las acciones del Señor“. En el solemne verso aleluyático se canta la bella y antigua aclamación: “Te adoramos, oh, Cristo, y te bendecimos porque con tu Cruz has redimido el mundo“. De la mistagogía de los Padres “Este árbol es para mí salvación eterna: de él me alimento, en él me apaciento. Con sus raíces hundo mis raíces, con sus ramas extiendo yo las mías, de su rocío me embriago; su Espíritu, cual soplo delicioso, me fecunda. Este árbol es alimento para mi hambre, manantial para mi sed, manto para mi desnudez… Este árbol es mi protección cuando temo a Dios, mi apoyo cuando vacilo, premio cuando lucho, trofeo cuando venzo. Este árbol es para mí “sendero angosto y camino estrecho“ (cf. Mt 7,13ss), escala de Jacob, camino de ángeles, sobre la cual está de verdad “en pie el Señor” (cf. Gn 28,13). Antigua homilía pascual, 51 (Sch 27, pág. 177s)
|
|
15 DIMECRES MARE DE DÉU DELS DOLORS L’endemà de la festa de la Santa Creu fem memòria dels sants sofriments de la Mare de Déu al peu de la Creu. Entre els Pares i els autors espirituals recordem especialment com sant Anselm i sant Bernat contemplen i prediquen, amb un gran amor i amb un pensament teològic profund, la compassió de la Benaurada Verge Maria: no dubten d’anomenar-la “reina de tots els màrtirs“, perquè através de la compassió compartí la Passió i la mort del Fill. Ahir celebràvem la Creu del Senyor com a expressió plena de la compassió del Pare donant el Fill en l’amor de l’Esperit Sant. Avui celebrem com Maria comparteix la compassió del Fill per tots els pecadors. Maria, vora la Creu del Senyor, és imatge de l’Església que vol acompanyar el dolor del món. Al peu de la Creu s’acompleix la profecia de Simeó. Les llàgrimes de Maria, maternes i compassives, s’estenen sobre els qui formen part del Cos de Crist, el seu Fill. A tots, en la persona del deixeble estimat, els ha estat donada per mare: “Aquí tens la teva mare” (Jo 19,26-27). Romandre “vora la Creu” significa “professar la fe” (“Stábat mater“). Maria roman fidel prop del seu Fill crucificat. Ella és present al principi de la vida de Jesús i també al final. És present sempre. Romandre al costat d’Ell significa participar de l’abandó i dels sofriments del Senyor i experimentar-los com a propis amb una immensa compassió de mare. Jesús, veient-la a ella, lit.: “fixant- se” i al deixeble que estimava, proclama la seva nova maternitat. Des d’ara serà mare del deixeble estimat i, amb ell, de tots els deixebles, nosaltres. És un signe de l’Església que neix per obra i voluntat del Senyor. El nou leccionari castellà tradueix perfectament l’últim versicle de la perícopa: “El deixeble la va acollir com a quelcom propi“. És a dir, com algú que li pertanyia per sempre, quelcom a què mai no renunciaria. Maria, i amb ella l’Església tota, pertany als dons pasquals del Senyor. Com diu freqüentment el Papa Francesc: “El Senyor no ens va deixar orfes: tenim mare, Maria“. Al vers de l’al·leluia es proclama Maria benaurada ja que “meresqué, sense morir, la palma del martiri“: va participar del martiri de Jesús, causa i fonament de tot el martiri cristià. La cèlebre “Seqüència” interpreta els sentiments de Maria vora la Creu. Aquesta “Seqüència“, encara que opcional, no s’ha de descuidar. |
15 MIÉRCOLES BIENAVENTURADA VIRGEN MARÍA DE LOS DOLORES El día siguiente de la fiesta de la Santa Cruz hacemos memoria de los santos sufrimientos de la Santísima Virgen al pie de la Cruz. Entre los Padres y los autores espirituales recordamos especialmente cómo san Anselmo y san Bernardo contemplan y predicant, con un gran amor y con un pensamiento teológico profundo, la compasión de la Bienaventurada Virgen María: no dudan en llamarla “reina de todos los mártires“, porque a través de la compasión compartió la Pasión y Muerte del Hijo. Ayer celebrábamos la Cruz del Señor como expresión plena de la compasión del Padre dando el Hijo en el amor del Espíritu Santo. Hoy celebramos cómo María comparte la compasión del Hijo por todos los pecadores. María, cerca de la Cruz del Señor, es imagen de la Iglesia que quiere acompañar el dolor del mundo. Al pie de la Cruz se cumple la profecía de Simeón. Las lágrimas de María, maternas y compasivas, se extienden sobre los que forman parte del Cuerpo de Cristo, su Hijo. A todos, en la persona del discípulo amado, les ha sido dada por madre: “He ahí tu madre” (Jn 19,26- 27). “Estar “junto a la Cruz“ significa “profesar la fe” (Stábat mater). María permanece fiel junto a su Hijo crucificado. Ella está al principio de la vida de Jesús y al final. Está siempre. Permanecer junto a Él significa participar del abandono y de los sufrimientos del Señor y experimentarlos como propios con una inmensa compasión de madre. J esús, viéndola a ella, “fijándose” y al discípulo que amaba, proclama su nueva maternidad. Desde ahora será madre del discípulo amado, y con él de todos los discípulos, nosotros. Es un signo de la Iglesia que nace por obra y voluntad del Señor. El leccionario traduce perfectamente el último versículo de la perícopa: “El discípulo la recibió como algo propio“. Es decir, como alguien que le pertenecía para siempre. María, y con ella la Iglesia, pertenece a los dones pascuales del Señor. Como dice frecuentemente el Papa Francisco: “El Señor no nos dejó huérfanos: tenemos madre, María“. En el verso del aleluya se proclama a María bienaventurada ya que “sin morir, recibió la palma del martirio“: participó del martirio de Jesús, causa y fundamento de todo el martirio cristiano. La célebre “Secuencia” interpreta los sentimientos de María junto a la Cruz. Esta “Secuencia“, aunque opcional, no debe descuidarse. |
|
16 DIJOUS SANTS CORNELI, Papa, i CEBRIÀ, bisbe, màrtirs La Litúrgia romana celebra en una mateixa memòria els sants Corneli i Cebrià, tot i que no van ser martiritzats ni en el mateix dia ni en el mateix lloc. La raó és sens dubte la sintonia espiritual que hi va haver entre tots dos en vida i que es va manifestar en la seva correspondència i en l’afecte que es van demostrar. Eren bisbes, l’un de la primera Seu d’Occident, Roma, i l’altre de la principal Seu de l’Àfrica llatina, Cartago. Tots dos van fer front a la desviació montanista de Novacià i van defensar tots dos de manera exemplar la unitat de l’Església. Sant Corneli, en la polèmica sobre els cristians caiguts per por, “lapsi“, que havien abjurat del cristianisme, es manifesta ple de misericòrdia i s’inclina per reintegrar-los a la vida eclesial. L’Església de Roma sempre ha donat testimoni de misericòrdia. Cebrià va escriure a Corneli: “En cas que Déu li faci a un de nosaltres la gràcia de morir aviat, que la nostra amistat continuï al costat del Senyor“. D’aquesta amistat, que continua en el cel, es fa ressò la Litúrgia romana en celebrar-los juntament en una sola memòria. Sant Cebrià morí màrtir, tal dia com avui de l’any 258. Sant Corneli, Papa, sembla que morí a causa de les penalitats sofertes a l’exili, però l’Església de Roma l’ha considerat sempre màrtir del Crist. Amb aquest títol apareix en la “lauda” sepulcral de les catacumbes de sant Calixt a la Via Àpia. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.382ss) |
16 JUEVES SANTOS CORNELIO, Papa, y CIPRIANO, obispo, mártires La liturgia romana celebra en una misma memoria a los santos Cornelio y Cipriano, aunque no fueron martirizados ni en el mismo día ni en el mismo lugar. La razón es sin duda la sintonía espiritual que hubo entre ambos en vida y que se manifestó en su correspondencia y en el afecto que se demostraron. Eran obispos, el uno de la primera Sede de occidente, Roma, y el otro de la principal Sede del África latina, Cartago. Ambos lucharon contra la desviación montanista de Novaciano y defendieron de manera ejemplar la unidad de la Iglesia. San Cornelio, en la polémica sobre los cristianos caídos, “lapsi” por miedo, que habían abjurado del cristianismo, se manifiesta lleno de misericordia y se inclina por reintegrarlos en la vida eclesial. La Iglesia de Roma siempre ha dado testimonio de misericordia. Cipriano escribió a Cornelio: “En caso de que Dios le haga a uno de nosotros la gracia de morir pronto, que nuestra amistad continúe junto al Señor“. De esta amistad, que prosigue en el cielo, se hace eco la Liturgia romana al celebrarlos juntos en una sola memoria. San Cipriano murió mártir, tal día como hoy del año 258. San Cornelio, Papa, parece ser que pereció a causa de las muchas pena- lidades sufridas en el exilio, pero la Iglesia de Roma le ha considerado siempre mártir de Cristo. Con este título aparece en la “lauda” sepulcral de las catacumbas de san Calixto en la Vía Apia. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.399ss)
|
