2019-DIUMENGE IV DE DURANT L’ANY
L’apòstol Pau ensenya el camí incomparablement més gran és el de la caritat, l’única que entra en el sí de Déu.
L’himne a la caritat és un cant a l’amor de Déu, ja que Déu és amor.
Aquest amor ha estat manifestat en Crist i encarnat en Ell.
Jesús a l’Evangeli continua la seva homilia a la sinagoga de Natzaret, ell és el “metge i el profeta” que Déu envia al món.
Els seus coetanis no ho poden comprendre, ells saben el seu origen humà: “No és el fill de Josep, aquest?” i desconeixen l’origen diví del Messies.
La seva missió està en continuïtat amb els grans profetes d’Israel (Elies i Eliseu), també el seu destí.
Ell cerca la fe que el poble escollit no vol oferir al seu Déu i esdevindrà un do ofert als pagans, com la vídua de Sarepta de Sidó o de Naaman de Síria.
El refús d’Israel, els de casa seva, es concreta amb la seva expulsió de la sinagoga i del poble, i amb la voluntat d’estimbar-lo pel precipici.
El misteriós verset: “Ell se n’anà passant entremig d’ells” manifesta la glòria del Messies.
Ell ha de continuar el camí com ungit del Pare fins a la creu.
En relació als habitants de Natzaret cal meditar com, encara ara, fidels i no fidels tenen la temptació de treure’s del davant el Senyor per alliberar-se de la seva incòmoda i irritant profecia.
La pregària del Salm és cristològica, amb el Senyor Jesús hem de dir: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu“.
La força de l’Ungit del Senyor és el Pare.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2019, Liturgia fovenda, p. 89-90).
