2021 – PRESENTACIÓ DEL SENYOR :: PRESENTACIÓN DEL SEÑOR (2 de febrero, martes)
La festa de la Presentació del Senyor pertany d’alguna manera al cicle de la manifestació del Senyor: llum en la nit del seu Naixement, llum en la seva Epifania, llum en el seu Baptisme, l’adveniment dels Mags, llum en la seva Presentació al temple. És la llum increada, present en la humanitat de Jesús, que es va mostrant. Una llum que, al mateix temps, anuncia la llum de la Nit de Pasqua. Realment “lumen de lumine” que creix i es difon. És una festa ecumènica, que a Orient rep el nom de la “Hypapantê“: “la trobada del Senyor amb el seu poble“. Sí, Maria portava el veritable temple de Déu als seus braços, l’autèntic lloc de l’encontre: “La humanitat del Fill de Déu“. L’Esperit el manifestà com a llum “ad revelationem gentium“. Llum que va il·luminar els ulls de Simeó, llum que va fer saltar d’alegria la profetessa Anna, llum que ens il·lumina i ens fa radiants. Llum de la fe, de la gràcia i de la glòria, en la segona oració de benedicció no es beneeixen les candeles, sinó els fidels que les han de portar. La monició del Missal a l’inici de la celebració és decisiva per a comprendre el sentit de la festa: “També nosaltres, aplegats en l’Esperit Sant, anem a la casa de Déu a l’encontre de Crist. El trobarem i el reconeixerem quan partirem el pa eucarístic, tot esperant el seu retorn gloriós“. Aquest text és remarcable per la seva densitat espiritual i teològica. L’antífona d’introducció (Sal 47,10) és també important: “Déu nostre, evoquem el record del vostre amor, enmig del temple“. A l’interior de la santa Església acollim en la fe la presència del Senyor gloriós. Així ho predicava Orígenes: “Tu també, si vols posseir Jesús, abraçar-lo amb les teves mans i merèixer sortir de les tenebres, fes tots els esforços per deixar-te guiar per l’Esperit Sant i venir al temple de Déu. Roman en el temple del Senyor Jesús, és a dir, en la seva Església, temple construït amb pedres vives (1Pe 2,5). Restes a l’interior del temple quan la teva vida i la teva conducta són veritablement dignes del nom que designa l’Església” (Homilies sobre Lluc 15,3). El Papa sant Joan Pau II va establir que aquest dia se celebrés la “Jornada de la Vida Consagrada“. Els religiosos, per la professió dels vots evangèlics, són profecia del Regne ja consumat, i amb les torxes enceses en el seu cor caminen a l’encontre del seu Senyor i Espòs. Pel Regne preguen i treballen en la múltiple diversitat de carismes, en el món i en l’Església. Els pares de Jesús, amb l’ofrena dels pobres a les mans per complir el precepte legal (Lc 2, 21), ja que Ell nasqué sota la Llei (Ga 4, 4-6), el presenten al temple. “Presentar” és un verb sacrificial que significa “per oferir-lo al Senyor“. De fet, Ell pren possessió del temple, la casa del seu Pare. Simeó representa tot el poble que rep, en la fe i en l’Esperit Sant, el Fill, el Salvador que Déu havia preparat: “Llum que es revela a les nacions i glòria d’Israel“. L’Esperit Sant és al·ludit tres vegades: l’ancià esperava la consolació d’Israel, “paraklêsis“; per l’Esperit sabia que veuria el Messies abans de la seva mort; i finalment, el prenia en braços. En la mentalitat bíblica “prendre en braços” vol dir “prendre possessió, fer-ho propi“. Simeó el veu, l’abraça i li parla: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès“. Es comprèn l’estupor del seu pare i de la mare “que estaven meravellats d’això que es deia d’Ell“. També Anna, la profetessa, confessava i lloava Déu per l’Infant. És per Ell que s’han d’alçar les llindes i engrandir-se les portalades, perquè “ha d’entrar el rei de la glòria“, canta meravellosament el Salm responsorial. El misteri és encara més gran perquè el Nen és el Fill primogènit, “noi fill primer“, que havia de ser rescatat, “consagrat” segons la llei, però que prefigura l’Anyell que rescatarà a tots des de la Creu. Aquesta serà l’espasa que traspassarà el cor de Maria i de l’Església. Serà també “una senyera combatuda i motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin, revelant així els sentiments amagats als cors de molts. El poble que surt a l’encontre del Senyor és representat pels pares de l’Infant, per Simeó i Anna, i per “tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida“. És un cor de pobres que reben el Senyor. Ells també ens representaven a nosaltres que -com canta el Prefaci, “sortim amb goig a rebre el Salvador“, tot esperant el seu retorn gloriós. La lectura de l’Evangeli, a manera de díptic, és il·luminada per l’Antic i el Nou testament. S’acompleix la profecia de Malaquies, l’últim escriptor dels profetes mestres: Jesús és “l’àngel de l’aliança” que purifica el Temple i restableix l’Aliança. Sí, doncs el Missatger de l’aliança que vindrà cinc segles més tard serà portador de l’Evangeli, però tindrà també la missió de purificar el seu poble: separar el bé del mal en el Judici. El seu missatge en percudirà molts i s’alçarà com a “signe de contradicció“. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.118s) |
