TRÍDUUM PASQUAL

9 d’Abril (al vespre)

DIJOUS SANT EN LA CENA DEL SENYOR

«Amb la Missa que té lloc en les hores vespertines de dijous de la Setmana Santa, l’Església comença el Tríduum pasqual i evoca aquell últim sopar, en el qual el Senyor Jesús, la nit en què fou traït, havent estimat fins a l’extrem els seus que eren al món, va oferir a Déu Pare el seu Cos i la seva Sang sota les espècies del pa i del vi, i les va lliurar als apòstols perquè les sumissin, manant-los que ells i els seus successors en el sacerdoci també les oferissin» (Caeremoniale episcoporum n. 297).

La celebració d’avui és com unes I Vespres de tot el tríduum, viscut litúrgicament com una unitat de temps, marcat per les hores de pregària (les Hores Santes) i les convocatòries eclesials.

Aquesta és la raó per la qual s’omet el ritu de comiat. Es dirà solemnement a la Vetlla Pasqual, amb el doble al·leluia, per a significar el final del tríduum.

L’antífona d’introducció: Nos autem gloriari, pròpiament és l’antífona d’entrada de tot el tríduum, és l’Església que inicia la gran celebració de la Pasqua amb les paraules: “Nosaltres hem de gloriar-nos en la creu de Nostre Senyor Jesús“. ¿De quina altra cosa es pot gloriar l’Església sinó d’aquesta? Així l’assemblea s’introdueix i es disposa a participar de l’Hora de Jesús (Jo 13,1) en la qual el Senyor ens estima fins a l’extrem (télos).

Antigament, es tocaven les campanes al moment del Glòria per anunciar a tothom que els cristians havien començat la celebració de la Pasqua. Aquest costum, segons l’oportunitat, en alguns llocs encara perdura. Té relació amb les campanes que ressonaran la Nit de Pasqua, quan els creients cantaran l’al·leluia de la Resurrecció.

La paraula del Senyor sobre el manament de l’amor ve acompanyada de la icona del rentament dels peus, significativa i visual: el Mandatum Domini.

Ningú pot blasmar el Papa Francesc que ha donat una significació més pregona a la rúbrica. No és mimesis pura, és un gest quasi sacramental (en Mystêríô); és tenir part en el sacerdoci reial del Senyor (Si non lavero te, non habes partem mecum).

El manament nou (mai envellit), els cristians només el podem viure per la recepció de l’Esperit de l’amor del Fill (com jo us he estimat té un valor causal: “perquè jo us he estimat i us he donat el meu amor”). Aquest amor és el que subsisteix: “De tots tres, l’amor és el més gran” (1C 13,13).

És l’única celebració de l’any en què el Missal indica el contingut de la homilia sobre els grans misteris que avui es commemoren: la institució de l’Eucaristia i de l’Orde sacerdotal, i el manament del Senyor sobre la caritat fraterna.

La densitat sacramental de la celebració és altíssima, de tal manera que al Cànon Romà (en el relat de la institució), quan es diu “El dia abans de patir per la nostra salvació i la de tots”, afegeix: “això és, avui“; i en la consagració del vi es diu: hunc praeclarum calicem.

Amb aquest realisme, la litúrgia fa participar de la Cena del Senyor i, de fet, tots (espiritualment) estem al Cenacle.

Després comença l’adoració silenciosa, amorosa i agraïda, davant del sagrament de l’Amor, fins a mitjanit, quan comença el misteri del Gran Divendres de la Mort del Senyor.

De la mistagògia dels Pares:

“Va ser una tarda perfectíssima, en la qual Crist va acomplir la veritable Pasqua; va ser una tarda, l’última tarda, en la qual Crist va segellar la seva doctrina; tarda, les tenebres de la qual foren il·luminades; tarda, que feu nova la desena quarta lluna del dia del sol; Déu va manar aquell dia que la sinagoga immolés l’anyell de la desena quarta lluna de Nissan i que cada any fossin preparats els àzims.

 El vespre, doncs, d’aquella Pasqua, va atorgar a la seva Església el manament que renovés la memòria de l’Anyell, Fill del nostre Déu. El qual, abans que per nosaltres fos entregat a la mort, donà el seu cos i la seva sang. Aquella tarda, en la qual els jueus usaven els àzims, Jesús va constituir l’Església hereva de la seva Sang davant del món.

 Oh tarda gloriosa, en la qual s’acompliren misteris tan grans! Fou segellada l’antiga aliança, i l’Església dels gentils fou enriquida! Tarda beneïda, temps beneït, en què la Cena fou consagrada; taula beneïda que esdevingué un altar pels apòstols. En aquella Cena el Senyor ens donà l’aliment espiritual i la beguda espiritual, com ho havia predit Isaïes“.

Sant Efrem (sermó)

La primera lectura, el relat de la institució de la Pasqua d’Israel, que el mateix Senyor celebrà amb els seus deixebles el dia abans de la seva mort.

Fou en aquesta Cena en què el Senyor, segons la narració de l’apòstol Pau, instituí l’eucaristia.

Aquesta és la tradició que ha rebut del Senyor i que expressa la fe de l’Església, obedient al manament del Senyor.

Aquest serà el memorial del Senyor: el pa, sobre el qual el Senyor ha pronunciat l’acció de gràcies, partit i donat (semblantment amb el calze). Allí hi ha tota la seva vida i la seva mort donades. Celebrant l’Eucaristia, l’Església anuncia la mort del Senyor, també la seva gloriosa resurrecció, fins que torni.

Cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el Senyor es dóna a nosaltres (pro nobis et pro multis). L’Eucaristia és Presència real de Crist i, justament perquè és tan real, l’Eucaristia és comunió i aliança nova (sacramentum caritatis et vinculum unitatis).

La caritat donada per Crist s’expressa dins i fora de l’Eucaristia com una comunitat diaconal, que es posa al servei dels altres (com el Senyor que ocupa el lloc del servent) i sap que sense aquesta caritat no pot tenir part en Ell (tu no ets dels meus).

Amb raó no pot fer altra cosa que alçar el calze per celebrar la salvació ja que sap que el calze de la benedicció és comunió amb la sang (l’amor) de Crist.

Així s’esplaia en el Salm responsorial.

(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.167)