2019 – DIUMENGE XXX DE DURANT L’ANY
Diumenge del fariseu i del publicà.
Jesús explica els misteris del Regne de Déu i l’evangelista explica ell mateix a qui va dirigida la paràbola: a alguns que es consideraven justos, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven els altres.
En el Regne de Déu ningú pot justificar-se a si mateix.
La salvació és sempre do de Déu i és gratuïta.
El fariseu, omplint-se de si mateix, troba el buit de Déu en el seu cor.
I el pecador, experimentant el buit del seu cor, troba la Misericòrdia de Déu.
Pròpiament el fariseu era un “ateu”, ja que només creia en si mateix.
Un idòlatra.
L’actitud de tots dos és suggerent: el primer es comporta com si el temple fos seu; l’altre, com qui no gosa ni entrar.
No hi ha pecat pitjor que l’autoglorificació, no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu. Sobretot els qui creuen que donen glòria a Déu, quan, de fet, es donen glòria a si mateixos.
Els qui invoquen la Misericòrdia de Déu, encara que siguin grans pecadors, al final troben la glòria de Déu; la de Déu, no la seva.
Hi ha cristians que només poden oferir la vergonya dels seus propis pecats, i la seva compunció.
En el llibre de Jesús, fill de Sira, a la primera lectura, s’escolta: “El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols.
A la segona lectura, sant Pau, a manera de testament espiritual, en finalitzar la seva vida apostòlica, explica els seus sentiments. És un text realment impressionant.
Tots els sants acaben igual, amb l’abandó de tots, pel qual participen de l’abandó del Senyor a la creu, amb la sola fe i amb la pura fidelitat: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel“.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2019, Liturgia fovenda, p. 301)
