2021 – DOMINGO VI DE PASCUA – DIUMENGE VI DE PASQUA
| Domingo del “permanecer en su amor”
Como primera lectura se lee la asignada al Domingo VI de Pascua, con su correspondiente Salmo responsorial; en cambio la segunda lectura y el Evangelio pueden ser o bien los de este Domingo VI o bien los correspondientes al Domingo VII. Con la no muy feliz solución, desde el punto de vista litúrgico, de trasladar la Ascensión del Señor al Domingo, hay que advertir que es grave omitir siempre el VII Domingo de Pascua. En este Domingo se lee parte de la “Plegaria sacerdotal” de Jesús. Si se omite por defecto, la asamblea jamás podrá escuchar este importante y decisivo texto del Evangelio. Es altamente recomendable leer este año la segunda lectura y el Evangelio del VII Domingo de Pascua. Nadie puede obligar a las asambleas cristianas a no escuchar nunca la “Oración sacerdotal” del Señor, en la cual, como sacerdote de la nueva alianza pide epicléticamente al Padre el Don del Espíritu Santo. Es su “epiclesis” sobre la Iglesia. “La Oración sacerdotal” de Jesús nos introduce en el Misterio de Pentecostés. El Espíritu Santo es derramado en la casa de Cornelio, otra de las efusiones del Espíritu que se relatan en el libro de los Hechos. Los gentiles entran a formar parte del Nuevo Israel. Si han sido objeto del amor de Dios, el Espíritu, son aptos para recibir el Bautismo. La lectura evoca la antífona de entrada (1 opción) del día de Pentecostés: “El Espíritu del Señor llena la tierra y, como da consis- tencia al universo, no ignora ningún sonido. Aleluya“, no hay que olvidar que estamos en los momentos fundantes de la Iglesia. Con razón y como respuesta se canta el Salmo 97, Salmo real y mesiá- nico: “El Señor revela a las naciones su salvación“. La carta de san Juan contiene la definición más alta de la esencia divina: “Dios es amor“. Como amor que es, se ha manifestado como amor gratuito, a cambio de nada, y como el primero en amar, Él siempre tiene la iniciativa. El amor que Dios nos tiene se ha manifestado en el envío del Unigénito al mundo. Porque nos amó tanto, nos envió al que amaba más: su Hijo. Por lo tanto, “conocer a Dios” y “amarle” es lo mismo: los caminos del conocimiento de Dios son los caminos del amor. La doctrina trinitaria y cristológica no puede ser más alta: Dios es Amor porque Dios es Trinidad. Esto está en clara continuidad con el texto del Evangelio en el cual el Señor nos da el mandamiento del amor. Es un mandamiento nuevo, jamás envejecido, cada día hay que es- trenarlo: un mandamiento jamás agotado. Debemos amarnos “como Él nos ha amado“. La exégesis sabe que este “como yo os he amado” tiene un sentido causal. En realidad, debería traducirse “porque yo os he amado“. Amor que nos sitúa en el ámbito de la amistad con el Señor, “ya no os llamo siervos, sino amigos, amor de elección, preferencia que jamás excluye, y amor que es misión: destinados a dar fruto y “un fruto que permanezca“. La importancia del mandamiento nuevo se recalca con su reiteración al final del texto. Todo ello será para los discípulos “permanecer en su amor“, como Él permanece en el amor del Padre, y participar de su alegría, una alegría que llegará a plenitud. Para que sea así, Él ha entregado su vida y ha manifestado el amor más grande: “Nadie tiene un amor más grande que el da la vida por sus amigos“. La oración de Jesús, llamada “Plegaria sacerdotal“, es culminante porque se sitúa en el momento, “la hora” del tránsito de este mundo al Padre. En el Evangelio de este ciclo B aparece la parte central de esta oración. Nosotros debemos comprenderla como la oración de su éxodo de este mundo al Padre por la muerte y la Resurrección. También por su Ascensión y donación del Espíritu Santo. Jesús ruega al Padre que no “nos retire” de este mundo, ya que igual que Él, “tampoco nosotros somos del mundo“. La petición de Jesús “conságralos en la verdad” solo puede significar nuestra santificación, operada por el envío del Espíritu Santo. Consagrados por la Verdad, el Verbo y el Espíritu, somos enviados al mundo. Esto se confirma plenamente en la segunda lectura: “En esto conocemos que permanecemos en Él y Él en nosotros: en que nos ha dado el Espíritu“. Jamás serán separables el amor a Dios y el amor recíproco. La plegaria sacerdotal de Cristo es su “anàfora” antes de la oblación de su propia persona; Él, que en la Cruz, es “altar, víctima y sacerdote“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.253) |
