OCTAVA DE PASQUA: DIUMENGE II DE PASQUA – 24/04/2022 – OCTAVA DE PASCUA: DOMINGO II DE PASCUA
|
o de la Divina Misericordia Este Domingo se conocía en los libros litúrgicos antiguos como “Dominica in albis“, ya que los neófitos se desvestían de la túnica blanca, la que se les había impuesto en la noche de Pascua como signo de que habían sido revestidos de Cristo en el Bautismo. La oración colecta es de las más bellas del Misal: se pide que todos comprendan mejor “qué Bau tismo nos ha purificado, qué Espíritu nos ha hecho renacer y qué sangre nos ha redimido“. Se mencionan así los tres sacramentos de la “Iniciación cristiana“. La antífona de entrada obedece a esta misma Liturgia bautismal: “Como niños recién nacidos». San Juan Pablo II dio un título nuevo al Domingo de la Octava, designándole también como Domingo de la Divina Misericordia. “No es posible pensar en la Divina Misericordia sin la Resurrección del Señor, porque la Resurrección del Se ñor, la Pascua del Señor, es el culmen de la revelación de la misericordia de Dios, es la apertura a la vida, a la vida eterna. Es un don supremo que Dios ofrece al hombre en Cristo” (Carta apostólica “Misericordia et misera” del Papa Francisco). Litúrgicamente, la Divina Misericordia es el resplandor de este Domingo, pero no ocupa el lugar central: éste no puede ser otro sino la Resurrección gloriosa del Señor. San Basilio habla del “santo Domingo, honrado por la Resurrección del Señor, primicia de todos los demás días” y San Agustín llama al Domingo “sacramento de la Pascua“. Misa: Hch 5, 12-16; Sal 117, 2-4. 22-24. 25-27a; Ap 1, 9-11a. 12-13. 17-19; Jn 20, 19-31 En la primera lectura, los Hechos de los Apóstoles muestran cómo Jesús hace partícipe a su Iglesia de su vida y Resurrección. Los apóstoles, especialmente Pedro, manifiestan la gloria del Señor Resucitado a través de las curaciones corporales y espirituales. El signo más grandioso era que crecía el número de los creyentes que se adherían al Señor. En la segunda lectura, la gran visión del Apocalipsis: el Señor glorificado se manifiesta al vidente de Patmos como el que ha dejado muerte tras de sí para vivir eternamente; más todavía, como el que tiene poder sobre la vida y la muerte: “Yo soy el que vive, y tengo las llaves de la muerte y del infierno“. Es de notar que la cristofanía tiene lugar en el “Día del Señor“. Jesús se manifiesta de manera gloriosa “ocho días después” y trae de su regreso de la Cruz, de la Muerte y de los infiernos, la paz. También entrega a los discípulos, exhalando sobre ellos, el Espíritu Santo y los capacita para el perdón de los pecados. La comunidad apostólica será siempre “pneumatófora“, portadora del “Pneuma” divino, por ello podrá perdonar los pecados. La duda de Tomás es motivo para que el Señor proclame la última bienaventuranza, la más nuestra, la de quienes, sin ver, hemos creído: “Bienaventurados los que crean sin haber visto“. También la profesión de fe de Tomás en la divinidad de Jesús es uno de los puntos culminantes del IV Evangelio: Jesús, Crucificado y Resucitado, es Dios “¡Señor mío y Dios mío!“. Tomás, por su falta de fe se había alejado de la comunidad: aquello que mantiene la comunidad de fe es la Eucaristía celebrada cada ocho días. Como canta el Salmo: Dad gracias al Señor porque es bueno, porque es eterna su misericordia. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.233)
|
o de la Divina Misericòrdia Aquest Diumenge s’anomenava en els llibres litúrgics antics “Dominica in albis“, ja que els neòfits es desvestien de la túnica blanca, la qual se’ls havia imposat la nit de Pasqua, com a signe que havien estat revestits de Crist en el Baptisme. L’oració col·lecta és de les més belles del Missal: es demana que tots comprenguin millor “quin Baptisme ens ha purificat, quin Esperit ens ha regenerat (lit.: ens ha fet renéixer) i quina sang ens ha redimit“. S’esmenten així els tres sagraments de la “Iniciació cristiana“. L’antífona d’entrada obeeix a aquesta mateixa Litúrgia baptismal: “Com infants nascuts avui“. Sant Joan Pau II atorgà un títol nou al Diumenge de l’Octava, designant-lo també com Diumenge de la Divina Misericòrdia. “No és possible pensar en la Divina Misericòrdia sense la Resurrecció del Senyor, perquè la Resurrecció del Senyor, la Pasqua del Senyor, és el cimal de la revelació de la Misericòrdia de Déu, aquella obertura a la vida, a la vida eterna. És un do suprem que Déu ofereix a la persona humana en Crist” (Carta Apostòlica “Misericordia et misera” del Papa Francesc). Litúrgicament, la Divina Misericòrdia és la resplendor d’aquest Diumenge, però no n’ocupa el lloc central: aquest no pot ésser altre que la Resurrecció gloriosa del Senyor. Sant Basili parla del “sant Diumenge, honrat per la Resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies” i Sant Agustí anomena el Diumenge “sagrament de la Pasqua“. Missa: Fets 5, 12-16; Sal 117, 1-2. 3-4. 22-24. 25-27a; Ap 1, 9-11a. 12-13. 17-19; Jo 20, 19-31 En la primera lectura, els Fets dels Apòstols mostren com Jesús fa partícip la seva Església de la seva vida i Resurrecció. Els apòstols, especialment Pere, manifesten la glòria del Senyor Ressuscitat a través de les curacions corporals i espirituals. El signe més grandiós era que creixia el nombre dels creients que s’adherien al Senyor. En la segona lectura, la gran visió inaugural de l’Apocalipsi: el Senyor glorificat es manifesta al vident de Patmos com el que ha deixat la mort enrere per viure eternament; més encara, com el que té poder sobre la vida i la mort: “Sóc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme“. És de notar que la “cristofania” té lloc en el “Dia del Senyor“. Jesús es manifesta de manera gloriosa “vuit dies després” i porta del seu retorn de la Creu, de la Mort i dels inferns, la pau. També lliura als deixebles, exhalant sobre ells, l’Esperit Sant i els capacita per al perdó dels pecats. La comunitat apostòlica serà sempre “pneumatòfora“, portadora del Pneuma diví, per això podrà perdonar els pecats. El dubte de Tomàs és motiu perquè el Senyor proclami l’última benaurança, la més nostra, la dels qui sense veure, hem cregut: “Feliços els qui creuran sense haver vist“. També la professió de fe de Tomàs en la divinitat de Jesús és dels punts culminants del IV Evangeli: Jesús, Crucificat i Ressuscitat, és Déu, “Senyor meu i Déu meu!“. Tomàs, per la seva falta de fe s’havia allunyat de la comunitat: el que manté la comunitat de fe és l’Eucaristia celebrada cada vuit dies. Tal com canta el Salm: “Enaltiu el Senyor: Que n’és de bo, perdura eternament el seu amor“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.229)
|
