2018 – DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY
“Diumenge del cec de Jericó“.
És el darrer miracle de Jesús camí de Jerusalem.
El cec de Jericó crida enmig de la multitud quan passa el Senyor, només té un desig poder veure.
La seva pregària es manté en la tradició orant de l’Església, de manera molt viva, en l’Església de l’orient, en la invocació constant del nom de Jesús: la pregària del cor.
Hi ha molta gent, fins i tot aquesta de manera incomprensible el fa callar, però Jesús el crida i li pregunta: “Què vols que et faci?” Ell li respon simplement poder veure: “Rabuni, feu que hi vegi“.
La llum dels ulls li és donada, però també per aquesta llum el segueix camí enllà.
El qui estava exclòs de la llum, troba una llum més alta, la de la fe.
El miracle més gran és aquest: el primer que veu el cec Bar-Timeu és el rostre de Jesús. Té una clara significació baptismal. Recordem que el Baptisme rebia el nom d’il.luminació en l’antiguitat.
El cec és el símbol de tants creients que s’incorporen a la multitud que, segons la profecia de Jeremies, criden d’alegria, “crideu d’alegria“. Són els qui el Senyor crida i reuneix.
Els qui sortien plorant i retornen consolats perquè el Senyor els porta sense entrebancs als rierols de l’aigua del Baptisme.
Són els qui havien sortit a sembrar tot plorant i retornen plens d’alegria i canten en el Salm: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem“.
