2018-DIUMENGE XXIII DE DURANT L’ANY
“Diumenge de la curació del sordmut”.
L’apòstol Jaume esmenta en la segona lectura la reunió litúrgica, “mentre esteu reunits”, en la qual per manament diví no ha d’haver accepció de persones ja que “Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne”.
Som per tant prínceps.
L’Evangeli té una clara significació litúrgico-sacramental. El Senyor amb un gest sacerdotal, mira cap al cel i amb la paraula “Effatà” destrava la boca del mut i obre les orelles.
Ho fa amb la seva saliva que conté la seva hàlit diví. Així el Senyor pels sagraments de la Iniciació cristiana, obre les orelles del creient per escoltar la Paraula de Déu i la seva boca per cantar la seva lloança.
És Déu qui obre els llavis per cantar la seva lloança, com es diu a l’invitatori de la Litúrgia de les Hores.
Tant el signe com la paraula “Effatà” va passar a la litúrgia baptismal.
El cor de l’Església canta en el Salm responsorial “Lloa el Senyor, ànima meva”.
La gent admirada, “no se’n sabien avenir”, deia de Jesús “tot ho ha fet bé” que recorda la bondat de la primera creació: “Déu veié que era bo”.
El sordmut anticipa la humanitat nova, recreada i santificada pel Senyor.
La fe i la gràcia ens fa capaços d’escoltar la Paraula de Déu, de ser oients de la Paraula i oficiants d’una litúrgia de lloança.
El context baptismal de la litúrgia de la Paraula d’avui es confirma amb la antífona de comunió que resa: “Com la cérvola es deleix per l’aigua viva”.
És el Salm de la processó de la nit pasqual al baptisteri i dels assedegats de Déu, dels quals només es sadollen en aquest món amb les aigües del Baptisme i amb el banquet eucarístic.
