2020 – DIUMENGE XIX DE DURANT L’ANY
Diumenge de Jesús caminant sobre les aigües
L’era messiànica ha començat, Jesús es manifesta ja com el “Kýrios“.
Després de la multiplicació, “Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomia- dava la gent“, quina delicadesa!.
El Senyor sempre ens mana “anar a l’altra riba“: això té un profund significat teològic-espiritual impossible de resumir aquí.
Ell “pujà tot sol a la muntanya“, per a la pregària que dura fins al vespre, com a Getsemaní.
Els deixebles, en la seva travessa, es troben en una de les terribles tempestes del llac, les quals, com se sap, són imprevistes i temibles.
“La barca s’havia allunyat bon tros de terra” (lit: “molts estadis“; l’estadi era una mesura mètrica d’aproximadament 165 metres).
A la quarta vigília de la nit, a partir de les 3h i fins a la matinada, el Mestre sap que la tempesta serà útil a la fe dels deixebles i es posa en camí vers ells.
La creació es fa dòcil al seu servei: Ell és el rei Messiànic, Senyor de la creació.
¿Qui ha vist mai un home caminar sobre el mar i no enfonsar-se? Ningú.
Els deixebles, com a bons hebreus, amb un esperit crític acusat, dubten i s’esveren: creuen veure una fantasma.
Criden esgarrifats de por, igual que quan el veuen Ressuscitat: Lc 23,47.
Llavors escolten les paraules, també presents en els relats de Pasqua: “No tingueu por“.
Però no n’hi ha prou amb aquestes paraules, cal que el Senyor es doni a conèixer: “Sóc jo“. És el “JO SÓC“, el tetragrammaton JHWH, nom diví revelat a Moisès (Ex 3,14).
És el Fill de Déu, que amb el Pare i l’Esperit Sant, és l’únic Déu (Dt 6,4).
Llavors Pere, el primer dels deixebles, li demana de caminar ell també sobre les aigües, però s’esporugueix i s’enfonsa.
Eleva la pregària tantes vegades repetida en els Salms: “Senyor, salveu-me“.
El deixeble reconeix que la salvació només està en Jesús i aquest, de seguida, “a l’instant“, li dóna la mà i el salva.
“I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà“: és el 9è prodigi o “signe” acomplert.
La presència del Senyor amaina el monstre marí, Leviatan, que simbolitza el mar mateix, i salva els qui vol engolir.
Els deixebles, preocupats del seu present i dels seu futur, entenen que són homes de poca fe i davant la Presència del Senyor es prosternen, l’adoren, i confessen la fe pasqual: “Realment sou Fill de Déu“.
És clar que el relat està impregnat de la teologia pasqual: Jesús caminant sobre les aigües tempestuoses significa la seva victòria Pasqual sobre el mal i el caos paorós.
La “barca“, l’Església, que va “cap a l’altra riba“, el Regne, no ha de témer, perquè en la travessia el Senyor Ressuscitat hi és i sempre està disposat a ajudar els qui per manca de fe poden sucumbir.
Sant Pau, en el fragment que hem escoltat a la segona lectura, també fa professió de fe en la divinitat de Jesús: “Com a home, ha sortit d’ells (Israel), el Crist, que és Déu per damunt de tot“.
Els ensenyaments de la litúrgia de la Paraula d’avui per a la vida del cristià i de l’Església són fecunds i múltiples.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.292)
