2021 – VI SEMANA DE PASCUA :: VI SETMANA DE PASQUA
|
LUNES SAN JUAN DE ÁVILA, presbítero y doctor de la Iglesia San Juan de Ávila no hizo testamento porque afirmó que no tenía nada que dejar, puesto que su pobreza era suma. Sin embargo, legó el testimonio de la santidad de su vida, su predicación ardiente y sus obras escrites, entre ellas, la más famosa el “Audi filia“. Había nacido en Almodóvar del Campo en 1499, tras su paso por Salamanca y Alcalá fue ordenado presbítero en 1526 y murió en Montilla (Córdoba) tal día como hoy del año 1569. Fue una de las personalidades eclesiásticas más influyentes del “Siglo de Oro” español. Cuando quería embarcarse para la misión de la nueva España, el ar- zobispo de Granada, Pedro Guerreo, le instó: “Aquí en España, también hay mu- chos a quienes misionar y evangelizar.¡Quédese predicando entre nosotros!“. Fue acusado por la Inquisición de erasmista y sufrió cárcel. Se dedicó a evangelizar principalmente Andalucía, donde un gran número de sacerdotes le seguían, ayudándole en la administración de los sacramentos y en la catequesis. Los temas preferidos de su predicación eran el Espíritu Santo, la Eucaristía y la Virgen María. Preparaba su oratoria con largos ratos de oración, a veces noches enteras en vela. Consiguió, por su predicación y santidad de vida, innumerables frutos de conversión y contribuyó a la renovación de la vida cristiana y a la reforma del clero. Tuvo relación de amistad con san Ignacio, san Francisco de Borja, san Pedro de Alcántara, san Juan de Ribera y san Juan de Dios, de quien fue maestro espiritual. También con Fray Luís de León y santa Teresa de Jesús, que lloró su muerte. Fue él quien confirmó la ortodoxia de la doctrina que la exímia mística escribió en su “Libro de la Vida“. Es patrono del clero diocesano espanyol y su fiesta llena de alegría y renueva el ardor apostólico de los presbíteros de nuestras diócesis. Se le atribuye con mucho fundamento la autoría del “Soneto a Cristo Crucificado“. Canonizado por san Pablo VI en 1970, el Papa Benedicto XVI lo proclamó doctor de la Iglesia universal en 2012. Por acentuación, se lee del capítulo 16 de los Hechos el relato de la misión de Pablo en Filipos. Obsérvese que se redacta en primera persona del plural como fragmentos de un “diario de viaje” que Lucas utiliza para escribir su obra. El texto es perentorio porque es la primera vez que el Evangelio se proclama en Macedonia, Grecia, concretamente en la ciudad de Filipos, ya en Europa. Escuchamos el bello relato del encuentro con Lidia, la vendedora de púrpura, y su conversión. La primera cristiana de Europa. Las Iglesias ortodoxas veneran mucho a santa Lidia y le dan el título: “Igual a los apóstoles“. En el Evangelio, Jesús promete de nuevo el Espíritu Santo, al cual designa como “Paráclito, Espíritu de la Verdad, procedente del Padre“. Este Espíritu dará testimonio de Él, como los discípulos también darán testimonio, no sin el mismo Espíritu Santo. No será un testimonio fácil, ya que deberán darlo expulsados de las sinagogas, es decir, arrancados de sus raíces religiosas e incluso viendo cómo cuando se les dé muerte sus mismos compatriotas “pensarán que dan culto a Dios“. Para ellos, todo este escarnio y violencia no debe ser motivo de escándalo, motivo para perder la fe, sino considerar y creer firmemente que será su gloria: el martirio es la identificación suprema con Jesús. En el texto de los Hechos de los Apóstoles se lee: “La palabra del Señor se iba difundiendo por la región” (Hch 12, 24). La palabra de Dios no se difunde sola, se difunde gracias a los predicadores que con el fuego del Espíritu Santo llevan la Palabra de Dios donde sea que van. En el Evangelio del “Común de santos y santes” se proclama el texto de Mateo: “Vosotros sois la luz del mundo” (Mt 5, 13-16). Los santos, su