2019 – DIUMENGE VI DE DURANT L’ANY
Diumenge de les benaurances.
Lluc és l’evangelista que remarca, més que cap, que Jesús és l’orant incansable.
De la seva pregària i de la seva contemplació del Pare en brolla la seva predicació.
Una predicació que comença amb les benaurances. El marc escènic, a diferència de Mateu no és la muntanya, sinó la plana.
La seva predicació comença amb la mirada de Jesús als seus deixebles que són al seu davant.
Dels llavis de Jesús en brollen les quatre benaurances. La primera, com en Mateu, és la dels pobres. Aquests són directament interpel·lats i se’ls diu que el Regne de Déu és per a ells.
Després dels pobres, són interpel·lats els qui passen fam, els qui ploren i els perseguits.
A les quatre benaurances segueixen els quatre “ais” que subratllen la seriositat de l’ensenyament de Jesús.
Pel que fa a la caritat, a la justícia i als deures envers el pròxim, Lluc, en cert sentit és més radical que Mateu i Marc.
La comunitat dels cristians no fa cap concessió en relació a aquests principis.
A manera de contraportada, la primera lectura de Jeremies i el Salm manifesten tant la benedicció de Déu sobre el just com la seva maledicció envers l’injust.
El just que escolta la Paraula de Déu és “com un arbre que arrela vora l’aigua i dóna fruit quan n’és el temps“.
És l’aigua de la gràcia que ens porta a viure la caritat sobrenatural que procura com a primer fruit la justícia.
L’Església està cridada a ser el poble, en el qual els pobres ocuparan el primer lloc. Són els prínceps de sang reial de l’Església que escriu G. Bernanos.
