Les tres darreres cartes

A la seva promesa Mariona Pelegrí

“Estimada Mariona:

Les nostres vides s’han ajuntat i Déu ha volgut separar-les. A Ell ofereixo, amb tota la intensitat possible, l’amor que et tinc, el meu amor intens, pur i sincer. Jo sento la teva desgràcia, no la meva. Estigues orgullosa, dos germans i el teu promès. Pobra Mariona.

Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. una alegria interna, intensa, forta m’envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de la Glòria.

Voldria parlar-te del molt que t’hauria estimat, les tendreses que et tenia reservades, del feliços que hauríem sét. Però per a mi tot això és secundari. Tinc de donar un gran pas una cosa tinc de dir-te: casa’t si pots. Jo des del Cel beneiré la teva unió i els teus fills. No vull que ploris, no ho vull. Estigues orgullosa de mi. T’estimo. No tinc temps de res més.

Francesc”

A les seves germanes Teresa i Maria i a la seva tia

“Estimades:

Acaben de llegirme la pena de mort   i mai he estat més tranquil que ara. Tinc la seguretat que aquesta nit estaré amb els meus pares al cel, allí us esperaré a vosaltres. La Providència de Déu ha volgut escollir-me a mi per víctima dels errors i els pecats fets per nosaltres. Jo vaig amb gust i tranquil·litat a la mort. Mai com ara tindré tantes probabilitats de Salvació. Ja s’ha acabat la meva missió en aquesta vida, ofereixo a Déu els sofriments d’aquesta hora. No vull de cap manera que ploreu: és l’únic que us demano. Estic molt content. us deixo amb pena a vosaltres que tant us estimava, però ofereixo a Déu aquest afecte i tots els lligams que em retindrien a aquest món.

Teresina: sigues valenta! No em ploris! Jo sóc el que he tingut una sort immensa, que no se com agrair a Déu! He cantat l’“amunt que és sols camí d’un dia” amb tota propietat. Perdona les penes i sofri- ments que t’he causat involuntàriament. Jo sempre t’he estimat molt. No vull que ploris, sents?

Maria: Pobra germaneta meva. Tu també seràs valenta i no et colpirà aquest cop de la vida. Si Déu et dóna fills fes-los-hi un petó de part meva, del seu oncle que els estimarà des del Cel. Al meu cunyat una forta abraçada. D’ell espero que serà la vostra ajuda en aquesta, i sabrà substituir-me.

Tia: En aquest moment sento un agraïment profund per tot el que ha fet V. per nosaltres. Dintre de uns anys ens trobarem en el Cel. Sàpigui gastar-los amb generositat de tota mena. Des del Cel pregarà per V. aquest que tant l’estima.

Doneu records al Bastida, a la senyora Francisqueta, als didos, al Pedro, al Puig, al López, als companys estimats de la Federació que no vull anomenar; a tots els amics digueu-los-hi que moro content i  que  em recordaré de tots ells a l’altra vida. Als Foles, als oncles de Vallmoll, als del Jardí, al Carlos, als d’Alacant, als de Pravia, als de Sarrià, a tots el meu afecte.

Francesc”

Al Pare Román Galán, SJ.

“Querido Padre Galán:

Le escribo estas letras estando condenado a muerte y faltando unas horas para ser fusilado. Estoy tranquilo y contento, muy contento. Espero poder estar en la gloria dentro de poco rato. Renuncio a los lazos y placeres que puede darme el mundo y al cariño de los míos. Doy gracias a Dios porque me da una muerte con muchas probabilidades de salvarme.

Tengo una libreta en la que apuntaba las ideas que se me ocurrían (mis inventos). Haré porque se la manden a usted. Es mi pobre testamento intelectual. Fíjese en el compresor de amoníaco. El Hg puede sustituirse por un líquido cualquiera, en circuito cerrado, las válvulas por válvulas metálicas y la presión por una simple bomba centrífuga con presión.

Le estoy muy agradecido. Rogaré por usted. Recuerdos a los de Pravia.

Francisco Castelló”