DOMINGO XIII DEL TIEMPO ORDINARIO – 26/06/2022 – DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY

Domingo del inicio del camino a Jerusalén

Se cumple el tiempo y Jesús toma la decisión de encaminarse a Jerusalén para consumar el éxodo que ha de efectuar en la ciudad santa (9, 31).

Lucas ya expresa la fe pascual con las palabras: cuando se completaron los días en que iba a ser llevado al cielo.

“En el camino” los samaritanos no lo recibieron; la reacción de Santiago y Juan es violenta: que caiga fuego del cielo, como Elías, pero Jesús les regaña y se van a otro lugar.

En el camino aparecen tres candidatos al seguimiento.

Al primero se le dice que el Hijo del hombre no tiene dónde reclinar la cabeza, el único lugar donde finalmente reclinará su cabeza es en el árbol de la Cruz.

Al segundo, que quería ir a enterrar a su padre, por tanto, ser heredero, se le dice que deje que los muertos entierren a sus muertos.

Los muertos son los mortales que no aceptan el Reino y su vida, y se entierran unos a otros.

Al tercero que quería ir a despedirse de su familia se le dice: “El que echa mano al arado y sigue mirando atrás no vale para el reino de Dios“.

Como una anticipación de las palabras del Apóstol: “Olvidándome de lo que queda atrás y lanzándome hacia lo que está por delante” (Flp 3, 13).

En la segunda lectura escuchamos la doctrina sobre la libertad cristiana: “Vuestra vocación es la libertad“.

Una libertad que está al servicio del amor: “Sed escla- vos unos de otros por amor“.

Una libertad que no es libertinaje: no vale ser libre en Cristo y ser esclavos de la carne, todo lo mundano.

La asamblea canta en el Salmo: Tú, Señor, eres el lote de mi heredad“.

Su posesión, su patria y su plenitud: “Ta face est ma seule patrie” “Tu faz es mi única patria” decía santa Teresa de Lisieux.

(Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.328)

Diumenge de l’inici del camí a Jerusalem

S’acompleix el temps i Jesús pren la decisió d’encaminar-se a Jerusalem per consumar l’èxode que s’ha d’efectuar a la ciutat santa (9,31).

Lluc ja expressa la fe pasqual amb les paraules: “s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel“.

“En el camí” els samaritans no el van rebre; la reacció de Jaume i Joan és violenta: “que caigui foc del cel“, com Elies, però Jesús els renya i se’n van a una altra banda.

En el camí apareixen tres candidats al seguiment.

Al primer se li diu que el Fill de l’home no té on reposar el cap, sabem que l’únic lloc on finalment reclinarà el seu cap és a l’arbre de la Creu.

Al segon, que volia anar a enterrar el seu pare, per tant, ser hereu, se li diu que deixi que “els morts enterrin els seus morts“.

Els morts són els mortals que no accepten el Regne i la seva vida, i s’enterren uns als altres.

Al tercer, que volia anar a acomiadar-se de la seva família, se li diu: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a la arada no és apte pel Regne de Déu“.

Com una anticipació de les paraules de l’Apòstol: “El que sí faig és oblidar-me del que queda enrere i esforçar-me per aconseguir el que està davant” (F1 3,13).

En la segona lectura escoltem la doctrina sobre la llibertat cristiana: “Heu estat cridats a ser lliures“.

Una llibertat que està al servei de l’amor: “Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres“.

Una llibertat que no és llibertinatge: no val ser lliure en Crist i ser esclaus de la carn, tot el que és mundà.

L’assemblea canta en el Salm: “Senyor, heretat meva i calze meu“.

La seva possessió, la seva pàtria i la seva plenitud: “Ta face est ma seule patrie“, “La teva faç és la meva única pàtria“, deia santa Teresa de Lisieux.

(Calendari-Directori de l´Any  Litúrgic 2022,  p.320)