TEMPS D’ADVENT – TIEMPO DE ADVIENTO
|
L’Any Litúrgic comença on acaba: no té fi en si mateix. És un cicle mai tancat, sempre obert; sàviament disposat, de tal manera que el seu final ha de coincidir amb el seu principi. La solemnitat de “Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món“, acaba amb la proclamació de la reialesa de Crist. S’inicia el I Diumenge d’Advent amb l’anunci de la vinguda escatològica del Senyor. En un i en un altre, la perspectiva és la del Senyor que ve en la glòria del seu Regne. La Paraula celebrada, escoltada, lliurada i contemplada en els quatre Diumenges d’Advent intensifica en nosaltres la glòria del Senyor Ressuscitat que, venint en la carn de la seva humanitat, ve ara i sempre en la gràcia de l’Esperit Sant i vindrà en la glòria de l’últim dia. L’Església, com Esposa, desitja molt aquesta vinguda del Senyor i amb l’Esperit clama incessantment: “Veniu, Senyor Jesús“. Ve en la celebració dels Sants Misteris i també en les obres que els fidels realitzen amb vista al creixement del Regne. Ve per habitar en nosaltres: per ser estimat, conegut i celebrat. En harmonia amb els altres cicles (A i C), el contingut dels Diumenges del cicle B és el següent: I Diumenge: El retorn del Senyor a la glòria i l’exhortació a la vigilància. II Diumenge: L’inici de l’Evangeli de Marc i la missió de Joan Baptista. III Diumenge: Joan Baptista, testimoni de la llum. IV Diumenge: L’anunciació a Maria. El primer s’obre amb l’horitzó de la salvació escatològica. El segon i el tercer presenten la vinguda del Senyor tal com va ser preparada i anunciada per Joan el Baptista. I el quart és sempre en els tres cicles una «anunciació» (en el Cicle A, l’anunci a Josep; al B, l’anunci a Maria, i al C, l’anunci a Isabel). Concretament en el Cicle B, en el I Diumenge es proclama la part central del discurs escatològic de Marc i l’exhortació a la vigilància amb la paràbola de l’home que se’n va anar de viatge i deixà a cada un encarregat de la seva tasca. En el II Diumenge es llegeix l’inici de l’Evangeli de Marc: Jesús, a qui es donen els títols d’Ungit (Crist) i Fill de Déu, és precedit per la missió de Joan Baptista en qui es compleix l’oda d’Isaïes: “Jo envio davant teu el profeta missatger“. El III Diumenge és de l’Evangeli de Joan (és propi del Cicle B completar a Marc amb el IV Evangeli): Joan Baptista, testimoni de la llum, veu en el desert, prepara el camí per al Senyor, a qui anuncia com Aquell que ja és present entre els homes, encara que desconegut. Ell és també el servent “que no és digne ni d’ajupir-se a deslligar la corretja del calçat de qui ve després d’ell“. El IV Diumenge es proclama l’Anunciació a Maria com el gran Evangeli del Verb encarnat en el si de la verge de Natzaret. Les perícopes evangèliques van precedides en els tres primers Diumenges (a la primera lectura) per oracles del profeta Isaïes, excepte el quart Diumenge, que és del II Llibre de Samuel, referent a l’aliança davídica. A les segones lectures s’il·lumina l’esperança de la vinguda del Senyor amb fragments de les cartes de Pau, excepte el segon Diumenge que pertany a la II de Pere. Els Salms converteixen els oracles del profeta en oració. En el primer Diumenge es cèlebre “Qui regis Israel, intende” (Sal 79) típic d’Advent. En el segon i quart els Salms messiànics 84 i 88. El tercer Diumenge, cal observar, es canta el “Magnificat” de la Mare de Déu. La segona lectura explicita el text evangèlic en la predicació apostòlica. En aquestes quatre lliçons es remarca la identitat dels cristians com els que esperen la vinguda del Senyor. Són expectants d’aquesta vinguda i, per tant, l’esperança és la seva virtut més pròpia. Una esperança joiosa i activa per la caritat. És important fixar-se en els versicles al·leluiàtics, que representen una obertura joiosa i pasqual a l’Evangeli que es proclamarà. L’eucologia (menor i major) és notable. Expressa el desig de l’Esposa-Església