2020 – DIUMENGE XXI DE DURANT L’ANY
Diumenge de la professió de fe de Pere.
La professió de fe de Pere a la “Sinopsi” és un moment culminant del ministeri de Jesús.
El seu diàleg amb els apòstols acaba amb la pregunta decisiva: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?“
Aquesta és l’opinió que realment interessa al Senyor.
Pere confessa la seva fe en el Messies, l’Ungit per l’Esperit Sant, en el Fill del Déu vivent, del Déu que és.
El seu mestre no pot ser sinó el Fill de Déu: la profecia, que havia estat interrompuda a Israel, rebrota en ell.
Compendia en certa manera la funció profètica, Joan Baptista, Elies, Jeremies o un dels profetes, i esdevé el pas de l’Antic al Nou Testament a manera de culminació.
Per altra banda, Simó Pere no fa altra cosa que fer-se ressò de la veu de Déu al Jordà: “Tu ets el meu Fill” (Mt 3,17).
El Pare està a l’inici i a la fi de la fe dels Dotze.
Adonem-nos que Jesús formula la pregunta en plural, i la resposta és només de Simó Pere, que esdevé, com l’anomenen les Esglésies orientals, el “corifeu” dels apòstols, portaveu de tots, guia que va al davant.
Jesús el gratifica amb la benaurança de la fe.
Ho fa amb una paraula solemne: “I ara, també jo et dic“.
El coneixement que Pere té de Jesús no ve de la carn ni de la sang, del coneixement humà, sinó que és do i revelació del Pare del cel: l’ésser humà per si mateix no pot arribar al coneixement del misteri diví, tant sols per revelació.
Des d’ara ell serà “la roca“, Pere, kéfas, sobre la qual el Senyor edificarà la “seva Església“, és a dir, la convocació final i salvífica dels fills i filles de Déu, que començarà després de l’Ascensió.
Això que es diu a Pere, es diu també per extensió als altres apòstols i a tots els creients.
El Senyor no té altra pedra per edificar la seva Església sinó la fe dels creients, cridats a ser pedres vivents (cf. 1Pe 2,1-10).
En el Nou Testament es diu també que Crist és la roca (1C 10,4) i que té les claus del Regne (Ap 1,18).
Ell les dóna a Pere, a l’Església.
Amb el nom nou li imposa la seva funció i ministeri: serà una participació vicària de la roca que és Crist, fonament, pedra fonamental i clau de volta.
Li delega, per dir-ho així, la seva “exousia“, poder, autoritat o força espiritual, amb el símbol de les claus que -per a la teologia simbòlica- significa “obrir i tancar“.
És a dir: tota la capacitat per a fer entrar i fer sortir; no pas la capacitat de no fer entrar i no fer sortir.
L’Església és porta oberta, mai porta tancada vers el Regne de la vida.
Crist ha confiat, doncs, la seva Església a Pere i -en ell- a l’Església.
Tota la teologia del primat de Pere es fonamenta aquí.
El símbol de les claus, il·lustrat a la primera lectura, implica el “fer confiança“. De fet, ¿a qui donem les claus de casa sinó a qui ens mereix confiança?
“Les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir” perquè Ell ha Ressuscitat.
L’església s’edifica per l’Esperit Sant, però també s’ha de deixar edificar per l’Esperit Sant, en una passivitat mística.
Amb raó hem de cantar: “El vostre amor perdura sempre. Acabeu la vostra obra, Senyor“.
La Pregària Eucarística II suplica: “Recordeu-vos, Senyor, de la vostra Església, estesa per tot el món, feu-la perfecta (porteu-la a la plenitud) en la caritat“.
El text de Pau, segona lectura, és una “doxologia” a la saviesa de Déu on cal destacar les paraules: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell.
Ell és l’origen, el camí a transitar i la plenitud de tot. De manera ordenada, tot ha de tornar a Ell, únic principi, mitjà i fi.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.306)
