2020 – DIUMENGE DESPRÉS DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST
Lauda Salvatorem.
La nova Sió, la Jerusalem espiritual, on es reuneixen els fills i filles de Déu de tots els pobles, llengües i cultures, lloa el Salvador amb himnes i cants.
En efecte, són inesgotables l’estupor i la gratitud pel Do de l’Eucaristia.
Aquest Do supera tota lloança, “no hi ha cant que sigui digne d’ell” (Seqüència de Corpus).
La bellíssima antífona del Magnificat de les II Vespres expressa admirablement el misteri eucarístic: “O sacrum convivium in quo Christus sumitur: recolitur memoria passionis eius: mens impletur gratia: et futurae gloriae nobis pignus datur“.
Cada vegada que ens reunim per celebrar l’Eucaristia: “Proclamem la mort del Senyor fins que torni” “donec venies“.
El fruit preciós és la unitat del cos místic: l’Eucaristia fa l’Església i l’Església fa l’Eucaristia.
Certament, sense el Baptisme i l’Eucaristia, l’Església no seria.
Sió i Jerusalem, l’Església, ha de cantar lloances al Senyor perquè ha enviat la seva Paraula i sacia el poble “amb la flor de blat“.
Així ho cantem en el cèlebre Salm d’avui.
És el mateix que Moisès diu al poble en el discurs del Deuteronomi.
El Senyor no ha abandonat el poble a la seva sort durant el seu pelegrinatge en el desert, camí de la terra promesa.
Certament que l’ha provat perquè aprengui que “l’home no viu nomes de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4, 4b).
Més encara, l’ha alimentat amb el “mannà” del cel.
Tanmateix aquest no era el “veritable menjar” ja que Aquell que ha enviat el Pare, Ell sí que és “el pa baixat del cel“.
Ell nodreix i sosté el camí del nou Israel vers el Regne amb l’Eucaristia que li ha donat.
L’Església, a diferència dels jueus, no murmura quan celebra i rep l’Eucaristia.
Ells no sabien ni podien saber tot el que ha fet Jesús per donar-nos l’Eucaristia.
Nosaltres sí que ho sabem i no podem fer la pregunta: “¿Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?”.
Nosaltres sabem que per fer-ho ha lliurat la seva vida.
L’Eucaristia és l’actualització sagramental de l’ofrena de Crist a la Creu: de la seva vida, cos, i de la seva mort, sang, entregades per nosaltres, “pro nobis“.
Qui rep l’Eucaristia, oh cosa meravellosa! realitza la més íntima comunió possible amb Jesús en aquest món, “està en mi i jo en Ell“: i viu gràcies a Ell, el seu amor ens fa viure, i per a Ell, donant-li la vida.
Per sobre de tot, qui rep l’Eucaristia “té vida eterna” i Crist el ressuscitarà el darrer dia de la seva vida.
Si no fos prou, sant Pau encara proclama que l’Eucaristia forma el cos de Crist, l’Església, “ja que tots participem del mateix pa“.
Convé que la processó amb el Santíssim Sagrament se celebri a continuació de la Missa, en la qual es consagra l’hòstia que s’ha de traslladar a la processó. No obstant això, res impedeix que la processó es faci després de l’adoració pública i perllongada que segueixi a la Missa. Si la processó es fa immediatament després de la Missa, conclosa la comunió dels fidels es col·loca sobre l’altar la custòdia en la qual es posa l’Hòstia consagrada. Havent dit l’oració de postcomunió i omesos els ritus conclusius, s’organitza la processó.
De la mistagògia dels Pares:
“És certament admirable el fet que Déu fes ploure mannà per als pares i els alimentés cada dia amb aquell menjar celestial…
Considera doncs, ara, què és més excel·lent, si aquell pa d’àngels o la carn de Crist, que és el cos de vida.
Aquell mannà queia del cel, aquest està per sobre del cel; aquell es corrompia si es guardava per a l’endemà, aquest no només és aliè a la corrupció, sinó que comunica la incorrupció a tots els que el mengen amb reverència…
Si t’admira allò que no era més que una ombra, molt més ha d’admirar-te la realitat…
Els dons que tu posseeixes són molt més excel·lents, perquè la llum és més que l’ombra, la realitat més que la figura, el Cos del Creador més que el mannà del cel“.
Sant Ambròs: “Sobre els Misteris 43, 47-49”
