2021 – ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA. :: ASUNCIÓN DE LA BIENAVENTURADA VIRGEN MARÍA

DIUMENGE 15

També avui de manera simfònica totes les Santes Esglésies d’Orient i d’Occident celebren el Senyor glorificat en l’Esperit Sant per a la glòria del Pare en la solemnitat de l’Assumpció gloriosa de la sempre Benaurada Verge Maria.

Aquesta festa antiquíssima procedeix de Jerusalem i rep diversos noms, ja sigui kóimêsis, dormició, o análêmpsis, assumpció.

En substància, celebren el mateix misteri: la glorificació de la Mare de Déu com esperança de la glorificació de tota l’Església en Crist.

Maria fou assimilada total i per sempre a la glorificació del Senyor ressuscitat: “Tots viuran gràcies  al Crist. Cadascun al moment que li correspon” (1C 15, 22- 23).

Aquella que va concebre el Verb de Déu per obra de l’Esperit Sant ha estat assumpta a la glòria del Fill en l’Esperit Sant en la seva condició materna i virginal, cos i ànima.

Realment és una festa “maior“.

La celebració dels sants Misteris i de la Litúrgia de les Hores ofereix un riquíssim tresor litúrgic, d’una extraordinària profunditat.

Celebrem amb goig l’Assumpció de la Benaurada Verge Maria.

Ens plau transcriure el n. 69 de la constitució dogmàtica “Lumen Gentium“:

“És motiu de gran goig i consol per aquest sant Concili el que també entre els germans separats no faltin els que tributen el degut honor a la Mare del Senyor i Salvador, especialment entre els orientals, que concorren amb impuls fervent i ànim devot al culte de la sempre Verge Mare de Déu. Tots els fidels supliquen a la Mare de Déu i Mare dels homes perquè ella, que va ajudar amb les seves oracions l’Església naixent, també ara, exalçada al cel per sobre de tots els àngels i benaurats, intercedeixi en la comunió de tots els sants davant el seu Fill, fins que totes les famílies dels pobles, tant els que s’honoren amb el títol de cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, arribin a aplegar-se feliçment, en pau i concòrdia, en un sol Poble de Déu, per a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat“.

De la mistagògia dels Pares

“Avui, la Mare de Déu és duta gloriosa al cel. Satisfà completament el goig dels àngels i dels sants. En efecte, és ella qui, amb la senzilla paraula de salutació, va fer exultar l’infant encara reclòs en el si matern (Lc 1,41). ¡Quina no ha degut ser l’exultació dels àngels i dels sants quan han pogut escoltar la seva veu, veure el seu rostre, i gaudir de la seva beneïda presència! I per a nosaltres, estimats germans, quina festa en la seva gloriosa Assumpció, quina causa d’alegria i quina font de goig, el dia d’avui! La presència de Maria il·lumina el món sencer tal com el cel resplendeix per la irradiació esplendorosa de la santíssima Mare de Déu. És, doncs, amb tot dret, que al cel ressona l’acció de gràcies i la lloança“.

Sant Bernat, Sermó 1 sobre l’Assumpció

En l’Assumpció gloriosa de la  Mare de Déu i sempre Verge Maria, “mare de l’autor de la vida” (Prefaci), s’hi contempla la imatge de l’Església de Déu, la qual ha de ser portada a la plenitud per la caritat (cf. Preg. euc. II).

La gran lectura de l’Apocalipsi es pot interpretar mariològicament.

Maria és l’arca de l’aliança, “vestida de sol“, Déu mateix, amb “la lluna sota els seus peus“, el mal vençut, i coronada amb “una corona de dotze estrelles“, les pregàries de tot el poble de Déu.

El Salm “epitalami” celebra la bellesa de l’Esposa: el Rei l’estima i admira la seva formosor.

Està asseguda a la seva dreta i participa de la seva glòria.

Tant una imatge com l’altra han tingut una important expressió iconogràfica a Occident, principalment a les basíliques dels segles VI-VII.

