2020 – DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY
Diumenge de la paràbola “del blat i del jull“.
Les tres paràboles d’avui són un cant a la força de la Paraula de Déu en ella mateixa.
Tot creix per la força de la Paraula.
En la primera paràbola, la bona llavor creix en el camp del món.
És així com el blat creix al costat del jull, que Déu no ha sembrat.
Cal tenir paciència perquè poden passar dues coses: que el blat es converteixi en jull, però també que el jull es converteix en blat.
Cal esperar el judici.
No ens pertany a nosaltres judicar, això pertany als àngels de Déu.
Després hi ha les dues paràboles bessones: la del gra de mostassa i la del llevat.
El Regne de Déu, sota la llei de la invisibilitat i d’allò que és petit i poc ostentós, creix silenciosament en el món.
La gràcia “no destrueix sinó que pressuposa, sana, eleva i perfecciona la naturalesa” (Sant Tomàs d’Aquino), és a dir, allò que Déu ha sembrat en nosaltres.
La persona no ha de forçar ni exercir tensió sobre allò que pertany a Déu, al contrari: ha de romandre com un sentinella i un contemplatiu esperant i mirant com la gràcia actua en el cor de molts i en el cor del món.
Llavors és sabrà descobrir que “els justos, els sants, en el Regne del seu Pare, diu el Senyor, resplendiran com el sol“.
Jesús, en la intimitat de casa, talment un mestre amatent, explica el significat de les paràboles als deixebles.
En la intimitat de la celebració eucarística també el Senyor ens explica a nosaltres els misteris del Regne: ho fa per la predicació, si aquesta és inspirada per l’Esperit Sant, i per les mocions de l’Esperit Sant que il·luminen i revelen a cadascú els significats de l’Escriptura.
Sant Pau ensenya que el creient no prega sol, prega en l’Esperit Sant segona lectura.
Ell infon dins dels cors els “gemecs” inefables, talment la respiració de Déu mateix dins nostre.
Només l’Esperit Sant fa que la nostra intercessió sigui com Déu vol.
Com la intercessió màximament pura de la Mare de Déu.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.273)
