2020 – DIUMENGE XX DE DURANT L’ANY
Diumenge de la dona cananea
Jesús es retira a la regió de Tir i Sidó, fora d’Israel, ciutats marítimes, antiquíssimes, comercials i paganes.
Una dona cananea demana la misericòrdia del Senyor a favor de la seva filla endimoniada.
La súplica ve de la seva condició de mare: la malaltia de la seva filla era una vergonya social i la nena era la raó de la seva vida.
A l’original grec, la presència de la dona és quelcom sorprenent: primer per la seva condició de dona, i segon per la seva condició d’estrangera.
El relat de Mateu, com el paral·lel de Marc, és molt dur.
Primer Jesús no li fa cas; segon, manifesta que ha estat enviat únicament a les ovelles perdudes d’Israel; i tercer, quan finalment l’escolta, li diu una paraula insuportable, despietada, d’una extraordinària duresa: “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells“, cf. Mt 7,6: “no doneu als gossos les coses santes“.
Queda clar que ella és i representa els qui estan fora de l’Aliança, els pagans.
Només hi ha un camí per accedir-hi: la fe.
Una fe que es manifesta en ella fins al límit possible amb la resposta: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos“.
La seva fe és agosarada.
S’atreveix a contradir el Senyor: els qui invoquen la seva Misericòrdia i l’invoquen com el Fill de David tenen també dret al pa dels fills.
Encara que siguin les engrunes.
El Senyor, per la seva resposta, l’elogia i li diu: “Dona, quin fe que tens!”, el títol de “dona”, “gýnai“, és summament respectuós, com si digués: “Senyora”.
La criatura és guarida: el Regne de Déu arriba allí on hi ha el mal i el venç.
El Senyor compleix amb el voler de la mare i el bé de la filla.
Com podia deixar de fer-ho?
La cananea és una mare afortunada que engendra dues vegades la filla: en la seva carn i en la seva fe envers el Senyor.
Ella, la dona cananea, formarà part dels estrangers que, segons la profecia d’Isaïes, primera lectura, podran “entrar a la muntanya sagrada“.
Tots els pobles estan cridats a anomenar el temple “casa d’oració“. L’Església és el nou temple de Déu al qual tots els pobles són cridats; això quedarà confirmat per la missió universal dels deixebles.
El Senyor coneixia la capacitat de fe i d’amor de la mare cananea, i la portà al límit per a fer-ne un ensenyament que té a veure amb el text de l’Apòstol que escoltem avui, segona lectura: “Déu ha deixat els uns i els altres -jueus, pagans i cristians- captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots“.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.298s)