vida, son la mejor predicación del Evangelio. San Juan de Ávila no escondió la luz de la fe ni de su sacerdocio debajo del celemín, sino que la puso en el candelero, para iluminar “a todos los de casa“: de esta manera siguió a Jesús, el único pastor, Salmo responsorial, por las “cañadas oscuras“, en horas azarosas de su vida y en las “verdes praderas” de su ardiente oración. Texto de las obras de San Juan de Ávila “Sacramento de amor y unión, porque por amor es dado, amor representa y amor obra en nuestras entrañas… Todo este negocio es amor“. (Sermón 51, 759) MARTES El bello relato, que escuchamos ayer, de la conversión de Lidia y de su familia contrasta con el texto de hoy. En Filipos, Pablo y Silas sufren persecución: son desnudados, azotados con varas, molidos a palos y encarcelados en la mazmorra, con los pies inmovilizados en el cepo. En estas condiciones, se da como una especie de “teofania” en forma de terremoto. El carcelero, en medio de la oscuridad, “pidió una lámpara“: será también la lámpara de luz de su fe. Pablo le dice claramente: “Cree en el Señor Jesús y te salvarás tú y tu família“. “A aquellas horas de la noche” el carcelero recibe la instrucción catequética. Después recibe inmediatamente el Bautismo, junto con su familia, les prepara una mesa, la Eucaristía, y celebran una fiesta por haber creído en Dios. La fe es el motivo de la fiesta y de la alegría. Su noche se iluminó con una nueva luz, la del Señor, como la noche pascual. El texto del Evangelio de hoy es complicado teológicamente. El “ires” de Jesús no ha de ser motivo de tristeza, sino de alegría. Porque sólo yéndose puede enviar el Espíritu Santo. Por eso les dice: “Os conviene que me vaya“. El Espíritu revelará al mundo la injusticia de la muerte del Hijo de Dios. MIÉRCOLES Pablo predica el célebre sermón en el Areópago de Atenas: “A quien veneráissin conocerlo os lo anuncio yo“. Y anuncia con pasión e intel·ligència, adaptándose a su mentalidad e incluso citando a un poeta pagano, el misterio del Dios vivo, creador, “en el cual vivimos, nos movemos y existimos y que todo hombre, aunque sea a tientas, busca“. La Resurrección de Jesús es la garantía de la verdad de lo que predica. Pero cuando escucharon la palabra “resurrección” se lo tomaron en broma“. Fue un fracaso clamoroso. Sin embargo, “Dionisio, el areopagita, Dámaris y otros pocos se le juntaron y creyeron“. La semilla había sido sembrada. Es algo realmente contemporáneo de todos los tiempos que el Apóstol presente el cristianismo como el cumplimiento de la búsqueda del Dios vivo (Hb 17,27). Jesús completa, en el Evangelio, su enseñanza sobre el Espíritu Santo. Ellos ahora no pueden cargar con todo lo que el Señor dice, como tampoco podrán cargar con la cruz, pero “el Espíritu de la verdad los llevará al conocimiento de la verdad plena“. Ésta no es de orden intelectual sino existencial: la verdad plena es Dios en la gloria de la Trinidad. El Espíritu será el pedagogo y el mistagogo de la Iglesia. JUEVES Después de la misión de Atenas, Pablo se va a Corinto, donde encuentra a Aquila y Priscila, esposos que habían sido expulsados de Roma por decreto del emperador Claudio. Pablo pasa el invierno allí y trabaja en el mismo oficio: “tejedores de lana para tiendas“. Los sábados acudía al culto de la sinagoga donde quería convencer a los asistentes de que Jesús era el Mesías. Los judíos se opusieron violentamente a su predicación y finalmente, Pablo, los dejó por imposibles y se fue a vivir a la casa de un pagano, Ticio Justo. Lo increíble fue la conversión de Crispo, “el jefe de la sinagoga“, con toda su familia. Otra “ecclesia domestica” se origina. También otros corintos se convierten a la fe. Acordémonos que más tarde Pablo escribirá dos cartas dirigidas a los de Corinto. Jesús en el Evangelio dice estas palabras: “Dentro de poco, ya no me veréis, pero dentro de otro poco me volveréis a ver“. ¿Cómo podían entenderlo? Este “dentro de poco” va entre el espacio temporal de su muerte, sepultura, y su Resurrección. También entre la inversión de la “alegria” y de la “tristesa“. La alegría del mundo se convertirá en tristeza, y la tristeza de los discípulos se convertirá en alegría. Es la alegría de la resurrección, desbordante y perenne. VIERNES SAN MATÍAS, apóstol La Iglesia celebra la memoria de todos los apóstoles, no se olvida de ninguno. Sabe que son los fundamentos de la fe. Matías significa en hebreo “regalo de Dios“. Clemente de Alejandría, s. I-II, escribe que fue uno de los 72 discípu- los que Jesús envió a la misión. Lo cierto es que, según el libro de los Hechos de los Apóstoles, Matías siguió al Señor desde el Bautismo hasta la Ascensión. Escogido a suerte por la comunidad apostólica para suplir a Judas, que había traicionado al Señor, completó el número de los Doce para significar el nuevo Israel de Dios. Tanto la Misa como el Oficio divino están empapados del gozo de la Pascua. El gozo del Espíritu Santo: aquel que, el día de Pentecostés, Matías recibió junto con los otros apóstoles. Como no puede ser otra manera, en la primera lectura la elección de Matías, según el relato del libro de los Hechos. Tenía que completarse el número de los Doce puesto que había de significarse el nuevo Israel, la Iglesia. De entre todos los que habían sido testigos de la vida del Señor desde el principio, el bautismo en el Jordán, eligieron a suerte a Matías y así a él le tocó la suerte más grande: ser apóstol del Señor. A pesar del método, el sorteo, su elección es fruto de la oración de la comunidad. Es el mismo Señor quien designó a Matías. Con razón se lee en el Evangelio: “No sois vosotros quienes me habéis elegido, soy yo quien os he elegido“. El Salmo 112 se aplica a los apóstoles y se canta: “El Señor lo sentó con los príncipes de su pueblo“. Los apóstoles (según Mt 19, 28) participarán en el juicio del Señor. El nombre de Matías aparece en la segunda lista de los santos en el Canon romano. SÁBADO SAN ISIDRO LABRADOR San Isidro fue canonizado en 1622, juntamente con santa Teresa, San Ignacio, San Francisco Javier y San Felipe Neri. Fue una canonización célebre. La memoria del humilde labrador y pocero se había mantenido en Madrid desde el siglo XI, cuando él vivió, aún en época mozárabe. Era un laico cristiano, casado y hombre de oración. Es sorprendente que perviviera la memoria de su santidad siendo de condición pobre. San Isidro es estimado en el mundo del campesinado, del que es patrón. Pablo empieza el tercer viaje misionero cuya meta es llegar a Éfeso,la gran ciudad del Asia Menor. En esta ciudad encuentra una figura notable de cristiano, Apolo. Un creyente culto y fervoroso que se distingue en las disputas públicas con los judíos demostrando con la Escritura que Jesús es el Mesías. En el Evangelio, Jesús añade un motivo nuevo, algo que jamás habían oído sus discípulos: desde ahora todo será pedido al Padre “en nombre suyo“. Desde entonces, las oraciones litúrgicas que se dirigen al Padre concluirán siempre con el “per Christum, Dominum Nostrum“, ya que el Padre nada puede negar a los que le invocan en nombre de su Hijo. La oración litúrgica cristiana siempre y universalmente es “ad Patrem per Christum in Spiritui Sancto“, “Al Padre por el Hijo en el Espíritu Santo”. Hoy y los dos días feriales subsiguientes, se canta el Salmo 67: “Se levanta Dios y se dispersan los enemigos“. Es un Salmo que Pablo cita en la carta a los Efesios para contemplar la Ascensión del Señor. Principalmente por el verso: “Ascendens in altum captivam duxit captivitatem” (Ef 4,8). (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.255ss) |
