2020 – DIUMENGE VII DE DURANT L’ANY
El Sermó de la Muntanya queda sense conclusió aquest any per raó del començament de la Quaresma.
Si “Déu és amor” (1Jo 4,8) no pot pas odiar res del que ha creat, i per això vessa la seva bondat “sobre bons i dolents, sobre justos i injustos“.
La bondat divina del Pare del cel es manifesta “per a tots”: com el sol que llueix per a tots i com la pluja que cau per a tots.
Ho tolera tot, no en virtut d’una indiferència, sinó en virtut del summe respecte a la llibertat de la persona.
No vol dir això que l’adhesió o l’aversió de la criatura no l’afectin profundament. Una persona que refusa seriosament Déu,diu no a Déu, cara a cara, no és Ell qui la condemna, sinó ella a sí mateixa.
D’altra banda, Jesús demana als seus seguidors allò que fou viscut per ell: el dia de la seva Passió no respongué a la violència amb més violència, ni tornà “ull per ull, dent per dent“, sinó que oferí la seva cara els qui el pegaven; es deixà prendre pels soldats no només el mantell sinó la túnica, “el vestit“; i encara més, portà la càrrega de la creu per tots nosaltres.
Jesucrist representa en aquest món de violència una forma divina de no-violència que Ell ha declarat “benaurada” (Mt 5,5).
Els deixebles de Jesús -aquells que han acollit el Regne de Déu- imitaran l’amor del “Pare del cel” i s’esforçaran a ser com és el Pare: “Sigueu bons del tot, como ho és el vostre Pare celestial“.
La imitació perfecta és impossible, el llistó proposat és massa alt: només el Fill manifesta i realitza la perfecta imitació del Pare donant la vida per nosaltres.
La santedat que Déu demana al poble a la primera lectura esdevé la santedat de l’amor en la Nova Aliança; ser sant significa, segons sant Pau, segona lectura, que Crist visqui en nosaltres per l’Esperit Sant.
El Salm 102, el que més bellament canta l’amor de Déu, té com a resposta de l’assemblea: “El Senyor és compassiu i benigne“.
Fixem-nos en l’atreviment de la metàfora: el Senyor “llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident“, és a dir, ja mai més es poden trobar per estar situats en uns extrems absoluts.
Sant Pau ensenya també la santedat del “temple de Déu” que som nosaltres (l’Església): “¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?“
El Papa Francesc predicà que “profanen el temple de Déu, l’Església, els qui diuen el Credo sense viure’l“.
