2019 – DIUMENGE XXXIII DE DURANT L’ANY
Diumenge dels signes del temps.
Davant del temple i de la seva magnificència, Jesús anuncia la seva destrucció.
Llavors és preguntat sobre el quan i el com: sobre els signes dels “temps darrers“.
Els textos escatològics són propis del final de l’Any litúrgic i es refereixen a la parusia del Senyor, la perícopa evangèlica d’avui continua el Diumenge primer d’Advent.
Jesús ressuscitat no omple únicament el present, sinó també el futur absolut.
La profecia de Malaquies tanca l’Antic Testament: després del judici i de la nit apareixerà el sol que ve de l’orient, és el dia del Messies.
Ell és qui vindrà en la glòria del seu Regne.
El Senyor no ha volgut revelar-nos el final de la història de la seva salvació.
Només anuncia a la generació que va veure la destrucció del temple, i a totes les generacions cristianes, que coneixeran crisis: móns que canvien, horrors de guerra, persecucions i humiliació dels seus deixebles…
No es refereix a un temps concret, sinó al marc existencial on viuen els deixebles del Senyor.
Tant la profecia com l’Evangeli ens exhorten a la perseverança, a l’”aguant“, una bona traducció de la paraula grega hypomone a Lc 21,1) davant la vinguda del Dia del Senyor.
Sant Agustí, comentant el Salm d’avui, predicava: “Ell vindrà, ho vulguem o no; el fet que no vingui ara no vol dir que no hi hagi de venir més tard. Vindrà, i no sabem quan; però, si ens troba preparats, en res ens perjudica aquesta ignorància“.
Mentre estiguin en el món present, els cristians han de perseverar en la fe i hauran de donar testimoni de la fe, un testimoni que serà vàlid únicament per la presència interior de l’Esperit Sant.
Només perseverant en la fe se salva la vida: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida“.
Tampoc han de tenir por.
Els deixebles queden alertats per no confondre els que es presenten com a salvadors, messies del món: “vindran molts que s’apropiaran el meu nom“.
El Papa Benet XVI predicava: “L’Església, des de l’inici, recordant aquesta recomanació, viu en espera orant del retorn del seu Senyor, escrutant els signes dels temps i posant en guàrdia els fidels contra els messianismes recurrents, que de tant en tant anuncien com a imminent la fi del món. En realitat, la història ha de seguir el seu curs, que implica també drames humans i calamitats naturals. S’hi desenvolupa un designi de salvació, que Crist ja va complir en la seva encarnació, mort i resurrecció. L’Església segueix anunciant i actuant aquest misteri amb la predicació, la celebració dels sagraments i el testimoni de la caritat» (Àngelus, 18.11.2007).
Al final de l’any litúrgic s’ha d’incidir en la teologia de la història i recuperar la tensió escatològica de la vida cristiana. Sense oblidar que l’últim ja està en aquest present i ens és lliurat en cada Eucaristia.
El temple destruït, serà substituït pel Cos gloriós del Senyor.Sant Pau exhorta a treballar.
Indubtablement el cristià té molt a fer i poc temps per a fer-ho. Com ho va fer Jesús, com ho va fer Pau “de nit i de dia“.
Aquesta exigència de compromís en el món i en l’Església es fa més urgent quan avui, per feliç iniciativa del Papa Francesc, es celebra la Jornada mundial dels Pobres.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2019, Liturgia fovenda, p. 319)
