2019 – ASCENSIÓ DEL SENYOR
El Diumenge de l’Ascensió del Senyor ha de ser solemnitzat màximament, ja que proclama l’article de la fe: “Sedet ad dexteram Patris“.
La humanitat ha estat glorificada en ell.
Aquell que va venir nudus ha tornat al Pare vestit de la nostra humanitat.
Ara, Ell és el nostre cel!
Viure amb Crist és estar ja al cel!
¿Qui no recorda el sermó de sant Agustí: “Mentre Ell hi és, segueix estant amb nosaltres; i nosaltres mentre som aquí, podem estar ja amb Ell, allà! Ell ho realitza amb la seva divinitat, el seu poder i el seu amor; nosaltres, en canvi, encara que no podem fer-ho com Ell en la divinitat, sí que ho podem fer amb l’amor» (Sermó de Sant Agustí sobre l’Ascensió del Senyor).
Amb la seva gloriosa Ascensió tenim la certesa que “a la glòria on ha arribat el cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi»”(col·lecta).
Sabem que “no se n’ha anat per desentendre’s de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, els seus membres, tinguéssim confiança de seguir, on ens ha precedit el nostre cap i pastor» (prefaci I de l’Ascensió del Senyor).
El Senyor tornarà i tot el que hem sembrat amb llàgrimes, ho recollirem entre cants d’alegria.
I la joia serà immensa.
Els pobres de nostre Senyor seran reivindicats i els que han estat primers en aquest món, quan Ell vingui, seran els darrers.
L’Església serà finalment santificada i presentada sense màcula al Pare (Ef 5,27).
La III edició del Missal Romà ha enriquit aquesta solemnitat amb la Missa de la Vigília pròpia.
El relat de l’Ascensió del Senyor el trobem preciosament relacionat en la primera lectura i en l’Evangeli.
Tots dos són escrits del mateix evangelista. La passió i la resurrecció de Crist culminen amb la missió universal confiada als deixebles.
L’aparició del Senyor a l’Evangeli té un context litúrgic: Jesús s’acomiada dels seus amb la benedicció, talment el gran sacerdot quan entrava al lloc santíssim en el temple.
És un gest típicament sacerdotal: “Elevant les mans els va beneir“.
Això permet a Lluc relacionar el final de l’Evangeli amb el principi.
Lluc tanca el seu Evangeli en el temple, allí on l’havia començat (Lc 1,7-8).
Els apòstols retornen a la ciutat amb alegria: saben que el Senyor està amb el Pare, que els ha estat promesa la força que ve de dalt.
Saben que Ell retornarà. Ells també tenen un capteniment litúrgic i en el temple beneeixen Déu.
La benedicció de Jesús és ja la donació de l’Esperit Sant i el Crist ressuscitat té ara una funció sacerdotal. És el compliment de la promesa feta a Abraham (Ac 3,25).
L’Església viurà fins que el Senyor torni sota el signe d’aquesta benedicció.
El Salm, que secularment s’ha aplicat al misteri que avui celebrem, canta la joia de l’Ascensió de Jesús al Pare. El Crist ressuscitat que ascendeix ha de ser lloat pel més bell dels himnes: “Aplaudiu pobles de tot el món“.
Text de la mistagògia dels Pares:
El Senyor ha ascendit als cels per enviar el Paràclit al món.
Al cel li han preparat el seu tron, els núvols són el carruatge sobre el qual ascendeix; els àngels s’omplen d’estupor veient un Home per sobre de tots ells.
El Pare rep Aquell que, des de l’eternitat, en el seu si habita.
Senyor, quan els apòstols van veure com us elevàveu sobre els núvols, entre llàgrimes, plens de tristesa, enmig de planys, us deien: “Oh Senyor, no deixeu orfes als vostres servents, que Vós, oh bondadós, heu estimat amb la vostra compassió. Envieu-nos, com heu promès, l’Esperit Santíssim per il·luminar les nostres ànimes“.
Tropari de l’Ascensió en el ritu bizantí
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2019,Liturgia fovenda, p. 190)
