Biografia
Nasqué a Alacant el 19 d’abril de 1914 i morí afusellat al cementiri de Lleida el 29 de setembre de 1936, víctima de la persecució religiosa del període. Enmig 22 anys de vivència cristiana, pregària continuada i lliurament al proïsme. Fervent catòlic, tingué una mort exemplar, donant testimoni de la seva fe. Fou beatificat per Joan Pau II l’11 de març del 2001.
Els seus pares foren Francesc de Paula Castelló i Teresa Aleu, i era el tercer de tres germans; la gran, Teresa, i la segona, Maria. La mare havia estu- diat magisteri, tenia cura de la casa. El pare era oficial electricista. Eren una família feliç.
Visqueren a Lleida fins a la darreria de 1913, en què el pare rebé una temptadora oferta de treball des d’Alacant i tota la família s’hi traslladà. Com a experimentat electricista participà en l’ampliació de la xarxa elèctrica d’Alacant. Però els camins de Déu no anaven per aquí, i uns mesos després de l’arribada a la capital alacantina —tot just quatre— el pare morí gairebé sobtadament d’una congestió pulmonar. Quan això passa, la mare, Teresa Aleu, i els tres fills se’n tornaren a Lleida. Era una vídua jove, amb gent molt menuda al seu càrrec, la qual havia d’atendre. Calia replantejar la seva vida. Ho féu.
Decidí ingressar al Magisteri i lliurar-se a la tasca de l’ensenyament públic. Es presentà a les primeres oposicions que hi hagué i les guanyà. Des de llavors fou la mestra Teresa Aleu. Primer ocupà plaça en pobles petits, lluny de Lleida (Vilamós, a la Val d’Aran, i Serra d’Almos, a la Ribera d’Ebre) que conegueren la seva vàlua. A la fi, en començar el curs 1923-1924, fou destinada a Juneda, on s’afirmà per sempre més. Morí el 23 de març de 1929 a causa d’una curta malaltia i un medicament inapropiat. Tot el temps en què exercí el magisteri, tingué els tres fills amb ella, als quals veié créixer alhora que els formava amb un savi model educatiu integral.
El temps de Juneda, el petit Francesc féu la Primera Comunió a l’església parroquial, fet que recorda una làpida a la façana del temple, alhora que inicià el període d’internat al col·legi dels germans maristes de Lleida, seguint els estudis de batxillerat. Francesc era llavors un jove intel·ligent molt pietós, devot de l’Eucaristia i de la Verge Maria, amb un tarannà solidari disposat sempre a ajudar el proïsme. Malgrat tot, tenia també un caràcter fort nascut d’un cert orgull de considerar-se superior en determinats aspectes. Era la seva una vida lineal, viscuda intensament, d’avanç en la formació humana i cristiana.
Tot canvià el 1929 amb la mort de la mare. Els tres germans quedaren orfes i la seva vida conegué el més gran sotrac. Què fer? Tots eren encara menors de edat. Ell just havia complert els 15 anys. Fou un moment crucial, decisiu. Res no podia seguir com abans. Llavors esclatà la forta personalitat del Francesc, disposat a assumir el paper d’home de la desgraciada família. “La mare ens ha deixat —digué a les seves germanes— però Maria, la Mare del Cel sempre estarà amb nosaltres”, alhora que es proposa deixar els estudis i posar-se a treballar. No calgué. La tia Maria, germana del seu pare, els acollí tots tres en el seu domicili, donant continuïtat a la llar familiar. és el moment que els tres germans passen a viure a Lleida, al pis de la tia al carrer Sant Antoni, canto- nada carrer Carmelites. Francesc pogué continuar els seus estudis de batxillerat.
El moment fou de gran importància per tal com amb les dramàtiques circumstàncies viscudes, el període coincidí per raó d’edat amb el temps en què Francesc hagué de fer tria de camins. Era un estudiant de bo de bo que mostrava una declarada afició per avançar en els coneixements científics, sobretot en el terreny de la física i la química. Seguiria estudis universitaris o deixaria els estudis? L’aspecte econòmic jugaria un gran paper. L’actitud de la tia i el seu suport feren possibles els seus estudis universitaris.