En l’Evangeli, Maria s’uneix a  “la  litúrgia de l’arca“, cantada per Elisabet, amb un veritable Salm fora del saltiri, el “Magnificat“: una de les pregàries cristianes usades quotidianament per les santes Esglésies.

La perícopa expressa amb singular eficàcia la joia de les dues dones visitades per l’Esperit Sant, que és la mateixa joia divina.

Maria adreça la lloança exultant a Déu per les obres grans que ha fet el Poderós.

Totes les generacions l’anomenaran benaurada perquè abans, només perquè abans, Déu “ha mirat la petitesa“, la humilitat, el ser-no-important,  “de la seva serventa“.

Així ha manifestat el  seu  amor  per  ella i per tots els qui el temen,  “als qui creuen en ell“, manifestant la santedat del seu Nom.

Aquests són “els humils i els pobres“.

Déu ha confós els seus contraris: “els homes de cor altiu, els rics“, que “se’n tornen sense res“.

El càntic de Maria, poètic, articulat, cenyit, se situa en la teologia de la història, ja que el seu amor “s’estén de generació en generació“.

El punt culminant, com epicentre, rau en què “s’ha recordat del seu amor a Abraham“,  a la paraula donada  a  ell,  com  li  havia  promès,     “i a la seva descendència per sempre“.

D’aquesta descendència ha nascut el Messies.

Les obres grans, “meravelles“, que Déu ha fet per Maria resplendeixen en l’esdeveniment més alt: el Fill que porta a les entranyes.

Per això el “Magnificat” està sempre als llavis de l’Església i dels seus fidels, en comunió amb la lloança de la Mare de Déu.

En la segona lectura, Pau proclama que el centre de la història és el Ressuscitat, primícia dels qui han mort: “tots viuran gràcies a Crist“, doncs Ell és el nou Adam.

La Verge Maria assumpta és signe de la victòria pasqual, la qual obre per a ella el pas a la vida eterna, el mateix camí ja recorregut pel Fill en la Resurrecció.

(Calendari-Directori de l´Any  Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.348ss)

15 DOMINGO

También hoy de manera sinfónica todas las santas Iglesias de Oriente y de Occidente celebran al Señor glorificado en el Espíritu Santo para gloria del Padre en la solemnidad de la Asunción gloriosa de la siempre Bienaventurada Virgen María.

Esta fiesta antiquísima procede de Jerusalén y recibe varios nombres, ya sea “kóimêsis“, dormición, o “análêmpsis“, asunción.

En sustancia celebran el mismo misterio: la glorificación de la Virgen María como esperanza de la glorificación de toda la Iglesia en Cristo.

María fue asimilada total y para siempre a la glorificación del Señor Resucitado: “Por Cristo todos volverán a la vida, cada uno en su puesto” (1Co 15, 22- 23).

La que concibió el Verbo de Dios por obra del Espíritu Santo, ha sido asunta a la gloria del Hijo en el Espíritu Santo en su condición maternal y virginal: cuerpo y alma.

Realmente es una fiesta “maior“.

La celebración de los santos Misterios y de la Liturgia de las Horas ofrece un riquísimo tesoro litúrgico, de una extraordinaria profundidad.

Celebramos con gozo la Asunción de la Bienaventurada Virgen María.

Nos complace transcribir el n. 69 de la constitución dogmática “Lumen Gentium“:

“Es motivo de gran gozo y consuelo para este santo Concilio el que también entre los hermanos separados no falten quienes tributan el debido honor a la Madre del Señor y Salvador, especialmente entre los orientales, que concurren con impulso ferviente y ánimo devoto al culto de la siempre Virgen Madre de Dios. Ofrezcan todos los fieles súplicas apremiantes a la Madre de Dios y Madre de los hombres para que ella, que ayudó con sus oraciones a la Iglesia naciente, también ahora, ensalzada en el cielo por encima de todos los ángeles y bienaventurados, interceda en la comunión de todos los santos ante su Hijo, hasta que todas las familias de los pueblos, tanto los que se honran con el título de cristianos como los que aún desconocen a su Salvador, lleguen a reunirse felizmente, en paz y concordia, en un solo pueblo de Dios, para gloria de la Santísima e indivisible Trinidad“

