DIUMENGE DE PENTECOSTA
Pentecosta és la plenitud de la celebració de Pasqua.
És la Pasqua consumada i continuada. Pentecosta és l’últim dia de la festa, el dia que fa cinquanta després de Pasqua.
L’últim dia és la memòria del Do de l’Esperit Sant.
Els sants Pares ensenyen que Crist ha sofert passió i mort i ha ressuscitat per lliurar-nos l’Esperit.
Sant Tomàs diu que donant a l’Esperit Déu no dóna un do inferior a si mateix, sinó que es dóna a si mateix.
L’Esperit convoca l’Església, la uneix en la diversitat i li regala els dons d’unitat, de la santedat i de la apostolicitat.
Des de la primera Pentecosta Crist, Sacerdot etern, és el qui invoca incessantment l’Esperit sobre l’Església i l’Esperit és també l’artífex dels sagraments.
De la mateixa manera que vivifica el pa i el vi perquè siguin el Cos i la Sang del Senyor, vivifica el llibre de l’Escriptura perquè sigui Paraula viva per a nosaltres.
Dins de nosaltres, al cor mateix de cada creient, és aigua impetuosa que ens diu: “Veniu cap al Pare” (Sant Ignasi d’Antioquia).
Per Ell entrem a formar part de la comunió trinitària, ja en aquest món, encara no s’ha manifestat la glòria dels fills de Déu.
Més encara, la litúrgia és l’obra conjunta de l’Esperit i de l’Església. Sense l’Esperit no hi ha litúrgia cristiana.
L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors (Rm 5,5). Aquest mateix amor ens porta sempre als pobres, no sense raó, la Seqüència invoca l’Esperit com a “Pare dels pobres” (Pater pauperum).
A l’Evangeli es relata la presència del Senyor ressuscitat enmig de la comunitat apostòlica.
El Senyor de la glòria es manifesta amb les marques de la seva passió i comunica als seus la pau. La pau d’un món reconciliat amb Déu en la seva persona.
Ell, que va morir lliurant el seu esperit al Pare, ara espira l’Esperit als deixebles.
L’exhala sobre ells, com una nova creació; des d’ara la comunitat apostòlica serà pneumatofora (portadora de l’Esperit) i, per això, podrà perdonar els pecats.
Aquest Esperit no actua només a l’interior de la comunitat. Actua cap enfora (en el relat de la primera Pentecosta) perquè l’Església, impulsada per l’Esperit s’obri al món i prediqui que Jesús és el Senyor.
Des de la primera Pentecosta sempre és Pentecosta a la casa de l’Església. Allà on els homes confessen que Jesús és el Senyor l’Esperit és regalat (ubi ecclesia, ibi Spiritus), el mateix Esperit que enriqueix el Cos de Crist amb una gran abundància de dons i carismes, així ho ensenya sant Pau a la segona lectura.
Text suggerit per pregar el dia de la Pentecosta
Veniu, llum veritable Veniu, vida eterna. Veniu, Misteri amagat. Veniu, Tresor sense nom. Veniu, Realitat inefable.
Veniu, Persona inconcebible. Veniu, alegria sense fi.
Veniu, llum indefallent.
Veniu, esperança de tots aquells que han de ser salvats. Veniu, desvetllador dels qui dormen el son de la mort. Veniu, Resurrecció dels morts.
Veniu, oh Totpoderós, que tot ho heu creat i tot ho renoveu només pel vostre voler.
Veniu, oh Invisible,
i el totalment Intangible i Impalpable.
Veniu, Vós que romaneu sempre immutable,
i tanmateix a cada moment tot sencer us moveu i veniu a nosaltres,
ja estiguem amagats per sota dels inferns, o per damunt de tots els cels.
Veniu, oh Nom tant estimat i tant inefable, ja que conèixer el vostre ésser
i la vostra naturalesa ens és velat. Veniu, alegria eterna.
Veniu, corona esponsal.
Veniu porpra del nostre gran Déu i Rei. Veniu, segell cristal·lí i constel·lació de joiells. Veniu, sàndal inassequible.
Veniu, porpra reial.
Veniu, dreta sobirana i poderosa. Veniu, Vós, el qui ha desitjat sempre i desitja la meva ànima.
Veniu, oh l’únic sol, a mi, que visc en la solitud, perquè Vós sabeu que també estic sol.
Veniu, Vós que m’heu separat de tot i m’heu fet estrany a les coses d’aquest món.
Veniu, Vós mateix en el meu desig,
Vós que heu fet néixer i créixer en mi el desig de Vós, oh Vós absolutament inaccessible.
Veniu, el meu alè i la meva vida. Veniu, alegria del meu cor.
Veniu, amor meu.
Veniu, consolació de la meva pobra vida,
Vós, la meva alegria, la meva glòria,
Vós en qui només trobo el goig més gran del cor.
Oh aliment inefable i perfectament gratuït, que sense fi sacieu inesgotablement els llavis de la meva ànima i brolleu constantment com una fontana viva dins del meu cor.
Túnica radiant que allunya els dimonis.
Purificació amb la qual em renoveu amb dolces i santes llàgrimes,
que Vós feu borbollar en aquells que la vostra Presència visita.
Jo us dono gràcies de ser per a mi:
Llum sense posta, Sol sense ocàs.
Veniu, oh Mestre,
i aixequeu la tenda de la vostra aliança dins meu, feu-me casa i llar constant de la vostra presència.
Que mai em separi de Vós fins a la fi dels meus dies i habiteu tota la vida en mi, el vostre servent;
oh Bondadós, feu que quan surti d’aquest món i després de la sortida d’aquest món em trobi en Vós,
i regni amb Vós, oh Déu, que esteu per damunt de tot! Amén.
De Sant Simeó, el nou teòleg.
(Calendari-Directori Litúrgic de l’Any 2018, Liturgia fovenda, p.163ss).