Feia poc —el 1925— que els jesuïtes havien tornat a Lleida, després de la seva expulsió al segle XVIII. Havien obert la casa de Crist Rei i s’havien fet càrrec de l’església de la Sang. un dels membres de la nova comunitat era el pare Calaf. Aquest tenia relació amb la tia Maria i coneixia la vàlua intel·lectual del Francesc així com la seva fecunda formació integral. Tots dos decidiren que tirés els estudis endavant. El pare Calaf aconseguí per al Francesc una beca en l’institut Químic de Sarrià, centre universitari dels jesuïtes. Mai ningú no s’ha penedit d’aquest pas endavant, així fou com Francesc es trasllada a Barcelona al Químic de Sarrià, Centre Superior dels jesuïtes.
No tot, però, foren flors i violes. L’adaptació al nou centre docent no fou tan fàcil com preveia, ni en l’aspecte humà ni en l’espiritual. Sofrí una forta crisi, semblava com si l’entramat de la seva formació caigués per terra i es perdés. un home fou providencial. El jove jesuïta, el pare Galant, que estudiava també en el centre, li donà la mà quan més ho necessitava. Guiat per ell féu exercicis espirituals i en acabar- los la crisi apareixia vençuda i superada. Des de llavors tingué molt clar que una vida projectada en Crist exigia una missa dominical, freqüència de sagraments i una intensa vida espiritual, i que aquesta havia de reflectir-se en tasques d’apostolat, i en el lliurament generós als altres. El camí adient el trobà a la Congregació Mariana de Barcelona, i dins de les obres apostòliques i socials que aquesta desenvolupava en el patronat obrer del barri de la Sagrada Família.
Seguia aleshores un període de normalitat en la vida d’en Francesc, on l’estudi no perjudicà la tasca d’apostolat, ni aquesta no dificultà l’estudi. un viure sempre avant. Però aviat es produïren avatars polítics que capgiraren la vida del país. En 1931 la corona abdica i es proclamà la república espanyola en un fet que incidí indirectament sobre la vida i els estudis d’en Francesc, per tal com el nou Govern republicà clausurà el 1933 tots els centres docents dels jesuïtes i els foragità del país. Evidentment Francesc hagué de replantejar-se els seus estudis al Químic de Sarrià, però aleshores la llarga mà del pare Galant arribà fins a ell un altre cop, s’havia traslladat a Oviedo a cursar estudis universitaris a la seva ciutat. Suggerí a Francesc que deixés Barcelona i es traslladés a Oviedo per acabar els estudis de facultat. Aquest no s’ho pensa dues vegades. Hi anà tot seguit i així fou com el 1934 obtenia a la universitat Pública d’Oviedo el títol de llicenciat en ciències químiques. Acabà amb 20 anys els estudis que havia iniciat quan en tenia 16. és un pas transcendent. S’acaben els anys d’estudiant. Es tanca en la seva vida una vivència que fins ara ha omplert de contingut. Des d’aquest moment la vida d’en Francesc transcorrerà en altres paràmetres i abordarà una altra problemàtica.
Així fou com amb el títol a la butxaca tornà a Lleida, s’endinsà immediatament en la vida cultural, social i econòmica de la ciutat. Trobà feina tot seguit i entrà a treballar a la Casa CROS SA com a enginyer químic, recentment instal·lada a Lleida i que esdevingué un indefugible punt de referència a la vida de la ciutat. Fou l’inici del que hagués pogut estar una vida sadollada de fecundes realitats. Perquè res no hi manqués s’enamorà. Conegué Mariona Pelegrí i li lliurà el seu amor en un compromís formal el maig del 1936. Mariona, com ell l’anomenava, era la quarta de set germans d’una família cristiana del Soleràs (Garrigues) en casa oberta a Lleida. Militava a l’Acció Catòlica i era pietosa, seriosa i de caràcter més aviat retret. El món s’obria per a ell, davant seu, oferint-li un ampli ventall de possibilitats. També en la vida espiritual.
