DOMINGO XXVI DEL TIEMPO ORDINARIO – 25/09/2022 – DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY
|
Domingo de Lázaro y Epulón. La Liturgia de la Palabra está centrada en el tema de la justicia. La parábola de Lázaro hay escucharla y predicarla como lo que es, una parábola con su lenguaje propio. No sería bueno sacar conclusiones referentes a los “novissima“. Hoy no se habla del “más allá“, sino del “más acá“. Se describe la situación del hombre rico y su opulencia en los banquetes y los vestidos. También la situación del pobre. Éste tiene nombre: Lázaro; el otro no. Los ricos y los poderosos de este mundo tienen nombre y publicidad, los pobres son anónimos. En el Reino de Dios es al revés. Lázaro está sentado a la puerta de la casa del rico y cuando éste entra no lo ve y permanece insensible a su situación. Mientras el rico banquetea, Lázaro se muere a las puertas de su casa. La indiferencia crea un abismo y una ceguera. Hay una fosa profunda, “abismo inmenso” que los separa. La cuestión se resuelve en el más allá: el pobre se convierte en rico y el rico en pobre. El primero vivía de las migajas del rico; ahora se invierten los papeles, y es el rico quien reclama las migajas que no le son dadas. La conclusión es ésta: hay que vivir según la Palabra de Dios, Escritura, que nos exige compartir los bienes y no endurecer el corazón ante el sufrimiento de los hermanos. Por eso Jesús remite siempre en su predicación a la Escritura, Moisés y los profetas. Aun la presencia de un muerto resucitado es inútil debido a la ofuscación provocada por las riquezas. Se afirma que el poder de la avaricia y el egoísmo, llevado a categoría existencial, deshumaniza tanto que hasta a un muerto resucitado no se le haría caso. Quizás la última referencia sea una alusión a la fe pascual de la comunidad. Justamente por la mención de los profetas se proclama, en la primera lectura, el gran oráculo de Amós contra los poderosos insensibles a los pobres. En el fondo, la parábola es expresión narrativa de la bienaventuranza de Jesús en la versión de Lucas: “Bienaventurados vosotros los pobres, porque vuestro es el reino de Dios” (6,20). La dimensión social del Reino de Dios se manifiesta con todas sus exigencias. De aquí brota la perentoria y desconocida doctrina social de la Iglesia. No olvidemos que el nombre de Lázaro está presente en la antífona exequial “In paradisum“: “Tengas con Lázaro, el pobre en otro tiempo, “quondam“, el descanso eterno“. La muerte llega inexorable y todos morimos como pobres, necesitados de la misericordia de Dios. (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.442) |
Diumenge de Llàtzer i Epuló La Litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia. La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als “novíssima“. Avui no es parla del “més enllà“, sinó del “més ençà“. Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés. Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una distància profundíssima, “fossa immensa“, que els separa. La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric; ara s’inverteixen els papers i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu, Escriptura, que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura, “Ja tenen Moisès i els profetes“. Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que “fins si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts“, no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat. Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres, primera lectura. En el fons, la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: ” Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres” (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església. No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial “In paradisum“: “Tinguis amb Llàtzer, el pobre en altre temps (quondam), el repòs etern“. La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la misericòrdia de Déu. (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.425) |
