2019 – DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY
Diumenge del foc que el Senyor ha vingut a portar a la terra.
El foc amb què el Senyor vol abrusar el món és l’amor de Déu que comença a cremar des de la creu, el baptisme que està desitjós de rebre.
L’amor de Déu separa de manera més clara i inexorable que en l’Antic Testament les dues ciutats, utilitzant el llenguatge agustinià: la ciutat de Déu i la ciutat del món, oposada al Regne de Déu.
La primera fonamentada en l’amor, la segona en la concupiscència del món.
No és possible romandre neutral, cal prendre partit.
Des de la creu s’estableix una lluita entre una i altra.
Un combat que roman fins a la victòria final del bé.
No és una lluita igual, perquè el bé i el mal són dos principis diferents i perquè cal vèncer el mal a força del bé. Les imatges de la família desunida certament són hiperbòliques i cal entendre-les dins el llenguatge semític.
No és la pau segons el món la que ha vingut a portar-nos, sinó la pau segons Déu.
En aquest combat els cristians, carta als Hebreus, han de tenir la mirada fixa “en qui ha obert el camí de la fe i el duu a terme“.
I, al mateix temps, sentir-se confortats “pel núvol tan gran de testimonis que ens ensenyen com hem de viure la fe“.
Els màrtirs són el trofeu de la victòria pasqual del Senyor.
El món no pot ni vol escoltar la profecia, i Jeremies, primera lectura, és typos del mateix Senyor que va suportar la creu, sense por a la ignomínia.
Una ignomínia simbolitzada en el fang de la cisterna on van posar el profeta, i del fang del qual el salmista suplica que se l’alliberi.
Aquesta lluita és també una cursa, en la qual sempre hi ha la temptació de retirar-nos: “Sense cansar-nos-en, […] llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada“.
El que pesa més per córrer és el pecat, aquest és certament el contrapès de la gràcia.
