2021 – 25 DOMINGO :: 25 DIUMENGE

SANT JAUME, apòstol Patró d’ESPANYA

L’apòstol Jaume, fill de Zebedeu, germà de sant Joan evangelista, va ser testimoni de la transfiguració i de l’agonia del Senyor.

Amb Pere formà part del grup dels dilectes del Senyor.

Va rebre la vocació vora el llac de Galilea, i juntament amb Joan, deixà “la barca i  el pare“, per anar amb Jesús.

La seva vida i la seva mort estigueren vinculades al Senyor (Mc 1,19).

Fou també el primer que va sofrir el martiri quan, per ordre d’Herodes Agripa, va ser decapitat, a Jerusalem, tal i com escoltem a la primera lectura dels Fets dels Apòstols.

S’acomplí en ell la promesa de Jesús: “És cert, vosaltres beureu el meu calze“.

Això s’estén a tots els qui, com a cristians, viuen i anuncien l’Evangeli: “Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort” (segona lectura).

El seu cos es venera a Santiago de  Compostel·la,  fita secular de milers de pelegrins d’arreu.

Santiago, junt amb Jerusalem i Roma, són les tres ciutats on els cristians secularment han peregrinat.

La  litúrgia  hispanomossàrab celebra la seva festa el 30 de desembre, dia en què, segons la tradició, és la memòria de la “traslatio” del seu cos a Compostel·la, “campus stellae” o “compositum tellus“.

Jaume el Major, patró d’Espanya, arrela la fe de les diòcesis espanyoles en la tradició apostòlica i les impulsa a la missió.

El tresor de l’Evangeli que els apòstols prediquen és portat en les “gerres de terrissa” de la seva fràgil humanitat.

No hi ha res d’extraordinari que procedeixi d’ells: la força únicament la reben del Senyor.

La vida apostòlica se situa sempre al límit del que és suportable, però mai fins ensorrar-se o perdre l’esperança, perquè sap que Déu, que va ressuscitar el Senyor Jesús, també els ressuscitarà a ells, juntament amb els que han estat objecte de la seva evangelització.

Ells “sempre i per tot arreu porten la mort de Jesús en el cos, perquè també en el cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús” en el creixement de l’Església, i tot redundi en la seva acció de gràcies,  Eucaristia.

Així tenen part en el Misteri de la Pasqua del Senyor: “D’aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida, en vosaltres“.

En la Creu del Senyor contemplem com la seva mort va ser la nostra vida.

En l’Evangeli, Jaume i Joan podran beure el calze del Senyor, però no ara, sinó “després“, quan es realitzi allò més gran i contemplin que el Senyor “no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes” (lit.: “per  molts“).

Llavors els pobles coneixeran “els designis del Senyor“, Salm responsorial: camins de peregrinació per on el Senyor passa i ens ateny, ja que vol caminar amb nosaltres.

Entre ells, el camí de Sant Jaume, que condueix al sepulcre de l’apòstol, on resplendeix com “estel lluminós” (vers al·leluiàtic) que anuncia Jesucrist, el Senyor.

(Calendari-Directori de l´Any  Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.334)

El apóstol Santiago, hijo de Zebedeo, hermano de san Juan  evangelista, fue testigo de la transfiguración y de la agonía del Señor.

Con Pedro formó parte del grupo de los dilectos del Señor.

Junto al lago de Galilea recibió la vocación, y junto a Juan, “dejó la barca y a su padre, con los jornaleros“, para ir con Jesús.

Su vida y su muerte estuvieron vinculadas al Señor (Mc 1,19).

Fue  el  primero  que  sufrió el martirio cuando, por orden de Herodes Agripa, le decapitaron, “poco antes de la fiesta de Pascua, en Jerusalén“, como escuchamos en la primera lectura de los Hechos de los Apóstoles.

Se cumplió en él la promesa de Jesús: “Mi cáliz lo beberéis“.

Esto se extiende a todos los que, como cristianos, viven y anuncian el Evangelio: “Mientras vivimos, continuamente nos están entregando a la muerte por causa de Jesús” (segunda lectura).

Su cuerpo se venera en Santiago de Compostela, meta secular de miles de peregrinos de todo el mundo.

Santiago, junto con Jerusalén y Roma, son las tres ciudades donde los cristianos secularmente han peregrinado.

La liturgia hispano-mozárabe celebra su fiesta el 30 de diciembre, día en que, según la tradición, es la memoria de la “traslatio” de su cuerpo a Compostela, “campus stellae o compositum tellus“.

Santiago el Mayor, patrono de España, enraíza la fe de las diócesis españolas en la tradición apostólica y las impulsa a la misión.

El tesoro del Evangelio que los apóstoles predican es llevado en las  “vasijas de barro” de su frágil humanidad.

No hay nada de extraordinario que proceda de ellos: la fuerza únicamente la reciben del Señor.

La vida apostólica se sitúa siempre al límite de lo soportable, pero jamás hasta derrumbarse o perder la esperanza, porque sabe que Dios, que resucitó al Señor Jesús, también los resucitará a ellos, junto con los que han sido objeto de su evangelización.

Ellos “llevan siempre en el cuerpo la muerte de Jesús para que se manifieste la gloria de su Resurrección” en el crecimiento de la Iglesia y todo redunde en su acción de gracias, Eucaristía.

Así tienen parte en el Misterio de la Pascua del Señor: “La muerte actúa en nosotros, y en vosotros, la vida“.

En la Cruz del Señor contemplamos cómo su muerte fue nuestra vida.

En el Evangelio, Santiago y Juan podran beber el cáliz del Señor, pero no ahora, sino “después“, cuando se realice lo más grande y contemplen que el Señor “ha venido no para ser servido, sino para servir y dar la vida en rescate por muchos“.

Entonces los pueblos conocerán “los caminos del Señor” (Salmo responsorial): caminos de peregrinación por donde el Señor pasa y nos alcanza, ya que quiere caminar con nosotros.

Entre ellos, el camino de Santiago, que conduce al sepulcro del após- tol, donde resplandece como “un astro brillante“, verso aleluyático,  que anuncia a Jesucristo, el Señor.

(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.344)