2020 – ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA – 15 d’agost
També avui de manera simfònica totes les Santes Esglésies d’orient i d’occident celebren el Senyor glorificat en l’Esperit Sant per a la glòria del Pare en la solemnitat de l’Assumpció gloriosa de la sempre benaurada Mare de Déu.
Aquesta festa antiquíssima procedeix de Jerusalem i rep diversos noms, ja sigui “kóimêsis“, “dormició”, o “análêmpsis“, assumpció.
En substància celebren el mateix misteri: la glorificació de la Mare de Déu com esperança de la glorificació de tota l’Església en Crist.
Maria va ser assimilada total i per sempre a la glorificació del Senyor Ressuscitat.
La que va concebre el Verb de Déu per obra de l’Esperit Sant ha estat assumpta a la glòria del Fill en l’Esperit Sant en la seva condició materna i virginal, cos i ànima.
Realment és una festa “maior“.
La celebració dels sants Misteris i de la Litúrgia de les Hores ofereix un riquíssim tresor litúrgic, d’una extraordinària profunditat.
Celebrem amb goig l’Assumpció de la Mare de Déu.
Ens plau transcriure el n. 69 de la constitució dogmàtica Lumen Gentium: “És motiu de gran goig i consol per aquest sant Concili el que també entre els germans separats no faltin els que tributen el degut honor a la Mare del Senyor i Salvador, especialment entre els orientals, que concorren amb impuls fervent i ànim devot al culte de la sempre Verge Mare de Déu. Tots els fidels supliquen a la Mare de Déu i Mare dels homes perquè ella, que va ajudar amb les seves oracions l’Església naixent, també ara, exalçada al cel per sobre de tots els àngels i benaurats, intercedeixi en la comunió de tots els sants davant el seu Fill, fins que totes les famílies dels pobles, tant els que s’honoren amb el títol de cristians com els que encara desconeixen el seu Salvador, arribin a aplegar-se feliçment, en pau i concòrdia, en un sol Poble de Déu, per a glòria de la Santíssima i indivisible Trinitat“.
De la mistagògia dels Pares:
“Volent crear una imatge de la bellesa absoluta i manifestar clarament als àngels i als homes la potència del seu art, Déu ha fet veritablement Maria totalment bella. Ha reunit en ella les belleses parcials que ha distribuït a les altres criatures i l’ha constituïda com ornament comú de tots els éssers visibles i invisibles; o millor, ha fet d’ella com una plenitud de totes les perfeccions divines, angèliques i humanes, una bellesa sublim que embelleix els dos mons, elevant-la de la terra fins al cel i sobrepassant fins i tot aquest últim“.
Sant Gregori Palamàs (1296-1359), Teòleg de la visió de la llum increada
Celebracions del dia:
Missa del dia: Ap 11, 19a; 12, 1. 3-6a. 10ab; Sal 44, 10bc. 11-12ab. 16; 1C 15, 20-27a; Lc 1, 39-56
En l’Assumpció gloriosa de la Mare de Déu i sempre Verge Maria, “mare de l’autor de la vida” (Prefaci), s’hi contempla la imatge de l’Església de Déu, la qual ha de ser portada a la plenitud per la caritat (Preg. euc. II).
La gran lectura de l’Apocalipsi es pot interpretar mariològicament.
Maria és l’arca de l’aliança, vestida de sol, Déu mateix, amb “la lluna sota els seus peus” (el mal vençut) i coronada amb “una corona de dotze estrelles” (les pregàries de tot el poble de Déu).
El Salm “epitalami” celebra la bellesa de l’Esposa: el Rei l’estima i admira la seva formosor.
Està asseguda a la seva dreta i participa de la seva glòria.
Tant una imatge com l’altra han tingut una important expressió iconogràfica a occident, principalment a les basíliques dels segles VI-VII.
A l’Evangeli, Maria s’uneix a “la litúrgia de l’arca“, cantada per Elisabet, amb un veritable Salm fora del saltiri, el “Magnificat“: una de les pregàries cristianes usades quotidianament per les santes Esglésies.
La perícopa expressa amb singular eficàcia la joia de les dues dones visitades per l’Esperit Sant, que és la mateixa joia divina.
Maria adreça la lloança exultant a Déu per les obres grans que ha fet el Poderós.
Totes les generacions l’anomenaran benaurada perquè abans, només perquè abans, “Déu ha mirat la petitesa” (la humilitat, el ser-no-important) “de la seva serventa“.
Així ha manifestat el seu amor per ella i per tots els qui el temen, “als qui creuen en Ell“, manifestant la santedat del seu Nom.
Aquests són “els humils i els pobres“.
Déu ha confós els seus contraris: “els homes de cor altiu, els rics, que se’n tornen sense res“.
El càntic de Maria, poètic, articulat, cenyit, se situa en la teologia de la història, ja que el seu amor “s’estén de generació en generació“.
El punt culminant, com epicentre, rau en què “s’ha recordat del seu amor a Abraham (a la paraula donada a ell, com li havia promès) i a la seva descendència per sempre“.
D’aquesta descendència ha nascut el Messies.
Les obres grans, “meravelles“, que Déu ha fet per Maria resplendeixen en l’esdeveniment més alt: el Fill que porta a les entranyes.
Per això el “Magnificat” està sempre als llavis de l’Església i dels seus fidels en comunió amb la lloança de la Mare de Déu.
A la segona lectura, Pau proclama que el centre de la història és el Ressuscitat, primícia dels qui han mort: “tots viuran gràcies a Crist“, nou Adam.
Maria assumpta és signe de la victòria pasqual, la qual obre per a ella el pas a la vida eterna, pel mateix camí ja recorregut pel Fill en la Resurrecció.
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.298s)