DILLUNS SANT JOAN D’ÀVILA, prevere i doctor de l’Església Sant Joan d’Àvila no va fer testament perquè afirmà que no tenia res a deixar, ja que la seva pobresa era suma. No obstant això, va llegar el testimoni de la santedat de la seva vida, la seva predicació ardent i les seves obres escrites, entre elles, la més famosa, “Audi filia“. Havia nascut a Almodóvar del Campo l’any 1499, després del seu pas per Salamanca i Alcalá va ser ordenat prevere el 1526 i va morir a Montilla (Còrdova) tal dia com avui de l’any 1569. Va ser una de les personalitats eclesiàstiques més influents del “Segle d’Or” espanyol, Quan volia embarcar-se per la missió de la nova Espanya, l’arquebisbe de Granada, Pedro Guerrero, va insistir-li: “Aquí a Espanya, també hi ha molts a qui missionar i evangelitzar. Quedi’s predicant entre nosaltres!“. Va ser acusat per la Inquisició d’erasmista i va patir presó. Es va dedicar a evangelitzar principalment Andalusia, on un gran nombre de sacerdots el seguien, ajudant en l’administració dels sagraments i en la catequesi. Els temes preferits de la seva predicació eren l’Esperit Sant, l’Eucaristia i la Mare de Déu. Preparava la seva oratòria amb llargues estones de pregària, de vegades nits senceres sense dormir. Va aconseguir, per la seva predicació i santedat de vida, innombrables fruits de conversió i va contribuir a la renovació de la vida cristiana i a la reforma del clergat. Gaudí de relació d’amistat amb sant Ignasi, sant Francesc de Borja, sant Pere de Alcántara, sant Joan de Ribera i sant Joan de Déu, de qui va ser mestre espiritual. També amb Fra Luís de León i santa Teresa de Jesús, que va plorar la seva mort. Fou ell qui confirmà l’ortodòxia de la doctrina que l’exímia mística va escriure en el seu “Libro de la Vida“. És patró del clergat diocesà espanyol i la seva festa omple d’alegria i renova l’ardor apostòlic dels preveres de les nostres diòcesis. Se li atribueix amb molt fonament l’autoria del “Soneto a Cristo Crucificado“. Canonitzat per sant Pau VI el 1970, el Papa Benet XVI el va proclamar doctor de l’Església universal l’any 2012. Per accentuació, es llegeix el relat de la missió de Pau a Filips, del capítol 16è dels Fets. Cal fixar-se que es redacta en primera persona del plural com si fossin fragments d’un “diari de viatge” que Lluc utilitza per escriure la seva obra. El text és peremptori perquè és la primera vegada que l’Evangeli es proclama a Macedònia (Grècia), concretament a la ciutat de Filips, ja a Europa. Escoltem el bell relat de la trobada amb Lídia, la venedora de porpra, i la seva conversió. La primera cristiana d’Europa. Les Esglésies ortodoxes veneren molt aquesta santa i li donen aquest títol: “Igual als apòstols“. En l’Evangeli, Jesús promet de nou l’Esperit Sant, que designa com a “Defensor (Paràclit), Esperit de la veritat, que prové del Pare“. Aquest Esperit donarà testimoni d’Ell, com els deixebles també donaran testimoni, no sense el mateix Esperit Sant. No serà un testimoni fàcil, ja que hauran de donar-lo expulsats de les sinagogues, és a dir, arrencats de les seves arrels religioses, i fins i tot veient com quan se’ls mati, els seus mateixos compatriotes “es pensaran fer un homenatge a Déu“, lit.: “donar culte“. Per a ells, tot aquest escarni i violència no ha de ser motiu d’escàndol, motiu per perdre la fe, sinó motiu de considerar i creure fermament que serà la seva glòria: el martiri és la identificació suprema amb Jesús. En el llibre dels Fets dels Apòstols llegim: “La paraula del Senyor s’anava escampant i difonent” (Fets 12,24). La paraula de Déu no es difon sola, es difon gràcies als predicadors que amb el foc de l’Esperit Sant porten la Paraula de Déu on sigui que van. En l’Evangeli del “Comú de sants i santes” es proclama: “Vosaltres sou la llum del món” (Mt 5, 13- 16). Els sants, la seva vida, són la millor predicació