2019 – DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY
Diumenge dels servents sense cap mèrit.
El profeta Habacuc va ser contemporani a Jeremies i va profetitzar a Israel a inicis del segle VI a.C.
En la lectura proclamada es recull la sentència: “el just viurà perquè ha cregut“, que serà una de les claus de la teologia paulina.
És la fe que els apòstols demanen al Senyor que augmenti: “Doneu- nos més fe“.
Si demanen al Senyor la fe, vol dir que aquesta és un do.
La demanen per fer el camí cap a Jerusalem, en seguiment d’Ell. La resposta de Jesús és, com sempre, indirecta i narrativa amb les imatges del gra de mostassa i la morera plantada al mar.
Ell els respon: “Només que tinguéssiu una fe menuda com la d’un gra de mostassa“.
Una fe que ja tenen, són apòstols, i que al principi és una insinuació del cor, un assentiment, un inici obert a possibilitats sorprenents i infinites, ja que per a Déu no hi a res impossible (cf. Lc 1,37), per això posa un exemple absurd: un arbre plantat al mar!
És la fe que va tenir Abraham per començar el camí cap al país desconegut i només promès, la fe per la qual va ser justificat.
La fe, al mateix temps, ens situa en actitud de servei, d’aquí la segona paràbola sobre els servents que treballen.
El Papa Benet XVI predicà: “Jesús ens fa prendre consciència que, davant de Déu, ens trobem en una situació semblant: som servents de Déu; no som creditors davant seu, sinó que som sempre deutors, perquè a Ell li devem tot, perquè tot és un do seu. Acceptar i fer la seva voluntat és l’actitud que hem de tenir cada dia, a cada moment de la nostra vida. Davant Déu no hem de presentar-nos mai com qui creu haver prestat un servei i per això mereix una recompensa. Aquesta és una falsa concepció que pot fer-se present en tots, fins i tot en les persones que treballen molt al servei del Senyor, a l’Església. En canvi, hem de ser conscients que, en realitat, no fem mai prou per a Déu. Hem de dir, com ens suggereix Jesús: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir el nostre deure (Lc 17, 10). Aques- ta és una actitud d’humilitat que ens posa veritablement al nostre lloc i permet que el Senyor sigui molt generós amb nosaltres» (Homilia 3.10.2010).
D’altra banda, els cristians sabem molt bé que el qui ha merescut per nosaltres és el Senyor.
Recordem la pregària eucarística II: “Us donem gràcies perquè ens heu fet dignes (ens heu fet el do)de servir-vos a la vostra presència“.
Com Pau, que ha de revifar la gràcia de Déu que va rebre amb la imposició de les mans, la seva ordenació, així nosaltres hem de revifar el foc de la fe i guardar aquest tresor, literalment, “bell tresor” amb l’ajuda de l’Esperit Sant, i cada dia hem d’escoltar “la seva Veu“, com cantem en el Salm.
