2020 – Diumenge de Resurrecció
Tercer dia del Tríduum Pasqual
DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
Vetlla pasqual a la nit Santa
L’oració col·lecta, abans de la lectura de l’Apòstol, invoca Déu que fa «resplendir aquesta nit santíssima amb la glòria de la resurrecció del Senyor».
És la nit en què se celebra la «Mare de totes les vigílies»: l’Església lloa Déu perquè «Crist, la nostra Pasqua, ha estat immolat» (Prefaci I de Pasqua).
La Pasqua de Crist és també la nostra Pasqua: «En la seva mort, la nostra mort ha estat vençuda, en la seva resurrecció tots hem retornat a la vida» (Prefaci II de Pasqua).
L’Església se sent participant del pas-èxode de Crist a través de la mort a la vida.
Ella mateixa reneix i es gaudeix de «la nova vida que brolla dels sagraments pasquals» (oració sobre les ofrenes): pel Baptisme se submergeix amb Crist en la seva Pasqua; per la Confirmació rep l’Esperit de la vida a manera de segell; i en l’Eucaristia participa del Cos i la Sang de Crist, com a memorial de la seva mort i resurrecció.
Amb alegria, la comunitat, cantant el Salm Sicut cervus, es dirigeix a la font baptismal per proclamar les meravelles del nou naixement per mitjà del signe de l’aigua.
Perquè Crist ha ressuscitat i viu a la glòria del Pare i en la donació constant de l’Esperit Sant, l’Església celebra amb eficàcia salvadora la Iniciació cristiana per als catecúmens i també per als fidels que renoven el Baptisme (renovar vol dir partir de la primera gràcia) i celebren el Banquet eucarístic.
La litúrgia es precedida del bell lucernari.
Cal donar el màxim valor a la proclamació de l’Evangeli.
És el primer Evangeli (Evangeli alpha) que els conté tots i pel qual tots adquireixen sentit.
És realment la Bona Notícia, magnífica i inaudita de la resurrecció de Crist.
Per arribar a aquest Evangeli s’han escoltat les «profecies» de l’Antic Testament (creació, sacrifici d’Isaac, èxode, l’anunci de la nova aliança, l’aigua de la vida).
Les profecies són acompanyades amb el cant dels Salms -traspassats de sentit pasqual- i de les oracions col·lectes que indiquen la interpretació cristològica de cada text.
Són pregàries antiquíssimes i molt belles teològicament.
L’Evangeli de la resurrecció és el punt culminant (punctum saliens) de la celebració de la litúrgia de la Paraula (tant a la Vetlla com el dia de Pasqua).
La salmòdia de la nit de Pasqua és esplèndida i cal fer tot el possible perquè sigui cantada.
Són Salms d’amor de l’Esposa enamorada: el Senyor que ha lliurat la seva vida per ella.
En algunes litúrgies, com ja consta a l’obra Peregrinació d’Egèria, és el mateix bisbe qui proclama l’Evangeli de la resurrecció la nit de Pasqua (no hi ha cap inconvenient que en la nit de Pasqua, a la catedral, sigui el bisbe qui, si vol, avui proclami l’Evangeli).
Després procedeix la litúrgia del Baptisme amb la processó al baptisteri, la lletania dels sants (el “núvol tan gran de testimonis” de què parla He 12,1), la benedicció de l’aigua… com anamnesis de la meravelles de Déu obrades pel signe de l’aigua.
I l’epiclesi de l’Esperit: l’Esperit de la creu, de la resurrecció, de la Pentecosta, de la divina Plenitud.
També el Baptisme dels elegits i/o la renovació del Baptisme dels fidels.
Renovar té, aquesta nit, el sentit fort de “fer nou” el Baptisme, talment acabéssim de ser batejats els qui amb les lluminàries enceses a les mans hem fet la triple renúncia i la triple adhesió a la fe.
Finalment, com a plenitud de tot, el Banquet eucarístic: Banquet nupcial, lluminós i festiu.
Els dons són presentats pels neòfits o pels fidels.
Dons que el Senyor mateix retornarà a l’Església com a dons més excel·lents: com el seu Cos i la seva Sang.
Ho fa per la pregària sempre escoltada, la Pregària eucarística, amb el memorial de tota la història de la salvació -des dels inicis (la creació) fins a la culminació (la resurrecció i la Pentecosta)-.
Pregària que inclou també la narració de la Santa Cena, l’ostensió dels Dons amb la invocació (precedent i procedent) de l’Esperit Sant sobre les ofrenes i sobre nosaltres, amb la intercessió per tota l’Església, pels vius i pels difunts.
La nostra conversió fa més gran el goig dels sants (“en el cel hi haurà més alegria” segons Lc 15,7), i fem memòria dels qui ens han precedit en el «signe de la fe» (el Baptisme).
Havent dit la Pregària eucarística, havent-nos donat l’òscul de la pau (tant ple de goig en aquesta nit!), i havent partit el Pa, els fidels adelerats participaran del Banquet del Regne en la nit plena de llum i així tastaran i veuran “que n’és de bo el Senyor“. És l’Església que escolta la paraula del seu Espòs: «Església meva, no dejunis més. Entra en el meu goig i en el meu repòs».
Nit del Diumenge de Pasqua, Diumenge de tots els Diumenges, Diumenge perenne, festa de totes les festes.
El misteri del dia vuitè que entra en l’eternitat divina.
De la mistagògia dels Pares:
“Oh nit més brillant que el dia.
Oh nit més bella que el sol.
Oh nit més blanca que la neu.
Oh nit més resplendent que les torxes.
Oh nit més deliciosa que el paradís.
Oh nit, lliure de tenebres.
Oh nit, plena de llum.
Oh nit que desvetlles el cor.
Oh nit que fas vetllar amb els àngels.
Oh nit terrible per als dimonis.
Oh nit, anhel de tot un any.
Oh nit, mare dels neòfits…
Asteri d’Amasé, anomenat el Sofista (PG 40, 433-444)
(Calendari-Directori de l’Any Litúrgic 2020, Liturgia fovenda, p.178s)
