2019 – DIUMENGE XXIX DE DURANT L’ANY
Diumenge del jutge sense entranyes.
El Senyor en el camí vers Jerusalem ensenya que hem de pregar sempre i sense cansar-nos.
De fet, expressa la seva vivència interior: Ell vivia constantment unit al Pare en l’Esperit Sant en el diàleg de la pregària i de la contemplació.
Com sempre, ho explica a través d’una paràbola: la del jutge inic, sense entranyes i sense temor a Déu, que es capaç d’escoltar a una vídua, una pobra, només per la seva obstinació i li fa justícia només per quedar tranquil.
Si un insignificant jutge de la terra es capaç de fer això, per contrast, ¿què no farà el jutge dels jutges, Déu mateix, en favor dels seus elegits, els seus predilectes que clamen?
Uns elegits que “clamen nit i dia“, això és, sempre.
La perícopa acaba sorprenentment amb la misteriosa sentència: “quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu què trobarà fe a la terra?“
Amb això manifesta que la pregària és l’expressió de la fe, sense pregària no hi ha fe.
D’aquí la necessitat de pregar sempre.
La imatge de Moisès aixecant els braços per intercedir i fer penitència pel poble que combat és molt eloqüent.
En l’Església hi haurà sempre els qui en el claustre o en la solitud de la seva cambra pregaran i faran penitència pels qui lluiten.
També els contemplatius han de ser sostinguts per tots, com Aaron i Josuè feren amb Moisès.
Sense la pregària tot esdevé un activisme sense gràcia.
Tots hem de pregar i ajudar als altres a perseverar en l’oració, en els combats que l’Església ha de sostenir a cada temps.
Ella que ha de proclamar la paraula de l’Evangeli, “tant si és oportú com si no ho és“.
