2020 – DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY
Diumenge de la paràbola “del bon sembrador“.
Durant tres Diumenges escoltem la predicació de les paràboles del Regne de Déu (Mt 3).
La del bon sembrador és la primera de l’evangelista, una paràbola suficientment coneguda i cèlebre.
El sembrador és el mateix Senyor; la llavor la Paraula; i la terra, el cor de cadascú. La gràcia fa que doni fruit extraordinari, “o cent, o seixanta, o trenta“.
El cor donarà fruit no per ell mateix, sinó per la llavor sembrada en ell: cal per tant, una terra bona, disponible i apta.
Qui té el cor dur com una pedra o habitat pels afanys de la vida o per un esperit superficial, no pot comprendre la Paraula de Déu.
Per què, doncs, Jesús els parla en paràboles? Només es pot parlar del misteri de Déu en imatges, símbols. Cal ser deixeble, cal un principi de fe, per a comprendre el llenguatge de les paraules.
Sense la fe, molts hi senten però no escolten interiorment; hi veuen però sense arribar a contemplar res (la cita d’Isaïes).
La manca de fe és un impediment per a comprendre.
Aquí té sentit l’aforisme: “fides quaerens intellectum“, la fe que cerca d’entendre.
El Senyor mateix va dir: “Cerqueu, i trobareu” (Mt 7,7).
Si no hi ha la disponibilitat del cor, la llavor s’asseca, no arrela, i el Maligne pren allò que ha estat sembrat en nosaltres.
Als deixebles que s’obren a la fe, Déu els fa “el do de conèixer els secrets del Regne” i, per això, a ells els és explicat el significat.
El qui creu, comprèn, i el qui comprèn, creu encara més, i així “in crescendo“: “Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar“.
Fe, amor i coneixement sempre conflueixen.
A la primera lectura s’anuncia solemnement que la Paraula de Déu no torna mai infecunda o buida, sinó havent acomplert la missió que Déu li havia encomanat.
Tot allò que el Senyor sembra en nosaltres no pot germinar sense la gràcia, vista com “la pluja i la neu que cauen del cel“.
Tot és de Déu: la llavor, el creixement i el fruit.
Aquest Diumenge i els tres següents es proclama el magnífic i sublim capítol 8è de la carta als Romans.
L’autor d’aquests comentaris a les lectures dominicals va sentir de llavis d’una religiosa jove, que moria de càncer, les paraules de l’Apòstol: “Els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres“.
Aquesta religiosa portava a les mans una rosa que les seves germanes li havien donat.
El missatge de l’Apòstol no és ideologia, és vida.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.268)