2021 – SANTOS SIMÓN y JUDAS, apóstoles – (28/10) – SANTS SIMÓ i JUDES, apòstols
|
El nombre de Simón en la lista de los apóstoles dada por Lucas está puesto en décimo lugar, seguido de Judas de Santiago. No se sabe nada de él, sino que nació en Caná y que tenía por so- brenombre “el zelote” (Hch 1,13). No queda claro el significado de este apodo y no hay que sacar la conclusión precipitada de que perteneciera al grupo de los zelotas. Judas, de apodo Tadeo (Mt y Mc) es el apóstol que en la última cena pregunta al Señor porqué se manifiesta a ellos y no al mundo (Jn 14,22). La tradición lo identifica como el autor de la Carta canónica dirigida a los convertidos del judaísmo. Orígenes define esta carta como “repleta de fuerza y de la gracia del cielo“. Las tradiciones sobre la predicación de estos apóstoles fuera de Palestina son tardías y poco seguras. Esto no obsta para descubrir el valor del anonimato de los apóstoles de Jesucristo. Llenos de celo por el Evangelio, vivieron y murieron por Aquel que los miró, llamó y envió, verbos de la “divina vocación“. Representan tantos discípulos y discípulas de Jesucristo y apóstoles suyos, anónimos para la historia, pero no para Dios. En el Evangelio escuchamos la llamada de los Doce según Lucas. La vocación de los apóstoles es fruto de la oración de Jesús. Éste pasó toda la noche en oración antes de llamarlos. Mucho tiempo antes, los había escogido en su corazón y había pronunciado sus nombres en su diálogo con el Padre. Al amanecer los llamará, como también en el amanecer de Pascua recibirán la buena noticia de la Resurrección que, confirmada en Pentecostés, deberán anunciar por toda la tierra, tal como se canta en el Salmo: “A toda la tierra alcanza su pregon“. Simón y Judas son los últimos en el elenco de los apóstoles. Justamente por ser los últimos son los primeros y reciben el mismo salario que los que llama a primera hora. Desde entonces, en el Evangelio de Lucas, Jesús ya no está nunca sólo: los apóstoles le acompañan donde quiera que va y son testigos de la predicación y de la misericordia del Señor. La Iglesia se va edificando dinámicamente como templo de Dios en el mundo. Tiene como piedra angular al mismo Señor y como cimiento a los apóstoles: ésa es la doctrina apostólica que hoy escuchamos. El ministerio apostólico es participado en el tiempo mediante el sacramento del Orden por los obispos y los presbíteros en el grado que les es propio. Pidamos al Señor que llame entre sus discípulos a hermanos que continúen el ministerio apostólico. Él ya los ha escogido de antemano en su oración, sólo falta que oigan y obedezcan a la vocación y sean ofrecidos al servicio de la comunidad. Las vocaciones al ministerio sacerdotal son la alegría más grande de la Iglesia. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.449) |
El nom de Simó en la llista dels apòstols donada per Lluc està posat al desè lloc, seguit de Judes de Jaume.
No se sap res d’ell sinó que va néixer a Canà i que tenia per sobrenom “el zelota” (Fets 1,13). No queda clar el significat d’aquest sobrenom i no se n’ha de treure la conclusió precipitada de que pertanyés al grup dels zelotes. Judes, anomenat amb el sobrenom de Tadeu (Mt i Mc) és l’apòstol que al darrer sopar demana al Senyor perquè es manifesta a ells i no al món (Jo 14,22). La tradició l’identifica com l’autor de la Carta canònica adreçada als convertits del judaisme. Orígenes defineix aquesta carta com “plena de força i de la gràcia del cel“. Les tradicions sobre la predicació d’aquests apòstols fora de Palestina són tardanes i poc segures. Això no obsta per descobrir el valor de l’anonimat dels apòstols de Jesucrist. Plens de zel per l’Evangeli, van viure i morir per Aquell que els va mirar, cridar i enviar, verbs de la “divina vocació“. Representen tants deixebles de Jesucrist i apòstols seus anònims per a la història, però no per a Déu. En l’Evangeli, escoltem la crida dels Dotze segons Lluc. La vocació dels apòstols és fruit de la pregària de Jesús. Aquest va passar tota la nit en oració abans de cridarlos. De molt temps abans, ja els havia escollit en el seu cor i havia pronunciat els seus noms en el seu diàleg amb el Pare. De bon matí els escollirà, els cridarà, com també a l’albada de Pasqua rebran la bona notícia de la Resurrecció que, confirmada a Pentecosta, hauran d’anunciar per tota la terra, tal i com es canta en el Salm: “La seva crida s’escampa a tota la terra“. Simó i Judes són els últims a l’elenc dels apòstols. Justament per ser “els darrers“, són “els primers“, i reben el mateix “sou” que aquells cridats “a primera hora“. Des de llavors, en l’Evangeli de Lluc, Jesús ja mai no roman mai més sol: els apòstols l’acompanyen allà on va i són testimonis de la predicació i de la misericòrdia del Senyor. L’Església es va edificant dinàmicament com a temple de Déu en el món. Té com a “pedra angular” el mateix Senyor, i com a “fonament“, els apòstols: aquesta és la doctrina apostòlica que avui escoltem. El ministeri apostòlic és participat en el temps per mitjà del sagrament de l’Orde pels bisbes i els preveres en el grau que els és propi. Demanem al Senyor que cridi d’entre els seus deixebles, germans que continuïn el ministeri apostòlic. Ell ja els ha escollit per endavant en la seva pregària, només cal que escoltin i obeeixin la vocació i siguin oferts al servei de la comunitat eclesial. Les vocacions al ministeri presbiteral són l’alegria més gran de l’Església. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.429) |
