2020 – DIUMENGE DE PENTECOSTA
Pentecosta és la plenitud de la celebració de Pasqua.
És la Pasqua consumada i continuada, perenne.
Pentecosta és l’últim dia de la festa, el dia que fa cinquanta després de Pasqua.
L’últim dia és la memòria del Do de l’Esperit Sant.
Els sants Pares ensenyen que Crist ha sofert passió i mort i ha ressuscitat “per lliurar-nos l’Esperit“.
Sant Tomàs diu que, donant l’Esperit, Déu no dóna un do inferior a si mateix, sinó que es dóna a si mateix.
L’Esperit convoca l’Església, la uneix en la diversitat i li regala els dons de la unitat, de la santedat i de la apostolicitat.
Des de la primera Pentecosta, Crist, Sacerdot etern, és qui invoca incessantment l’Esperit sobre l’Església.
L’Esperit és també l’artífex dels sagraments.
De la mateixa manera que vivifica el pa i el vi perquè siguin el Cos i la Sang del Senyor, vivifica el llibre de l’Escriptura perquè sigui Paraula viva per a nosaltres.
Dins de nosaltres, al cor mateix de cada creient, és aigua impetuosa que li diu: “Vine cap al Pare” (Sant Ignasi d’Antioquia).
Per ell entrem dins la comunió trinitària ja en aquest món, malgrat encara no s’ha manifestat la glòria dels fills de Déu.
Molt més: la litúrgia és l’obra conjunta de l’Esperit i de l’Església.
Sense l’Esperit no hi ha litúrgia cristiana. L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors (Rm 5,5).
Aquest mateix amor ens porta sempre als pobres: no sense raó, la Seqüència invoca l’Esperit com a “Pare dels pobres” “Pater pauperum“.
La lectura primera, dels Fets dels Apòstols, narra l’esdeveniment de la Pentecosta.
L’Esperit fa néixer l’Església.
Realment avui és el seu dia fundacional.
L’Esperit es manifesta amb tota la riquesa simbòlica bíblica, so, vent i foc.
Es revela també en forma de “llengües de foc” sobre els apòstols, perquè també les seves llengües esdevinguin ardents per anunciar, ja sense por, i a tots els pobles, la Resurrecció de Jesucrist.
L’Esperit omple en la seva totalitat l’Església, i cadascun dels deixebles.
Comença la missió universal de la comunitat apostòlica.
Els destinataris de la missió són tots els pobles representants pels estrangers que eren a Jerusalem.
L’Esperit Sant, a diferència de Babel, farà comprensible tots els llenguatges en l’idioma d’una mateixa fe i d’una mateixa caritat.
Aquest mateix Esperit, segons ensenya Pau a la segona lectura, es manifesta en la diversitat de carismes, de dons i serveis distribuïts a la comunitat.
Tots procedeixen de la seva unitat i tendeixen a la seva unitat.
Cada manifestació particular està al servei de la plenitud de la unitat, perquè “el Crist és com el cos humà“.
A l’Evangeli, Crist Ressuscitat exhala l’Esperit Sant sobre els deixebles.
L’Església serà una comunitat “pneumatòfora“, portadora de l’Esperit Sant: per això podrà perdonar els pecats.
És l’Esperit de la unitat del Fill amb el Pare, finalment entregat a l’Església.
De la mistagògia dels Pares:
“Rei del cel consolador,
Esperit de la veritat, que sou present arreu i tot ho ompliu, tresor de tot bé i donador de la vida: veniu i habiteu en nosaltres, purifiqueu-nos de tot pecat i salveu les nostres ànimes“.
(De la litúrgia i de la pietat dels fidels a l’orient)
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.227s)
