2020 – DOMINGO XXXIII DEL TIEMPO ORDINARIO :: DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY
|
Domingo de la parábola de los talentos La parábola de los talentos es muy similar temáticamente a la del Domingo anterior. El Señor ha marchado fuera del país, pero en el tiempo del Espíritu y de la Iglesia ha consignado sus dones a sus sirvientes, “según (esto es importante) su capacidad“. El primer y el segundo sirvientes, con los talentos confiados, trabajan y son fructíferos en orden al Reino de Dios. El tercero, los entierra y hace lo que le viene en gana, es decir, nada. Cuando el Señor vuelve les pide que le rindan cuentas de los dones consignados y loa al primero y al segundo. Los alaba como administradores buenos y fieles que pueden entrar a celebrarlo con su Señor. El tercero se excusa y el Señor le amonesta: “negligente y holgazán“. Le toma el talento y se lo da a aquel que ha dado más fruto. Y alerta a todos diciendo: “Al que no tiene, se le quitará hasta lo que tiene“, esto es, nada. Se lo puede tomar porque es del Señor, no del sirviente. El Señor tiene derecho sobre lo suyo, y con razón, ya que la vida no la podemos enterrar y aún menos los dones que el Señor nos ha confiado. La parábola nos enseña, por un lado, que al principio siempre hay los dones del Señor, y segundo, que debemos ser responsables –desde la libertad- de la gracia recibida. Nunca esta parábola debe interpretarse desde las capacidades naturales de cada uno: se trata de los dones que el Señor nos ha confiado a modo de consignación, misión. En el libro de los Proverbios se hace el elogio de la esposa fiel. Tiene relación con la parábola por significar la Iglesia esposa, “su marido se fía de ella, pues no le faltan riquezas“. Los Santos Padres han visto en la esposa elogiada tanto una figura de la Iglesia como de María. Esta misma esposa da fruto “como parra fecunda, en medio de la casa del Señor“. Una intimidad que encuentra en la oración. Todo se resume muy bien en el texto de San Pablo: el día del Señor no nos debe sorprender, ya que vendrá, y debemos vivir como “hijos de la luz e hijos del día“. Más aún, en medio de la oscuridad del mundo tenemos que ser reflejo de la luz que vendrá. Por eso “no nos entreguemos al sueño como los demás (estar inactivos), sino estemos en vela y vivamos sobriamente“. Entrar en el gozo del Señor es el destino último de la vida de cada uno y de toda la Iglesia. Todas estas lecturas tienen resonancia y aplicación en la Jornada que hoy celebramos, según la voluntad del Papa Francisco: la Jornada mundial de los pobres. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2020, Liturgia fovenda, p.421) |
Diumenge de la paràbola dels talents La paràbola dels talents és molt semblant temàticament a la del Diumenge anterior. El Senyor ha marxat “fora del país” però en el temps de l’Esperit i de l’Església ha consignat els seus dons als seus servents, “segons (això és important) la capacitats de cadascú“. El primer i el segon servent, amb els talents confiats, treballen i són fructífers en ordre al Regne de Déu. El tercer, els enterra i fa el que vol, és a dir, res. Quan el Senyor torna els demana comptes dels dons consignats i lloa el primer i el segon. Els lloa com administradors bons i fidels que poden entrar a celebrar-ho amb el seu Senyor. El tercer s’excusa i el Senyor l’anomena “dolent i gandul“. Li pren el talent i el dóna a aquell que n’ha donat més fruit. I alerta dient: “Als qui no en tenen, els prendré fins i tot allò que els queda“, això és, res. Els ho pot prendre perquè és del Senyor, no del servent. El Senyor té dret sobre allò que és seu, i amb raó, ja que la vida no la podem enterrar i encara menys els dons que el Senyor ens ha confiat. La paràbola ens ensenya, per una banda,que al començament sempre hi ha els dons del Senyor, i segon, que hem de ser responsables, des la llibertat, de la gràcia donada. Mai aquesta paràbola s’ha d’interpretar des de les capacitats naturals de cadascú: es tracta dels dons que el Senyor ens ha confiat a manera de consignació, missió. En el llibre dels Proverbis es fa l’elogi de l’esposa fidel. Té relació amb la paràbola per significar l’Església esposa, “el cor del seu marit hi confia, no són escassos els guanys que en traurà“. Els Sants Pares han vist en l’esposa elogiada tant una figura de l’Es- glésia com de Maria. Aquesta mateixa esposa “fruitarà com una parra dins la intimitat de la casa del Senyor“. Una intimitat que troba en la pregària. Tot es resumeix molt bé en el text de sant Pau: el dia del Senyor no ens ha de sorprendre, ja que vindrà, i hem de viure com a “fills de la llum i del dia“. Més encara, enmig de la tenebra del món hem de ser reflex de la llum que vindrà. “Per això no hem de dormir (estar inactius), sinó vetllar i viure sòbriament“. Entrar en el goig del Senyor és el destí últim de la vida de cadascú i de tota l’Església. Totes aquestes lectures tenen ressonància i aplicació en la Jornada que avui celebrem, segons la voluntat del Papa Francesc: la Jornada mundial dels pobres. (Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.383)
|