Aquesta trobà tres punts de referència: la vida de pietat, l’acció social i apostòlica i la tasca de caritat. Ha ingressat en la Federació de Joves Cristians de Catalunya i forma part del grup Pleian de Porta, presidint la secció de pietat. Participa en l’anomenat repàs de la costa al barri del Canyeret impartint ensenyament nocturn als obrers que per raó del seu treball es veuen privats d’acudir a l’escola. i amb el sou que guanya a la Casa CROS atén dificultats econòmiques de companys del treball i són molts els lleidatans que reben el seu ajut.
Passen els dies i tot va bé, però el país viu temps d’angoixa. una gran tragèdia amenaça l’immediat futur. Esclatà el juliol del 1936. Començà per a en Francesc el dia 1 d’aquest mes de juliol, data que s’incorpora a l’exèrcit, a la guarnició de Lleida, com a soldat de lleva. i després el 19 de juliol, amb la sublevació contra el Govern de la República que suposà l’inici de la guerra civil que s’ha allargassà fins al 1939.
A Lleida, que queda en zona republicana, la insurrecció militar fou vençuda per les forces populars que es feren amb el poder destituint les legitimes autoritats de la Generalitat i de la República, i establiren un règim revolucionari. Fou aquest règim el que inicià tot seguit una aferrissada persecució religiosa que fou llarga en el temps, devastadora amb els béns de l’Església, cruel i sagnant amb les persones, sobretot sacerdots i laics compromesos. Francesc fou una de les seves víctimes.
Fou detingut el dia 21 de juliol i portat a la presó militar de la Seu Vella, llavors feta caserna, i hi estigué fins al 12 de setembre, en què fou traslladat a la presó civil. Durant aquest temps els seus familiars i amics feren nombroses gestions per aconseguir el seu alliberament, però no se’n sortiren. Fins i tot un parent del líder revolucionari li prometé la llibertat a canvi d’un escrit d’apostasia. S’hi negà de forma categòrica i rotunda.
Un cop a la presó civil, hi estigué molt poc, només 15 dies, fins al 29 de setembre, en què fou tret i portat davant del tribunal popular.
El judici se celebrà a la Paeria. En un inici, quan fou acusat de feixista, es defensà. No era veritat, mai milità en cap partit polític. Però després, quan fou acusat de catòlic, ho assumí plenament. “Sí, sóc catòlic”, digué. El president del tribunal l’invità a rectificar atesa la gravetat de la manifestació que implicava una condemna a mort. No ho féu, ans al contrari, contestà que si mil vides tingués, totes les oferiria a Crist.
Condemnat a mort, amb altres sis companys, fou retingut en el calabós de la Paeria fins a l’hora de l’execució, que tingué lloc aquella mateixa nit. Fou en aquesta intensa espera que escriví les tres cartes que han donat la volta al món. una als familiars, una altra a la promesa Mariona Pelegrí, i la tercera al jesuïta pare Galant. Són el testimoni d’una joiosa acceptació del martiri i la premonició de la imminent glòria. Complet el temps, ell i els seus sis companys foren conduïts al cementiri de Lleida i afusellats. Hi anaren contents cantant el “Crec en un Déu”. Ha passat molt de temps de tot això però la memòria és viva, avui Francesc ha estat elevat als altars, s’ofereix a tothom i sobretot a la joventut com un clar exemple de vivència catòlica del binomi fe-vida viscut en plenitud i fins a les últimes conseqüències.
Els qui conegueren la seva mare Teresa Aleu, deien d’ella que durant l’embaràs demanava a Déu un baró, sant i guapo. Li donà el beat Francesc.
Per a un coneixement més aprofundit de la vida d’en Francesc podeu consultar els llibres: Francesc Castelló Aleu, servent de Déu fins a la mort del pare Romual Diez, editat per l’Abadia de Montserrat, i Cantando hacia la muerte de Jacint Peraire, editat per la BAC. També podeu visitar el museu obert en el temple de Sant Pere Apòstol que en vida fou la seva parròquia.
Lleida, març de 2010 Mn. Gerard Soler
Vicepostulador de la Causa de Canonització
del Beat Francesc Castelló