Diumenge de “manteniu-vos en l’amor”
Com primera lectura es llegeix l’assignada al Diumenge VI de Pasqua, amb el seu corresponent Salm responsorial; en canvi la segona lectura i l’Evangeli poden ser o bé els d’aquest Diumenge VI o bé els corresponents al Diumenge VII. Amb la no molt feliç solució, des del punt de vista litúrgic, de traslladar l’Ascensió del Senyor al Diumenge, cal advertir que és greu ometre sempre el VII Diumenge de Pasqua. En aquest Diumenge es llegeix part de la “Pregària sacerdotal” de Jesús. Si s’omet per defecte, l’assemblea mai podrà escoltar aquest important i decisiu text de l’Evangeli. És altament recomanable llegir aquest any la segona lectura i l’Evangeli del VII Diumenge de Pasqua. Ningú pot obligar a les assemblees cristianes a no escoltar mai l’”Oració sacerdotal” del Senyor, en la qual, com a sacerdot de la nova aliança demana epiclèticament al Pare el Do de l’Esperit Sant. És la seva “epiclesis” sobre l’Església. L’”Oració sacerdotal” de Jesús ens introdueix en el Misteri de Pentecosta. L‘Esperit Sant és vessat a casa de Corneli, una altra de les efusions de l’Esperit que es relaten en el llibre dels Fets. Els gentils entren a formar part del Nou Israel. Si han estat objecte de l’amor de Déu, l’Esperit, són aptes per a rebre el Baptisme. La lectura evoca l’antífona d’entrada (primera opció) del dia de Pentecosta: “L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra, i Ell, que té l’univers a les mans, entén el llenguatge, al·leluia“, cal no oblidar que estem en els moments fundacionals de l’Església. Amb raó i com a resposta es canta el Salm 97, Salm reial i messiànic: “El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació“. La carta de sant Joan conté la definició més alta de l’essència divina: “Déu és amor“. Com amor que és, s’ha manifestat com a amor gratuït, a canvi de res i com el primer a estimar, Ell sempre té la iniciativa. L’amor que Déu ens té s’ha manifestat en l’enviament de l’Unigènit al món. Perquè ens va estimar tant, ha enviat aquell que més estimava: el seu Fill. Per tant, “conèixer Déu” i “estimar-lo” són el mateix: els camins del coneixement de Déu són els camins de l’amor. La doctrina trinitària i cristològica no pot ser més alta: Déu és Amor perquè Déu és Trinitat. Això està en clara continuïtat amb el text de l’Evangeli on el Senyor ens dóna el manament de l’amor. És un manament nou, mai envellit, cada dia cal estrenar-lo: un manament mai esgotat. Hem d’estimar-nos “com Ell ens ha estimat“. L’exegesi sap que aquest “tal com jo us he estimat” té un sentit causal. En realitat, hauria de traduir-se “perquè jo us he estimat“. Amor que ens situa en l’àmbit de l’amistat amb el Senyor, “ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics“, amor d’elecció, preferència que mai exclou, i amor que és missió: destinats a donar fruit i “un fruit que durarà per sempre“. La importància del manament nou es recalca amb la seva reiteració a la fi del text. Tot això serà per als deixebles “romandre en el seu amor“, com Ell roman en l’amor del Pare, i participar de la seva alegria, una alegria que arribarà a plenitud. Perquè sigui així, Ell ha lliurat la seva vida i ha manifestat l’amor més gran: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics“. La pregària de Jesús, anomenada “Pregària sacerdotal” és culminant perquè se situa en el moment, “l’hora” del trànsit d’aquest món al Pare. A l’Evangeli d’aquest cicle B trobem la part central d’aquesta oració. Nosaltres hem de comprendre-la com l’oració del seu èxode d’aquest món al Pare per la mort i la Resurrecció. També per la seva Ascensió i donació de l’Esperit Sant. Jesús prega el Pare que no “ens retiri” d’aquest món ja que, igual que Ell, tampoc nosaltres som “del món“. La petició de Jesús “consagreu-los en la veritat” només pot significar la nostra santificació, operada per l’enviament de l’Esperit Sant. Consagrats per la Veritat, el Verb i l’Esperit, som enviats al món. Això es confirma plenament en la segona lectura: “Un senyal per a saber que estem en Ell i Ell en nosaltres és que ens ha fet el do de compartir el seu Esperit. Mai seran separables l’amor a Déu i l’amor recíproc. La pregària sacerdotal de Crist és la seva “anàfora” abans de l’ofrena de la seva pròpia persona; Ell, que a la Creu, és “altar, víctima i sacerdot“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.248) |
