DOMINGO XXVIII DEL TIEMPO ORDINARIO – 2022-10-09 – DIUMENGE XXVIII DE DURANT L’ANY
|
Domingo de los diez leprosos La Liturgia de la Palabra de hoy no está centrada en la virtud de la gratitud, ciertamente hay que ser agradecidos con el Señor y los demás. El Señor con la curación de los diez leprosos expresa la universalidad de su salvación. El samaritano purificado es profecía y primicia de la misión universal. La misión de la Iglesia va más allá del pueblo de Israel, es uno de los postulados característicos de la teología redaccional de Lucas. El Señor manda a los leprosos que acudan a los sacerdotes, al templo, a certificar su purificación. Sólo uno, y aún samaritano, un extranjero, vuelve atrás alabando a Dios a grandes gritos: “Se postró a los pies de Jesús, rostro en tierra, dándole gracias“. Con la postración adoradora y litúrgica el samaritano reconoce en Jesús la presencia de Dios en medio de los hombres, y aún más, reconoce que Él era el verdadero templo de Dios. Su gesto es una liturgia y una confesión de fe. El Señor le dice: “Levántate, vete; tu fe te ha salvado“. Es la fe en Cristo, Hijo de Dios, que salva. Los otros nueve fueron a buscar a los sacerdotes, sólo éste reconoce al Libertador. En la primera lectura, Naamán, el sirio, es también primicia de la salvación de Dios dada a los extranjeros. La escena del Jordán fue empleada en la catequesis mistagógica sobre el Bautismo. La universalidad de la salvación es cantada en el Salmo: “El Señor da a conocer su salvación, revela a las naciones su justicia“. En la segunda carta de san Pablo a Timoteo encontramos la quintaesencia de la vida cristiana: toda la Liturgia es hacer memoria de Jesucristo: “Acuérdate de Jesucristo, resucitado de entre los muertos“. Los últimos versículos catequizan sobre el Bautismo: “Si morimos con Él, también viviremos con Él; si perseveramos, también reinaremos con Él. Ese morir en Cristo se realiza en el Bautismo, inicio del camino de la fe. El Apóstol afirma como “palabra digna de crédito” que Dios permanece fiel, aunque nosotros no le seamos fieles, “porque no puede negarse a sí mismo“, ni su amor. La fidelidad de Dios no puede fallar, ni el cumplimiento del designio de Dios, ya que toda la Escritura se cumple con Él (Hch 6,18). (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2022, p.462) |
Diumenge dels deu leprosos
La Litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud, malgrat cal ser agraïts envers el Senyor i els altres. El Senyor, amb la guarició dels deu leprosos, expressa la universalitat de la seva salvació. El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel: aquest és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc. El Senyor mana als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits: “Es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies“. Amb la prostració adoradora i litúrgica, el samarità reconeix en Jesús la presència de Déu enmig dels homes i, encara més, reconeix que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor li diu: “Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat“. És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els sacerdots; només aquest reconeix el seu Llibertador. En la primera lectura, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme. La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: “El Senyor ha revelat la seva ajuda i els pobles contemplen la salvació lit.: la seva justícia“. En la segona carta de sant Pau a Timoteu, hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la Litúrgia és fer memòria de Jesucrist Ressuscitat: “(Pensa [lit.: fes memòria] que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts“. Els darrers versets catequitzen sobre el Baptisme: “Si morim amb Ell, també viurem amb Ell; si som constants en les proves lit.: si perseverem, també regnarem amb Ell“. Aquest morir en Crist es realitza en el Baptisme, inici del camí de la fe. L’Apòstol afirma com a cosa certa i digna de crèdit que “Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels perquè no pot negar-se Ell mateix“. La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb ell (Fets 6,18). (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2022, p.443) |
