2020 – DIUMENGE II DE QUARESMA
Diumenge de la transfiguració del Senyor.
Queda clar que s’ha de posar en relació la Paraula d’avui amb els Diumenges precedent i següent.
El diàleg interromput per l’home a causa del pecat és reprès, per iniciativa divina, amb Abram.
La llei bíblica de “la selecció regressiva” fa que, d’entre molts, se n’esculli un, Abram, per tal de començar una història d’amor i de salvació.
Una història que arriba fins aquell que és “fill d’Abraham“.
La fe d’Abraham serà una benedicció per a tots: com ell, molts emprendran el camí de la fe.
Ell serà una benedicció universal: aquesta és la benedicció i la benaurança de la fe.
També els deixebles segueixen, en la fe, el Mestre i pugen amb ell “dalt una muntanya alta“.
Allí seran testimonis de la teofania trinitària: el Pare els mostra el Fill -a qui hauran d’escoltar-, i l’Esperit Sant, en forma de “núvol lluminós els cobreix amb la seva ombra” (cf. Lc 1,35) i els introdueix dins el misteri diví.
La transfiguració és -per al Senyor i per als deixebles- una “confirmatio” de la missió de Jesús rebuda en el Baptisme en el Jordà.
No han de fer tres cabanes, no han de romandre allí, han de continuar la seva missió, una missió que acaba en la creu.
Els postrats per terra per causa de la manifestació divina, reben el manament: “Aixequeu-vos, no tingueu por“.
Trobem el mateix verb que en la resurrecció (egeirô): ells passen de la postració extrema per causa de la divinitat, a “estar drets” davant la divinitat, passen de la postura de l’esclau davant l’amo a la postura dels fills davant els pares.
Retroben la humanitat de Jesús “tot sol“, però han vist la seva divinitat resplendent.
Saben, des d’ara, que Jesús és el portador “teòfor” de la divinitat.
També han vist Moisès i Elies (tots dos estimadors de la Quarantena) representant la Llei i els Profetes que donen testimoni d’Ell.
El Senyor els ha conduït in alto (anaphéró).
La tradició dels Pares de l’Orient ha vist en la transfiguració l’inici de la vida “en Crist“, la vida mística: els deixebles, havent contemplat la glòria del Senyor, viuran només per a Ell.
La llum del rostre del Senyor és la llum increada manifestada en el Verb.
Una llum que ve de dins d’ell -no de fora d’ell-, i fa transparents “la seva cara i àdhuc els seus vestits“.
És la llum tabòrica, transfigurant.
En la pregària, feta en clau de presència i “atenció amorosa” (segons sant Joan de la Creu), i en la celebració de l’Eucaristia, contemplem “in fide” el rostre bellíssim del Senyor, radiant de glòria.
En el camí de la fe, el creient ha de dir: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança de posem en vós“, perquè si perd l’amor de Déu, ja no és possible cap esperança i, sense aquesta, no es pot caminar en la fe.
Només per la fe en Crist, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l’Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat, es fa camí.