de l’Evangeli. Sant Joan d’Àvila no va amagar la llum de la fe ni del seu sacerdoci “sota una mesura“, sinó que la va posar en primer pla, per il·luminar “a tots els qui són a casa“: d’aquesta manera va seguir Jesús, l’únic pastor com diu el Salm responsorial, pels “barrancs tenebrosos” de les hores atzaroses de la seva vida, i també en els “prats deliciosos” de la seva ardent oració. Text de les obres de Sant Joan d’Àvila “Sagrament d’amor i unió, perquè per amor és donat, amor representa i amor obra en les nostres entranyes… Tot aquest negoci és amor“. (Sermó 51, 759) DIMARTS El bell relat, que escoltàvem ahir, de la conversió de Lídia i de la seva família contrasta amb el text d’avui. A Filips, Pau i Siles pateixen persecució: són despullats, assotats amb vares, apallissats de valent, duts “al fons de tot de la presó“, i immobilitzats amb grillons als peus. Ena questes condicions, s’esdevé com una mena de “teofania” en forma de “terratrèmol“. L’escarceller, enmig de la foscor, “demanà llum“: serà també la llum de la seva fe. Pau li diu clarament: “Creieu en Jesús el Senyor, tu i tota la teva família, i us salvareu“. A aquelles hores “de la nit” l’escarceller rep la instrucció catequètica. Després rep “immediatament el Baptisme“, juntament amb la seva família, “els para taula“, l’Eucaristia, i celebren una festa per haver cregut en Déu. La fe és el motiu de la festa i de la joia. La seva nit es va il·luminar amb una nova llum, la del Senyor, com la nit pasqual. El text de l’Evangeli d’avui és complicat teològicament. L’”anar-se’n” de Jesús no ha de ser motiu de tristesa, sinó d’alegria. Perquè només anant-se’n pot enviar l’Esperit Sant. Per això els diu: “Us convé que me’n vagi“. L’Esperit revelarà al món la injustícia de la mort del Fill de Déu. DIMECRES Pau predica el cèlebre sermó a l’Areòpag d’Atenes: “Aquest Déu desconegut, que vosaltres ja venereu sense coneixe’l, és el que us vinc a anunciar“. I anuncia amb passió i intel·ligència, adaptant-se a la seva mentalitat i fins i tot citant un poeta pagà, el misteri del Déu viu, creador, en el qual “vivim, ens movem i som” i que els homes busquen, “com mirant d’apropar-s’hi a les palpentes per trobar-lo“. La Resurrecció de Jesús és la garantia de la veritat del que predica. Però quan van sentir dir la paraula “resurrecció” “van esclafir a riure“, com si fos una ocurrència. Va ser un fracàs clamorós. No obstant això, “Dionís l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més se li ajuntaren i es convertiren“. La llavor havia estat sembrada. És una cosa realment contemporània de tots els temps que l’Apòstol presenti el cristianisme com l’acompliment de la recerca del Déu viu (He 17,27). Jesús completa, en l’Evangeli, el seu ensenyament sobre l’Esperit Sant. Ells ara no poden dur o carregar en el seu pensament tot el que el Senyor diu, com tampoc podran carregar amb la Creu, però “l’Esperit de la veritat els guiarà cap al coneixement de la veritat sencera“. Aquesta no és d’ordre intel·lectual sinó existencial: la veritat plena és Déu en la glòria de la Trinitat. L’Esperit serà el pedagog i el mistagog de l’Església. DIJOUS Després de la missió d’Atenes, Pau se’n va a Corint, on troba a Aquila i Priscil·la, esposos que havien estat expulsats de Roma per decret de l’emperador Claudi. Pau passa l’hivern allà i treballa en el mateix ofici: “fabricar tendes“. Els dissabtes anava al culte de la sinagoga on volia convèncer els assistents de que Jesús era el Messies. Els jueus es van oposar violentament a la seva predicació i finalment, Pau, els va deixar per impossibles i se’n va anar a viure a la casa d’un pagà, Tici Just. Allò més increïble fou la conversió de Crisp, “el cap de la sinagoga“, amb tota la seva família. Una altra “ecclesia domèstica” s’origina. També altres corintis es converteixen