que amb l’Esperit Sant clama: “Veniu, Senyor Jesús“. Hi ha una sàvia disposició dels Prefacis: el Prefaci I i el Prefaci III es refereixen a la vinguda escatològica del Senyor. S’utilitzen en els Diumenges d’Advent I-III. El Prefaci IV és de contingut marià, amb la teologia d’Ireneu sobre Maria com a “nova Eva“. El Prefaci II, referent a la vinguda històrica del Senyor i a la preparació immediata del Nadal. Els Prefacis II i IV s’usen en les fèries més grans d’Advent, inclusivament el IV Diumenge que cau dins d’elles. Els Prefacis d’Advent són clau per determinar els continguts teològics i espirituals d’aquest temps. Cal estudiar-los, meditar-los i apropiar-se’ls en l’oració i en vistes a la predicació. Text de la tradició dels Pares “Anunciem la vinguda de Crist, però no una sola, sinó també una segona, molt més magnífica que l’anterior. La primera portava en si un significat de sofriment; aquesta altra, en canvi, portarà la diadema del regne diví. Doncs gairebé totes les coses són dobles en nostre Senyor Jesucrist. Doble és el seu naixement: un, de Déu, des de tota l’eternitat; un altre, de la Verge, en la plenitud dels temps. És doble també el seu descens: el primer, silenciós, com la pluja sobre la llana; l’altre, manifest, encara futur. A la primera vinguda va ser embolcallat amb faixes a la menjadora; en la segona es revestirà de llum. A la primera va suportar la creu, sense por a la ignomínia; en l’altra vindrà glorificat, i escortat per un exèrcit d’àngels. No pensem doncs tan sols en la vinguda passada: esperem també la futura. I havent proclamat en la primera: Beneït el qui ve en nom del Senyor, direm això mateix en la segona; i sortint a la trobada del Senyor amb els àngels, aclamarem, adorant-lo: Beneït el qui ve en nom del Senyor“. Sant Ciril de Jerusalem, Catequesi 15,1-3: PG 33, 870 (Calendari-Directori de l´Any Litúrgic 2021, Liturgia fovenda, p.29s.) |
El Año Litúrgico empieza donde termina: no tiene fin en sí mismo. Es un ciclo nunca cerrado, siempre abierto; sabiamente dispuesto, de tal manera que su final debe coincidir con su principio.
La solemnidad de Nuestro Señor Jesucristo, Rey del Universo, termina con la proclamación de la realeza de Cristo. Se inicia el I Domingo de Adviento con el anuncio de la venida escatológica del Señor. En uno y en otro, la perspectiva es la del Señor que viene en la gloria de su Reino. La Palabra celebrada, escuchada, entregada y contemplada en los cuatro Domingos de Adviento intensifica en nosotros la gloria del Señor Resucitado que, viniendo en la carne de su humanidad, viene ahora y siempre en la gracia del Espíritu Santo y vendrá en la gloria del último día. La Iglesia, como Esposa, desea ardientemente esta venida del Señor y con el Espíritu clama incesantemente: Ven, Señor Jesús. Viene en la celebración de los Santos Misterios y también en las obras que los fieles realizan en orden al crecimiento del Reino. Viene para habitar en nosotros: para ser amado, conocido y celebrado. En armonía con los demás ciclos (A y C), el contenido de los Domingos del ciclo B es el siguiente: I Domingo: El retorno del Señor en la gloria y la exhortación a la vigilancia. II Domingo: El inicio del Evangelio de Marcos y la misión de Juan Bautista. III Domingo: Juan Bautista, testigo de la luz. IV Domingo: La anunciación a María. El primero se abre con el horizonte de la salvación escatológica. El segundo y el tercero presentan la venida del Señor tal y como fue preparada y anunciada por Juan el Bautista. Y el cuarto es siempre en los tres ciclos una «anunciación» (en el Ciclo A, el anuncio a José; en el B, el anuncio a María; y en el C, el anuncio a Isabel). Concretamente en el Ciclo B, en el I Domingo se proclama la parte central del discurso escatológico de Marcos y la exhortación a la vigilancia con la pa- rábola del hombre que se fue de viaje y deja a cada uno encargado de su tarea. En el II Domingo se lee el