TEMPS DE DURANT L’ANY
Els Diumenges del temps ordinari haurien de ser motiu per aprofundir en la Litúrgia de l’Església i com deia el Benaurat Joan Pau II, acabada ja la reforma litúrgica, ha arribat el moment de donar primacia a l’aprofundiment cada vegada més intensa en la Litúrgia ( Joan Pau II, Vicesimus quintus, 4).
La comunitat eclesial ha de saber realment el que fa quan celebra els Sagrats Misteris.
Sap en primer lloc que es reuneix en obediència a la Paraula del Senyor i cada Eucaristia és una manifestació del Senyor de la glòria i humilment acull la seva presència.
Presidida per aquell que pel ministeri de l’ordre s’ha identificat amb Crist de manera que pot desitjar la pau del Senyor Ressuscitat i després com a la Sinagoga de Natzaret tots els ulls estan posats en el Senyor que proclama la Paraula.
Obrim el Llibre de la Vida i escoltem les paraules del Senyor. Les escoltem com paraules dites per a nosaltres, com relats oberts que ens inclouen.
El cristià coneix, estima i viu tant la Paraula del Senyor que ell mateix ha de formar part del paisatge i del paratge de l’Evangeli.
No és sense sentit que ens posem drets per escoltar l’Evangeli i cantem l’al·leluia, per significar que el que anem a escoltar és la Paraula del Senyor vivent.
- Cantalamesa escriu que entre la Bíblia en si i la Bíblia proclamada i acollida durant la celebració eucarística es dóna la mateixa diferència que entre una pàgina de música escrita i una pàgina de música executada (cf. Parola i vita, II, Roma 1996, pàg. 336).
I els belles expressions de Sant Gregori la Paraula de Déu és glorificada quan aquesta és predicada, i orada, i sobretot quan la Paraula de Déu és viscuda i germina al cor.
El do inestimable de la Paraula divina, les riqueses inesgotables que amaga, la necessitat que en té l’home com a llum del seu camí i aliment de la vida espiritual, la dificultat que la seva intel·ligència limitada és davant de la saviesa infinita que parla en aquestes pàgines, fan necessari l’esforç sincer, l’afany generós en l’estudi i en la meditació de les mateixes.
És llavors que l’experiència del predicador és gratificant, si la seva predicació no busca el protagonisme, si realment adquireix el to del bon pastor que ensenya pacientment els Misteris del Regne, conscient de la limitació de la seva paraula i de del do de Déu que és el únic que pot fer germinar la Paraula, que és el mateix Crist en nosaltres.
Una comunitat simplement orant i joiosa d’obrir el Llibre de l’Escriptura. I l’Esperit bufa sempre quan es llegeixen les Escriptures, i és Ell que permet que les paraules de la predicació siguin vives i els significats de l’Escriptura adquireixin un relleu infinit, sempre nou, com un relleu infinit de muntanyes, cap a un horitzó obert sempre.
Això implica fins a quin punt els lectors han d’exercir el ministeri, amb unció i preparació! Fins a quin punt la predicació ha de ser preparada i ha de néixer de la oració ardent i de la contemplació de la Paraula! Això ens diu fins a quin punt la Litúrgia de la Paraula ha de ser realitzada amb el màxim respecte.
Durant aquesta Litúrgia res ha de distreure. Només hi ha el cant joiós del Salm i l’atenció pura. Durant la celebració de la Paraula hem de romandre als peus de Jesús, com Maria escoltant-lo, i sabent que les paraules que escoltem són la nostra vida i per a la Vida.
(Calendari-Directori Litúrgic de l’Any 2018, Liturgia fovenda, p.167).
