2020 – DIUMENGE I DE QUARESMA
Diumenge de les temptacions del Senyor.
El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic.
Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a “temps fort”, d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecúmens.
Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines.
Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.
La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre.
Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.
En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el “relat dels orígens”.
El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina.
El pecat original roman però al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat.
Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures.
Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de “ser com Déu”.
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé.
S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.
Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat.
Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva.
En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament “exemplars”, sinó principalment són una acció salvífica: Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?
El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert.
Allí -de vegades- queda “extenuat de fam“, de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany, per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.
Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a “nou Adam“.
No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.
Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el “Miserere“, suplica el perdó.
Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.