De la mistagogia de los Padres

“Hoy, la Virgen María, sube gloriosa al cielo. Colma completamente el gozo de los ángeles y de los santos. En efecto, es ella quien, con la simple palabra de salutación, hizo exultar al niño todavía encerrado en el seno materno (Lc 1,41). ¡Cuál ha debido de ser la exultación de los ángeles y de los santos cuando han podido escuchar su voz, ver su rostro, y gozar de su bendita presencia! ¡Y para nosotros, amados hermanos, qué fiesta en su gloriosa Asunción, qué causa de alegría y qué fuente de gozo el día de hoy! La presencia de María ilumina el mundo entero tal como el cielo resplandece por la irradiación esplendorosa de la santísima Virgen. Es, pues, con todo derecho, que en los cielos resuena la acción de gracias y la alabanza“.

San Bernardo, Sermón 1 sobre la Asunción

 En la Asunción gloriosa de la Bienaventurada Virgen María, “la que, de modo admirable, concibió en su seno al autor de la vida“(Prefacio), se contempla la imagen de la Iglesia de Dios, la que debe ser llevada a la plenitud por la caridad (cf. Pleg. euc. II).

La gran lectura del Apocalipsis se puede interpretar mariológicamente.

María es el arca de la alianza, “vestida del sol“, Dios mismo, con “la luna bajo sus pies“, el mal vencido, y coronada con “una corona de doce estrelles“, las oraciones de todo el pueblo de Dios.

El Salmo “epitalamio” celebra la belleza de la Esposa: el Rey la ama y admira su hermosura.

Está sentada a su derecha y participa de su gloria.

Ambas imágenes han gozado de una importante expresión iconográfica en Occidente, principalmente en las basílicas de los siglos VI-VII.

En el Evangelio, María se une a “la liturgia del arca“, cantada por Isabel, con un verdadero Salmo fuera del salterio, el “Magnificat“: una de las oraciones cristianas usadas cotidianamente por las santas Iglesias.

La perícopa expresa con singular eficacia el gozo de las dos mujeres visitadas por el Espíritu Santo, que es la misma alegría divina.

María dirige la alabanza exultante a Dios por las obras grandes que ha hecho el Poderoso.

Todas las generaciones la llamarán bienaventurada porque antes, sólo porque antes, Dios “ha mirado la humildad de su esclava“, el ser no-importante.

Así ha manifestado su amor para con ella y para con todos los que le temen, “los que creen en él“, mostrando la santidad de su Nombre.

Éstos son “los humildes y los hambrientos“.

Dios ha confundido a sus contrarios: “los poderosos y los ricos“, que “despide vacíos“.

El cántico de María, poético, articulado, ceñido, se sitúa en la teología de la historia, ya que su amor “llega a sus fieles de generación en generación“.

El punto culminante, como epicentro, radica en que Dios se acuerda “de la misericòrdia” prometida “en favor de Abraham“, en la palabra dada a él, en la promesa y también “en favor de su descendencia por siempre“.

De esta descendencia ha nacido el Mesías.

Las obras grandes, “proezas” que Dios ha hecho en María resplandecen en el evento más alto: el Hijo que lleva en las entrañas.

Por eso el “Magnificat” está siempre en los labios de la Iglesia y de sus fieles en comunión con la alabanza de la bienaventurada Virgen María.

En la segunda lectura, Pablo proclama que el centro de la historia es el Resucitado, primicia de los que han muerto: “en Cristo todos serán vivificados“, pues Él es el nuevo Adán.

La Virgen María asunta es signo de la victoria pascual: esta victoria abre para ella el paso a la vida eterna, el mismo camino ya recorrido por el Hijo en la Resurrección.

(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.368)