La fiesta de la Presentación del Señor pertenece de alguna manera al cicló de la manifestación del Señor: luz en la noche de Nacimiento, luz en su Epifanía, luz en su Bautismo, el advenimiento de los Magos, luz en su Presentación al templo. Es la luz increada, presente en la humanidad de Jesús, que se va mostrando. Una luz que, al mismo tiempo, anuncia la luz de la Noche de Pascua. Realmente “lumen de lumine” que crece y se difunde. Es una fiesta ecuménica, que en Oriente recibe el nombre de la “Hypapantê“: “el encuentro del Señor con su pueblo“. Sí, María llevaba el verdadero templo de Dios en sus brazos, el auténtico lugar del encuentro: “La humanidad del Hijo de Dios“. El Espíritu lo manifestó como luz “ad revelationem gentium“. Luz que iluminó los ojos de Simeón, luz que hizo saltar de alegría a la profetisa Ana, luz que nos ilumina y nos hace radiantes. Luz de la fe, de la gracia y de la gloria, en la segunda oración de bendición no se bendicen las candelas, sino a los fieles que las han de llevar. La monición del Misal al inicio de la celebración es decisiva para a comprender el sentido de la fiesta: “También nosotros, unidos en el Espíritu Santo, vamos a la casa de Dios, al encuentro de Cristo, el Señor. Lo encontraremos y le re-conoceremos allí en la fracción del pan hasta que venga de nuevo en gloria“. Este texto es remarcable por su densidad espiritual y teológica. La antífona de entrada (Sal 47,10) es también importante:”Oh, Dios, meditamos tu misericordia en medio de tu templo“. En el interior de la santa Iglesia acogemos en la fe la presencia del Señor glorioso. Así lo predicaba Orígenes: “Tú también, si quieres poseer a Jesús, abrazarlo con tus manos y merecer salir de las tinieblas, haz todos los esfuerzos para dejarte guiar por el Espíritu Santo y venir al templo de Dios. Permanece en el templo del Señor Jesús, es decir, en su Iglesia, templo construido con piedras vivas (1Pe 2,5). Permaneces en el interior del templo cuando tu vida y tu conducta son verdaderamente dignas del nombre que designa a la Iglesia” (Homilías sobre Lucas 15,3). El Papa san Juan Pablo II estableció que este día se celebrara la “Jornada de la Vida Consagrada“. Los religiosos por la profesión de los votos evangélicos son profecía del Reino ya consumado, y con las antorchas encendidas en su corazón caminan al encuentro de su Señor y Esposo. Por el Reino oran y trabajan en la múltiple diversidad de carismas, en el mundo y en la Iglesia. Los padres de Jesús, con la ofrenda de los pobres en sus manos, para cumplir el precepto legal (Lc 2, 21), ya que Él nació bajo la Ley (Ga 4, 4-6), lo presentan en el templo. “Presentar” es un verbo sacrificial que significa “para ofrecerlo al Señor“. En realidad, Él toma posesión del templo, la casa de su Padre. Simeón representa todo el pueblo que recibe, en la fe y en el Espíritu Santo, al Hijo, el Salvador que Dios había preparado:” Luz que se revela para alumbrar a las nacio- nes, y gloria de tu pueblo Israel“. El Espíritu Santo es nombrado tres veces: el anciano esperaba la consolación de Israel, “paraklêsis“; por el Espíritu sabía que vería al Mesías antes de su muerte; y finalmente, lo toma en brazos. En la mentalidad bíblica “tomar en brazos” significa “tomar posesión, hacerlo propio“. Simeón lo ve, lo abraza y le habla: “Ahora, puedes dejar a tu siervo irse en paz“. Se comprende el estupor de su padre y de su madre “que estaban admirados por lo que se decía“. También Ana, la profetisa, confesaba y alababa a Dios por el Niño. Es por Él que se han de levantar los dinteles y ensancharse las puertas, porque “va a entrar el Rey de la gloria“, canta ma ravillosamente el Salmo responsorial. El misterio es aún mayor porque el Niño es el Hijo primogénito, “todo varón primogénito” que debía ser rescatado, “consagrado” según la Ley, pero que prefigura el Cordero que rescatará a todos desde la Cruz. Ésta será la espada que traspasará el corazón de María y de la Iglesia. Será también “como un signo de contradicción y motivo para que muchos en Israel caigan y se levanten, revelando así los sentimientos de muchos corazones“. El pueblo que sale al encuentro del Señor es representado por los padres del niño, por Simeón y Ana, y por “todos los que aguardaban la liberación de Jerusalén“. Es un coro de pobres que reciben al Señor. Ellos también nos representaban a nosotros que, como canta el Prefacio, “llenos de alegría, salimos al encuentro de tu Salvador“, en espera de su regreso glorioso. La lectura del Evangelio, a modo de díptico, es iluminada por el Antiguo y el Nuevo testamento. Se cumple la profecía de Malaquías, el último escritor de los profetas escribas: Jesús es el “mensajero de la alianza” que purifica el Templo y restablece la Alianza. Sí, pues el Mensajero de la alianza que vendrá cinco siglos más tarde será portador del Evangelio, pero tendrá también la misión de purificar a su pueblo: separar el bien del mal en el Juicio. Su mensaje será percutiente para muchos y se alzará como “signo de contradicción“. Los tiempos mesiánicos han empezado. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.120s)
|