2021 – DIUMENGE V DE DURANT L’ANY :: DOMINGO V DEL TIEMPO ORDINARIO
|
Diumenge de les guaricions Diumenge de la jornada de Jesús a Cafarnaüm. La casa de Simó Pere arriba a ser la nova sinagoga: “Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta“. És la primera “domus ecclesiae“. Abans de seure a taula, guareix la sogra de Simó Pere que estava amb febre. Els verbs “li va donar la mà i la va fer llevar” són significatius, “egeirein” és un verb de resurrecció. El miracle es produeix perquè el Senyor és present. La curació passa a un segon terme. Allò decisiu és que el Senyor en tota situació ve i dóna la mà. La sogra de Pere, un cop ha rebut la gràcia de la curació, exerceix la diaconia: “ella mateixa els serví a taula“. És “gratia ut elevans“: la gràcia del Senyor ens eleva a la condició de servidors. El servei és allò propi de la comunitat nova creada per Jesús. “Donar la mà“, en definitiva, és el tret més cristià. Transcorregut el dissabte, al vespre, a la posta del sol, es dedica a curar els malalts i a expulsar dimonis. A aquests els imposava silenci, com si digués: “No reveleu abans d’hora la meva glòria“. “Va curar molts malalts de diverses malalties“: no va aplicar cap remei, l’única medecina va ser la seva presència. La matinada del primer dia de la setmana, abans de la sortida del sol, s’aixeca per pregar en la solitud. Jesús estimava els llocs deserts per al seu diàleg amb el Pare. L’alba il·lumina el seu rostre resplendent per la seva pregària filial. Allà el van a trobar: “Tothom us està buscant“. Ell no defuig la seva presència i, incansable, continua el seu ministeri: “Aquesta és la meva missió“, lit: “Per això he sortit“, diu. ¿Sortir d’on? De Natzaret, potser del Pare. La pregària de Jesús és única: el seu deixar de pregar no vol dir un buit del Pare. Així era la seva jornada, el dia a dia de Jesús, la pregària i les obres que feia per augmentar la fe en el Regne i glorificar el Pare. Estimar i pregar: així han de transcórrer també els nostres dies. Així es compleixen els dies del jornaler, del qual parla el llibre de Job en la primera lectura. El plany de Job simbolitza el dolor de la humanitat. Jesús s’acosta a aquest dolor. Va vers la humanitat amb l’Esperit que ha rebut en el Baptisme del Jordà: es compadeix d’ella i la cura. Es manifesta com a Metge de les seves malalties. Amb raó l’Església-Esposa canta al Salm d’avui: “Lloeu el Senyor, que conforta els cors desfets“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.123) |
Domingo de las curaciones
Domingo de la jornada de Jesús en Cafarnaúm. La casa de Simón Pedro llega a ser la nueva sinagoga: “Allí la población entera se agolpaba a la Puerta“. Es la primera “domus ecclesiae“. Cura a la suegra de Simón Pedro que estaba con fiebre antes de sentarse a la mesa. Los verbos “se acercó, le cogió la mano y la levantó” son significatives, “egeirein” es un verbo de resurrección. El milagro se produce porque el Señor está presente. La curación pasa a un segundo término. Lo decisivo es que el Señor en toda situación viene y da la mano. La suegra de Pedro, una vez ha recibido la gracia de la curación, ejerce la diaconía: “se puso a servirles“. Es “gratia ut elevans“: la gracia del Señor nos eleva a la condición de servidores. El servicio es lo propio de la comunidad nueva creada por Jesús. Dar la mano, en definitiva, es lo más cristiano. Pasado el sábado, al anochecer, puesto ya el sol, se dedica a curar a los enfermos y a expulsar demonios. A éstos les imponía silencio, como si dijera: “No reveléis antes de hora mi gloria“. “Curó a muchos enfermos“: no aplicó ningún medicamento, la única medicina fue su presencia. En la madrugada del primer día de la semana, antes de la salida del sol, se levanta para orar en la soledad. Jesús amaba estos lugares desiertos para su diálogo con el Padre. El alba ilumina su rostro resplandeciente por su oración filial. Allí lo van a buscar: “Todo el mundo te busca“. Él no rehúye su presencia e, incansable, continúa su ministerio: “Para eso he salido“, dice. ¿Salir de dónde? De Nazaret, quizá del Padre. La oración de Jesús es única: su dejar de orar no significa un vacío del Padre. Así era su jornada, el día a día de Jesús, la oración y las obras que hacía para acrecentar la fe en el Reino y glorificar al Padre. Amar y orar, así deben transcurrir también nuestros días. Así se cumplen los días del jornalero, del cual habla el libro de Job en la primera lectura. El lamento de Job simboliza el dolor de los hombres. Jesús se acerca a este dolor. Va hacia la humanidad con el Espíritu que ha recibido en el Bautismo en el Jordán, se compadece de ella y la cura. Se manifiesta como Médico de sus dolencias. Con razón la Iglesia-Esposa canta en el Salmo de hoy: “Alabad al Señor, que sana a los corazones destrozados“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.126)
|
