2021 – DOMINGO XXXII DEL TIEMPO ORDINARIO – 07/11 – DIUMENGE XXXII DE DURANT L’ANY
|
Domingo de la limosna de la viuda pobre. El episodio evangélico de hoy es emblemático. Es la última enseñanza de Jesús en el templo, donde, según Marcos, ya no volverá a entrar más. Jesús ante la sala del tesoro, observa que una viuda pobre da no de lo que le sobra, sino de lo que necesita. Por tanto, no se trata de dar, sino de “darse“. El hecho conmueve a Jesús y llama solemnemente a sus discípulos para decirles: “Esta viuda pobre ha echado más que nadie, pues ha echado todo lo que tenía para vivir“. Sin embargo, lo más grande de este episodio, es que el Señor no elogió a la mujer delante suyo, dejó que se perdiera anónima entre la multitud que entraba en el templo. Ella jamás se percató que llevaba a sus espaldas el elogio del Hijo de Dios. Su gloria permaneció oculta a los ojos de los hombres, pero no a los ojos de Dios, una gloria que Dios reservaba sólo para sí. El gesto de la mujer fue tan grande que el Señor no quiso ni rozarla con la gloria humana. Es una gloria que pertenece únicamente a Dios. El gesto de la mujer es un “icona“, una imagen, que resume todas las enseñanzas de Jesús sobre el Reino de Dios. Ella, sin saberlo quizás, comprendió más que nadie todo el mensaje de Jesús. Todas las bienaventuranzas del Reino se reflejan en el gesto de la viuda pobre. Más todavía: ella representa a tantos hombres y mujeres que viven y mueren en la humildad de los hijos e hijas de Dios, cuya gloria permanece oculta ante el mundo, pero no para Él. Hay tantas existencias humanas que son capaces de amar, a pesar de las heridas de la vida, y cuya gloria está oculta para el mundo, no para Dios. En la primera lectura, también la viuda que recoge leña para sí y su hijo acoge y da de su pobreza al profeta. No queda sin recompensa: su pobreza será bendecida. Los que se dedican a la caridad saben muy bien que la providencia de Dios no abandona a los que dan todo lo que les queda, y que es muy cierto que la “orza de harina” y la “alcuza de aceite” de la misericordia jamás se agotan. La gloria de Dios se manifiesta y queda integrada en los pobres del Señor. En ellos manifiesta su gloria. Este dato es de los más grandes de la revelación del Antiguo Tes- tamento. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.463) |
Diumenge de l’almoina de la vídua pobra. L’episodi evangèlic d’avui és emblemàtic. És l’últim ensenyament de Jesús al temple, on, segons Marc, ja no tornarà a entrar més. Jesús, “davant la sala del tresor“, observa que una vídua pobra dóna no del que li sobra, sinó del que necessita. Per tant, no es tracta de donar, sinó de “donar-se“. El fet commou Jesús i crida solemnement els seus deixebles per dir-los: “Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia“. No obstant, allò més admirable d’aquest episodi, és que el Senyor no va elogiar la dona davant seu: va deixar que es perdés anònima entre la multitud que entrava al temple. Ella mai es va adonar que s’enduia a sobre l’elogi del Fill de Déu. La seva glòria va romandre oculta als ulls dels homes, però no als ulls de Déu, una glòria que Déu reservava només per a si mateix. El gest de la dona va ser tan gran que el Senyor no va voler ni tocar- la amb la glòria humana. És una glòria que pertany únicament a Déu. El gest de la dona és un “icona“, una imatge, que resumeix tots els ensenyaments de Jesús sobre el Regne de Déu. Ella, sense saber-ho potser, va comprendre més que ningú tot el missatge de Jesús. Totes les benaurances del Regne es reflecteixen en el gest de la viuda pobra. Més encara: ella representa tants homes i dones que viuen i moren en la humilitat dels fills i filles de Déu; la glòria roman oculta per al món, però no per a Ell. Hi ha tantes existències humanes que són capaces d’estimar, tot i les ferides de la vida, i la seva glòria roman oculta al món, no per a Déu. En la primera lectura, també la vídua que recull llenya per a ella i el seu fill acull i dóna de la seva pobresa al profeta. No queda sense recompensa: la seva pobresa serà beneïda. Els qui es dediquen a la caritat saben molt bé que la providència de Déu no abandona aquells que donen tot el que els queda, i que és molt cert que el “pot de farina i l’oli de la gerra” de la misericòrdia mai no s’esgoten. La glòria de Déu es manifesta i queda integrada en els pobres del Senyor. En ells manifesta la seva glòria. Aquesta dada és de les més grans de la revelació de l’Antic Testament. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.442) |
