2020 – Divendres Sant
Primer dia del Tríduum pasqual
DIVENDRES SANT EN LA PASSIÓ DEL SENYOR
En aquest dia, en què «Crist el nostre Anyell pasqual ha estat immolat», l’Església, meditant sobre la passió del seu Senyor i Espòs i adorant la creu, commemora el seu naixement del costat de Crist adormit a la creu i intercedeix per la salvació de tot el món.
El centre de la celebració és la proclamació de la Passió i mort de Jesús, que, segons antiga tradició és la de sant Joan: “el qui va veure i va donar testimoni, i Déu sap que diu la veritat”. El cim del relat són les paraules de Jesús «Tot s’ha complert»: el designi del Pare, l’obediència del Fill i el lliurament de l’Esperit Sant.
La celebració comença amb el silenci de tots, també amb la postració dels ministres i de l’assemblea agenollada.
Aquesta és la condició del vell Adam si Crist no l’hagués elevat.
L’oració dels fidels avui és més que mai universal: prega per tot i per tots, perquè no hi ha res ni ningú que quedi exclòs de la redempció de Crist.
Sota la creu del Redemptor, l’Església, dreta com Maria, es recorda també de tots els seus fills i filles, pels quals ha mort el Salvador.
L’Església adora amb un immens amor la creu del Senyor i s’uneix als seus sofriments, fins i tot amb la comunió eucarística.
Una Eucaristia que tant sols avui no trenca el dejuni. Del qual el Concili ecumènic afirma: «Serà sagrat el dejuni pasqual, que s’ha d’observar arreu el Divendres sant i, si hi ha oportunitat, també s’estendrà a Dissabte sant, a fi d’arribar així als goigs del diumenge de Pasqua amb l’ànima encelada i oberta» (SC 110).
La creu, presentada o desvelada, adorada per tots, és entronitzada damunt l’altar i l’antífona antiquíssima i que canten totes les Esglésies: “Adorem, Senyor, la vostra Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció; per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món”, expressa admirablement el gest litúrgic, quasi sacramental.
Cal fer un esforç perquè l’assemblea canti el trisagi en els improperis. El trisagi es canta quan es manifesta la santedat de Déu i la creu és manifestació suprema de la santedat divina (el seu amor).
Certament és un dia velat pel plany de la filla de Sió que plora la mort del fill unigènit, però en el seu plany s’hi albira ja la seva victòria: per això els ornaments del dia no són morats, sinó vermells, ja que el Senyor és el rei dels màrtirs. És ja un pressentiment de glòria.
De la mistagògia dels Pares:
Glòria a vós, amic dels homes.
Glòria a vós, oh misericordiós.
Glòria a vós, oh magnífic.
Glòria a vós, que heu vingut a salvar les nostres ànimes.
Glòria a vós, que vau ser lligat a la columna.
Glòria a vós, que fóreu flagel·lat.
Glòria a vós, que fóreu escarnit.
Glòria a vós, que fóreu clavat a la Creu.
Glòria a vós, que fóreu sepultat i heu ressuscitat.
Glòria a vós, predicat pels homes que han cregut en Vós.
Glòria a vós que heu pujat als cels.
Glòria a vós, que us heu dignat a salvar el pecador, per la vostra misericordiosa bondat.
Sant Efrem (Sermó sobre els sofriments del Salvador IX)
La proclamació de la Paraula de Déu és el centre de la celebració d’avui.
Realment, les lectures són estan al voltant de la creu de Jesús, que n’ocupa el centre.
És un misteri tan gran d’amor i de donació que en sí mateix és inesgotable: només pot ser estimat i adorat.
Totes tres lectures tenen en comú que el Senyor patí passió i mort «per nosaltres».
El Servent de Déu de la primera lectura ha estat ultratjat per nosaltres: “Complia la pena que ens torna la pau, les seves ferides ens curaven”.
La figura del Servent de Déu restà sense nom a l’Escriptura fins que adquirí rostre en Jesús crucificat.
A la segona lectura, és el summe sacerdot qui “amb grans clams i llàgrimes” s’ha ofert ell mateix per esdevenir causa de la nostra salvació.
Ell mateix és l’oferent i l’ofrena.
A l’Evangeli de sant Joan és «el rei entronitzat a la creu» qui acompleix per nosaltres tot el que estava escrit d’ell a l’Escriptura.
Ell és “rei” des de la creu, i són els seus enemics que l’entronitzen.
Abans, però, la seva reialesa es manifesta en ser “testimoni de la veritat” (la de Déu Pare).
El mateix Pilat el presenta amb ironia davant del poble dient: “Jo haig de crucificar el vostre rei?”
Llavors el lliura (l’entregà) per a ser crucificat.
La seva reialesa és anotada en el títulus de la creu en les tres llengües del món (hebreu, llatí i grec).
La creu es manifesta com el «tron reial» des d’on Ell atreu tots els humans.
Des de la creu, confia la seva mare al deixeble estimat, i també des de la creu fa la gran súplica per l’aigua de l’Esperit, amb el verset dels salms: “Tinc set”.
Qui té set de l’Esperit és el mateix que lliura l’Esperit a l’Església, representada per Maria i el deixeble estimat (“inclinato capite emissit spiritum”).
Finalment, el seu costat obert esdevé una font d’on brolla incessant -pels segles dels segles- l’aigua i la sang (baptisme i eucaristia).
Allí, l’Església neix del costat obert del nou Adam.
La primera experiència de l’Església és sentir-se estimada pel Senyor ja que la mort del Fill mostra fins a quin extrem Déu ha estimat el món, lliurant el seu Fill per nosaltres.
Des de la creu dirà, com a darrera paraula: “Tot s’ha complert”, que vol dir: «Tot ha arribat a la plenitud» i, per tant, «res ha acabat, tot torna a començar». Impressiona cada Divendres Sant (la Parasceve a les litúrgies occidentals) sentir les paraules de l’evangelista Joan:” En dóna testimoni el qui ho veié”.
La riquesa simbòlica del relat és enorme.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.171s)
