2021 – DOMINGO XXVII DEL TIEMPO ORDINARIO :: DIUMENGE XXVII DE DURANTL’ANY
| Domingo de la enseñanza del Señor sobre el matrimonio en la Nueva
Alianza. La pregunta que los fariseos plantean a Jesús no es gratuita, preguntan lo que ya saben; lo que pretenden es cuestionar la autoridad de Jesús. Éste prepara su respuesta remitiendo a la autoridad de Moisés. Ellos responden correctamente sobre la permisión del repudio. Jesús, sin embargo, sitúa la cuestión no en el plano de la dureza del corazón sino en referencia a la voluntad de Dios: en el principio de la creación, Dios creó el hombre y la mujer y “ambos serán una sola carne“, “sarx“. La voluntad amorosa del hombre y de la mujer manifiesta la voluntad de Dios para con ellos, de manera que es Él quien les une y ninguna autoridad humana tiene capacidad de deshacer lo que Dios ha unido. Jesús se sitúa aquí en la línea de lo máximo, de lo radical, de la entrega sin medida, del amor sin retorno. Convertirse en “una sola carne” significa que los dos se hacen “una única persona“. Uno está en el interior del otro, no por aniquilación, sino por complementariedad. A manera de la “perijóresis” trinitaria. El texto debe leerse claramente a favor de la dignidad de la mujer, ya que el acto de repudio constituía un acto despótico, casi caprichoso, en el mundo antiguo. Una mujer repudiada pasaba a ser una mujer marginada. Aunque fuese con mala intención, gracias a la pregunta de los fariseos, el Señor aclara e ilumina la forma del matrimonio en la Nueva Alianza. La enseñanza es reiterada de nuevo en la intimidad de Jesús con los discípulos en casa. Pero allí sucede algo que a primera vista no tiene nada que ver con lo anterior, Jesús bendice a los niños: son los hijos de las bodas santas de Israel, el fruto de su amor, la razón de su unión. El Salmo responsorial es el 127, “Dichoso el que teme al Señor” con el verso: “Que el Señor nos bendiga todos los días de nuestra vida“. Este Salmo, entonces y ahora, forma parte de la Liturgia del matrimonio. Los hijos son el signo de la bendición de Dios y expresión de la fecundidad del amor humano. En el fragmento de la carta a los Hebreos, segunda lectura, el autor escribe preciosamente: “El Señor, [Jesús] no se avergüenza de llamarlos hermanos, ya que el santificador y los santificados proceden todos del mismo“. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.424)
|
Diumenge de l’ensenyament del Senyor sobre el matrimoni en la Nova Aliança. La pregunta que els fariseus plantegen a Jesús no és gratuïta, pregunten el que ja saben; allò que pretenen és qüestionar l’autoritat de Jesús. Aquest prepara la seva resposta remetent a l’autoritat de Moisès. Ells responen correctament sobre la permissió del repudi. Jesús, però, situa la qüestió no en el pla de la duresa de cor sinó en referència a la voluntat de Déu: en el principi de la creació, Déu va crear l’home i la dona i “ells dos formen una sola família“, lit.: “carn“, “sarx“. La voluntat amorosa de l’home i de la dona manifesta la voluntat de Déu envers ells, de manera que és Ell qui els uneix i cap autoritat humana no té capacitat de desfer allò que Déu ha unit. Jesús se situa aquí en la línia del màxim, del que és radical, del lliurament sense mesura, de l’amor sense retorn. Convertir-se en “una sola carn” significa que els dos es fan “una única persona” “s’uneixen“. Un està a l’interior de l’altre, no per aniquilació, tampoc per fusió, sinó per complementarietat. A manera de la “pericòresi” trinitària. El text ha de llegir-se clarament a favor de la dignitat de la dona, ja que l’acte de repudi constituïa un acte despòtic, gairebé capritxós, en el món antic. Una dona repudiada passava a ser una dona marginada. Encara que fos amb mala intenció, gràcies a la pregunta dels fariseus, el Senyor aclareix i il·lumina la forma del matrimoni en la Nova Aliança. L’ensenyament és reiterat de nou en la intimitat de Jesús amb els deixebles, a casa. Però allà passa una cosa que a primera vista no té res a veure amb l’anterior: Jesús beneeix els infants. Són els fills de les noces santes d’Israel, el fruit del seu amor, la raó de la seva unió. El Salm responsorial és el 127, “Feliç tu, fidel del Senyor” amb el vers: “Que el Senyor ens beneeixi tota la vida“. Aquest Salm, llavors i ara, forma part de la Litúrgia del matrimoni. Els fills són el signe de la benedicció de Déu i expressió de la fecunditat de l’amor humà. En el fragment de la carta als Hebreus, segona lectura, l’autor escriu preciosament: “Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare, i per això [Jesús] no s’avergonyeix d’anomenar-los germans“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.397ss) |
