2020 – DIUMENGE XVII DE DURANT L’ANY
Del tresor amagat i el comerciant de perles fines
Diumenge de “les tres paràboles del Regne“.
Escoltem la darrera part del capítol de les paràboles del Regne.
Avui encara, altres “paràboles bessones”: la del tresor amagat que el pagès troba en el camp, i la de la perla fina, de molt preu, per la qual el comerciant ven tot el que té.
En la sinopsi, el Regne de Déu s’identifica amb la persona de Crist: Ell és el tresor amagat i la perla de gran valor.
El “tresor amagat” és també la Saviesa de Déu: “Ella és per als homes un tresor inestroncable: els qui el posseeixen, s’atrauen l’amistat de Déu” (Sa 7,14).
Al mateix escrit es llegeix: “Ni tan sols la puc comparar a les pedres precioses, perquè al seu davant tot l’or del món és un grapat de sorra, i la plata no valdria més que el fang. Me l’estimo més que la salut i la bellesa; he decidit que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai” (Sa 7,9-11).
La Saviesa és Crist en el Do del seu Esperit Sant: “en Ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement“, escriu l’Apòstol (Col 2,3).
En aquest tresor cal posar-hi el cor (Mt 6,21).
Tant el pagès com el comerciant s’arrisquen a perdre-ho tot, perquè l’han trobat a Ell.
Sant Pau manifestarà: “Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar- lo a Ell” (Fl 3,8).
Les tres paràboles certament manifesten una gran bellesa teològica i espiritual.
Són dignes d’una predicació positiva i prepositiva.
El trobament amb Crist és el do més gran que la persona pot rebre.
És trobar la vida i la joia més grans.
La fe és el do i la riquesa més gran.
L’Església és la gran xarxa que el Diví Pescador ha tirat en el mar del món, que ho arreplega tot, bo i dolent, i ho arrossega cap al Regne de Déu.
La imatge, tant familiar a Jesús i als deixebles!, dels pescadors que, arribant a la platja del mar de Galilea, destrien el peix bo del dolent, serveix al Mestre, com en la paràbola del blat i del jull, per a anunciar el judici definitiu.
Només els àngels de Déu, Ell mateix, poden discernir en la totalitat de l’existència humana allò que és valuós per a Déu.
Sant Pau anuncia la predestinació dels fills de Déu, segona lectura, amb uns verbs que conviden a ser meditats: “els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica“.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.279)