a la fe. Recordem-nos que més tard Pau escriurà dues cartes adreçades als de Corint. Jesús, en l’Evangeli, diu aquestes paraules: “D’aquí a poc ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure“. Com podien entendre-ho? Aquest “d’aquí a poc” va entre l’espai temporal de la seva mort, sepultura, i la seva Resurrecció. També entre la inversió de l’”alegria” i de la “tristesa“. L’alegria del món es convertirà en tristesa, i la tristesa dels deixebles es convertirà en alegria. És l’alegria de la Resurrecció, desbordant i perenne. DIVENDRES SANT MATIES, apòstol L’Església celebra la memòria de tots els apòstols, no se n’oblida cap. Sap que són els fonaments de la fe. Maties significa en hebreu “regal de Déu“. Climent d’Alexandria (s. I-II) escriu que fou un dels setanta-dos deixebles que Jesús envià a la missió. El cert és, segons el llibre dels Fets dels Apòstols, que Maties seguí el Senyor des del Baptisme fins a l’Ascensió. Escollit a sort per la comunitat apostòlica per suplir Judes, que havia traït el Senyor, completà el nombre dels Dotze per a significar el nou Israel de Déu. Tant la Missa com l’Ofici diví estan amarats del goig de la Pasqua. El goig de l’Esperit Sant: aquell que, el dia de Pentecosta, Maties rebé juntament amb els altres apòstols. Com no pot ser d’altra manera, a la primera lectura trobem l’elecció de Maties segons el relat del llibre dels Fets. Havia de completar el nombre dels Dotze ja que havia de significar el nou Israel, l’Església. D’entre tots els que havien estat testimonis de la vida del Senyor des del principi, el baptisme al Jordà, van triar a sort Maties, i així li va escaure la sort més gran: ser apòstol del Senyor. Tot i el mètode, a sorts, la seva elecció és fruit de l’oració de la comunitat. És el mateix Senyor qui va designar Maties. Amb raó es llegeix en l’Evangeli: “No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit“. El Salm 112 s’aplica als apòstols i es canta: “El Senyor l’asseu entre els poderosos del seu poble“. Els apòstols, segons Mt 19,28, participaran en el judici del Senyor. El nom de Maties consta a la segona llista dels sants en el Cànon romà. DISSABTE SANT ISIDRE LLAURADOR Sant Isidre fou canonitzat l’any 1622, juntament amb santa Teresa, sant Ignasi, sant Francesc Xavier i sant Felip Neri. Fou una canonització cèlebre. La memòria de l’humil llaurador i pouater s’havia mantingut a Madrid des del segle XI, quan ell va viure, encara en època mossàrab. Era un laic cristià, casat i home d’oració. És sorprenent que pervisqués la memòria de la seva santedat essent de condició pobre. Sant Isidre és estimat en el món de la pagesia, de la qual n’és patró. Pau comença el tercer viatge missioner la meta del qual és arribar a Efes, la gran ciutat de l’Àsia Menor. En aquesta ciutat troba una figura notable de cristià, Apol·ló. Un creient culte i fervorós que es distingeix en les disputes públiques amb els jueus demostrant amb l’Escriptura que Jesús és el Messies. En l’Evangeli, Jesús afegeix un motiu nou, quelcom que mai abans havien sentit els seus deixebles: des d’ara tot serà demanat al Pare “en el seu nom“. Des de llavors, les oracions litúrgiques que es dirigeixen al Pare conclouran sempre amb el “per Christum, Dominum Nostrum“, ja que el Pare no pot negar res als qui l’invoquen en nom del seu Fill. La pregària litúrgica cristiana sempre i universalment és “ad Patrem per Christum in Spiritui Sancto“, “Al Pare pel Fill en l’Esperit Sant”. Els dos dies ferials subsegüents, es canta el Salm 67, amb el verset “S’aixeca Déu: que es dispersin els enemics“. És un Salm que Pau cita a la carta als cristians d’Efes per contemplar l’Ascensió del Senyor. Principalment pel vers: “Ascendens in altum, captivam duxit captivitatem” (Ef 4,8).
(Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.250ss)
|