inicio del Evangelio de Marcos: Jesús, a quien se dan los títulos de Ungido (Cristo) e Hijo de Dios, es precedido por la misión de Juan Bautista en quien se cumple la oda de Isaías: “Yo envío mi mensajero delante de ti“. El III Domingo es del Evangelio de Juan (es propio del Ciclo B completar a Marcos con el IV Evangelio): Juan el Bautista, testigo de la luz, voz en el desierto, prepara el camino para el Señor, al que anuncia como Aquél que ya está presente entre los hombres, aunque desconocido. Él es también el siervo que no es digno de desatar la correa de la sandalia del que va detrás de él. En el IV Domingo se proclama la Anunciación a María como el gran Evangelio del Verbo encarnado en el seno de la virgen de Nazaret. Las perícopas evangélicas van precedidas en los tres primeros domingos (en la primera lectura) por oráculos del profeta Isaías, excepto el cuarto domingo, que es del II Libro de Samuel, referente a la alianza davídica. En las segundas lecturas se ilumina la esperanza de la venida del Señor con fragmentos de las cartas de Pablo, excepto el segundo domingo que pertenece a la II de Pedro. Los Salmos convierten los oráculos del profeta en oración. En el primer Domingo el célebre “Qui regis Israel, intende” (Sal 79) típico de Adviento. En el segundo y cuarto los Salmos mesiánicos 84 y 88. El tercer Domingo, obsérvese, se canta el Magnificat de la Madre de Dios. La segunda lectura explicita el texto evangélico en la predicación apostólica. En estas cuatro lecturas se remarca la identidad de los cristianos como los que esperan la venida del Señor. Son expectantes de esta venida y, por consiguiente, la esperanza es su virtud más propia. Una esperanza gozosa y activa por la caridad. Es importante fijarse en los versículos aleluyáticos, que representan una apertura gozosa y pascual al Evangelio que se proclamará. La eucología (menor y mayor) es notable. Expresa el deseo de la Esposa-Iglesia que, con el Espíritu Santo clama: “Ven, Señor Jesús“. Hay una sabia disposición de los Prefacios: el Prefacio I y el Prefacio III se refieren a la venida escatológica del Señor. Se utilizan en los Domingos de Adviento I-III. El Prefacio IV es de contenido mariano, con la teología de Ireneo sobre María como “nueva Eva”. El Prefacio II, referente a la venida histórica del Señor y a la preparación inmediata de la Navidad. Los Prefacios II y IV se usan en las ferias mayores de Adviento, inclusive el IV Domingo que cae dentro de ellas. Los Prefacios de Adviento son clave para determinar los contenidos teológicos y espirituales de este tiempo. Hay que estudiarlos, meditarlos y apropiarse de ellos en la oración y en vistas a la predicación. Texto de la tradición de los Padres “Anunciamos la venida de Cristo, pero no una sola, sino también una segunda, mu- cho más magnífica que la anterior. La primera llevaba consigo un significado de sufrimiento; esta otra, en cambio, llevará la diadema del reino divino. Pues casi todas las cosas son dobles en nuestro Señor Jesucristo. Doble es su nacimiento: uno, de Dios, desde toda la eternidad; otro, de la Virgen, en la plenitud de los tiempos. Es doble tam- bién su descenso: el primero, silencioso, como la lluvia sobre el vellón; el otro, manifiesto, todavía futuro. En la primera venida fue envuelto con fajas en el pesebre; en la segunda se revestirá de luz como vestidura. En la primera soportó la cruz, sin miedo a la ignominia; en la otra vendrá glorificado, y escoltado por un ejército de ángeles. No pensamos pues tan sólo en la venida pasada: esperamos también la futura. Y habiendo proclamado en la primera: Bendito el que viene en nombre del Señor, diremos eso mismo en la segunda; y saliendo al encuentro del Señor con los ángeles, aclamaremos, adorándolo: Bendito el que viene en nombre del Señor“. San Cirilo de Jerusalén, Catequesis 15,1-3: PG 33, 870 (Calendario-Directorio del Año Litúrgico 2021, Liturgia fovenda, p.29s.)
|
