2018 – DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY
“Diumenge de la viuda pobra“.
Totes les dones de l’Evangeli expressen alguna cosa de santa Maria, la benaurada perquè ha cregut.
El Senyor es fixa amb la dona pobra que diposita la seva almoina al temple. Ha donat no del que li sobra, sinó del que necessita.
Vet aquí que la que necessita que li facin caritat, fa caritat. Per tant, no dóna, sinó que es dóna a si mateixa.
Així esdevé una mestra de la fe d’Israel i el seu gest la posa ja a la nova aliança, la fa una cristiana.
És la darrera escena de la vida de Jesús abans del discurs apocalíptic i del relat de la missió i, per tant, l’episodi té un valor de síntesi de la predicació de Jesús.
Aquest no intercanvia cap paraula amb ella i deixa que es perdi enmig de la multitud que entrava al temple i mai aquella dona va saber que havia estat mereixedora de la felicitació i de la benedicció del Fill de Déu.
La glòria de Déu, com la del Regne, és amagada.
Tampoc el Senyor diu cap paraula sobre una recompensa: l’acció de la dona és tant brillant que té la recompensa en sí mateixa.
En la lectura de la carta als Hebreus aprenem que el Pare dóna al món el que estima més, el seu Fill, per a la salvació de tots.
La primera lectura també és un exemple de generositat portada al límit. Quan ho hem donat tot de part nostre, llavors Déu es manifesta com “el qui manté les viudes i els orfes” i, per això, el més íntim de l’Església canta en el Salms. “Lloa el Senyor, ànima meva“.
(Calendari-Directori Litúrgic de l’Any 2018, Liturgia fovenda, p. 285)
